Joan del Alcàzar
Les principals capçaleres periodístiques en paper, les més convencionals i de major tirada, estan clarament dividides entre les que evidencien, si més no, una pretensió d’objectivitat i les que han apostat per fer costat als interessos més foscos de la dreta política espanyola.
És cosa que fa temps pot comprovar-se a diari quant a dos ítems informatius: el dia a dia del govern de Pedro Sánchez i la situació a Catalunya. L’actuació de l’Executiu, amb freqüència vacil·lant i dubitativa, afectada d’una forta tendència a realitzar anuncis que no es compleixen o que els obliguen a rectificar sobre la marxa, és castigada sense pietat des de la premsa conservadora. La crisi catalana és el punt més dèbil de Sánchez i el seu gabinet, i com en un combat de boxa, el púgil que observa el deteriorament de l’ull del seu contrari es dedica a matxacar-li-lo sense misericòrdia, buscant el K.O. d’aquest. Es tracta, clar, de perseverar en una línia d’actuació que els hi ha donat fruïts sucosos en Andalusia, així que la idea està clara: el palau de San Telmo ha de ser la nova Covadonga des d’on el trio de nous Don Pelayo –Casado, Rivera i Abascal- s’han llançat a la reconquesta del poder.
És cosa que pot comprovar-se amb facilitat: El Mundo, La Razón i l’ABC competeixen entre ells a fer servir els adjectius més durs, més desqualificadors, àdhuc més insultants, per a denigrar els intents de Sánchez de rebaixar la tensió a Catalunya tot intentant fer política amb els sectors més realistes de l’independentisme. El Govern que presideix vol treballar amb aquells que –com Sánchez, Iglesias, Urkullu o Junqueras- saben que de l’enfrontament total i sense concessions entre l’Estat i els sobiranistes no resultarà més que un desastre total de proporcions inassumibles.
Amb motiu del Consell de Ministres celebrat a Barcelona el 21 de desembre, la campanya quasi militar contra el govern de Sánchez ha arribat al paroxisme: rendició, traïció, humiliació, claudicació, subordinació, segrest, etc., etc., són els bramits d’aquesta premsa que sap com pot afavorir els interessos partidaris amb els que combrega. El seu objectiu busca, també, mantenir mobilitzat i tronant l’electorat més conservador i espanyolista.
Treballen fonamentalment amb dues idees: Sánchez és un governant indigne que està disposat a vendre Espanya als enemics separatistes, amb la col·laboració dels comunistes de Podem i dels incorregibles secessionistes del Partit Nacionalista Basc, tots dos sempre en disposició de treballar pel mal d’Espanya. La segona és potenciar les contradiccions internes del partit dels socialistes, tan explícites i tant explotables gràcies a l’anacrònic jacobinisme d’alguns dels seus dirigents, molts dels quals podrien apuntar-se al PP sense haver de fer cap modificació substancial en els seus principis.
No és fàcil saber on va aquesta dreta nacionalista espanyola, que fa servir la premsa afí com l’artilleria que agrana les trinxeres enemigues abans que actue la infanteria. Objectivament no els importa res més que fer caure el govern a costa del que faça falta; ni tan sols els importen una bleda els milions de ciutadans de Catalunya, inclosos els no independentistes, que no accepten una voladura dalt o baix controlada de l’autonomia catalana. Com va dir Montoro en una intervenció programàtica com a poques s’han escoltat a la madrilenya Carrera de San Jerónimo: que s’enfonse Espanya, que ja l’aixecarem nosaltres. Eixa és l’estratègia del PP, a la qual s’han sumat amb entusiasme Ciudadanos i Vox.
Encara que Torra, Artadi, Tardà, Puigdemont i companyia es deixassen caure per TV3 als compassos del Viva España o del Porompopero, ni la premsa de la caverna, ni el trio de Don Pelayos tindria prou. Voldrien que Pedro Sánchez instal·lés la guillotina a la Plaça de Catalunya i un darrere l’altre –ell inclòs-anaren passant.
Sánchez està intentant jugar a allò que hauria d’haver intentat jugar Rajoy fa dos o tres anys, si més no: a rebaixar la tensió fins a poder seure en una taula, a intentar convèncer una part del sobiranisme que és possible assolir un marc competencial de convivència harmoniosa entre Catalunya i Espanya. Convindria dir-ho amb claredat: encara a hores d’ara, és possible seduir una part majoritària dels ciutadans de Catalunya, per a que siguen participants i beneficiaris d’una nova forma d’encaixar el seu país dins l’Estat plurinacional.
No hi ha més que llegir la premsa que vol informar i no intoxicar per a acceptar que el 21 de desembre, amb la presència del Govern espanyol a Barcelona i amb el fracàs dels sectors més radicals del separatisme, s’ha obert una finestra a l’esperança de la distensió.
Més enllà de les interpretacions, de les formes –èpiques i encoratjadores- que l’independentisme utilitze per a explicar què està passant a Catalunya; més enllà que Sánchez presente un balanç de resultats que puga pecar d’optimista; el ben cert és que el Govern de Madrid i el de la Generalitat catalana van emetre un comunicat segons el qual les dues administracions aposten “per un diàleg efectiu que vehicule una proposta que compte amb un ampli suport en la societat catalana”.
Això és el que importa: un compromís de treball conjunt per tal de desenvolupar unes converses per arribar a un acord que compte amb el recolzament majoritari dels ciutadans de Catalunya, dels sobiranistes i dels que no ho són.
Ni la premsa ultradretana i tòxica ni els partits que l’aplaudeixen acceptaran fàcilment la situació que s’ha obert, i continuaran amb el foc d’artilleria. No convé esperar d’ells ni un respir. El que cal és veure com es respon i es treballa des dels sectors que aposten per una solució política a les demandes catalanes “en el marc de la seguretat jurídica”. Un gran pas, insuficient però gran, el que s’ha donat a Barcelona. No esperem, però, que la caverna mediàtica ho reconega. Convindria, això sí, que el govern de Sánchez neutralitzés el foc amic amb el que des d’algunes regions estan atacant-lo els seus barons.
