Joan del Alcàzar
Ja estem de nou en les vespres de l’11 de setembre, una nova Diada que s’anuncia intensa encara amb els dubtes sobre la cohesió del sector independentista. Les notícies que arriben de les dissensions internes parlen no només de la comprensible desconfiança d’Esquerra respecte del PDCat / Crida, sinó de les estratègies dissonants entre els dos sectors, així com pel que fa a les relacions de tots dos amb ANC, Òmnium o els CDR ‘s.
Han passat els mesos amb una lentitud dolorosa per als que segueixen a la presó i per als seus propers, mentre que altres que es diuen fraterns companys han seguit entestats a tirar més llenya al foc gairebé cada dia, tot i que així ha han fet flac favor als interessos judicials dels empresonats. Certament no resulta fàcil entendre que el bloc sobiranista no hi haja saltat pels aires fa mesos. Que uns donaren la cara davant l’Audiència Nacional mentre que altres fugiren sense dir-los-ho és una cosa que interpel·la amb força.
El desig d’arribar a la independència de Catalunya és un objectiu tan noble com molts altres hi ha en política. No obstant això, també és fàcil constatar que per a molts observadors de la realitat catalana sembla un anacronisme resultant d’una visió molt reduccionista de la realitat del món actual, atesos els problemes gravíssims i urgents que les nostres societats estan enfrontant: la urgència d’intervindre en la millora de la capacitat redistributiva de l’Estat per mitjà de les polítiques d’educació, sanitat, pensions i assistència social; tot el que es deriva del problema migratori o la més que seriosa amenaça mediambiental per al planeta; la prevenció del terrorisme internacional o els conflictes que s’estan dirimint -en moltes ocasions amb sang aliena- entre les grans potències, disputes que posen en perill la pròpia supervivència europea com la regió més habitable del planeta; l’envelliment imparable de la nostra població o el suport popular que estan aconseguint formacions polítiques molt properes al temible feixisme, etc., etc., etc.
Doncs bé, davant aquest escenari turbulent el sobiranisme català sembla estar convençut que a hores d’ara el fonamental, la prioritat és seguir amb el seu desafiament a l’Estat en nom d’un suposat mandat del poble català emès l’1 d’octubre de 2017. Aquest mantra, repetit ad nauseam, que no és sinó un exercici de prendre la part pel tot, és la clau de volta que sustenta el discurs de l’actual titular de la Generalitat, però només convenç els ja convençuts mentre que irrita en gran manera als seus contraris.
Més enllà dels objectius legítims dels que propugnen la independència, és incomprensible la reiteració d’aquesta línia argumental segons la qual el poble de Catalunya ha ordenat això o allò altre. No hi ha tal poble, ni existeix tal mandat. El que existeix a Catalunya és una comunitat de ciutadans dividits en dues meitats als quals els convindria que s’imposés el diàleg, la negociació i el pacte, evitant així tensions i sofriments que no conduiran més que a noves fases de confrontació i a més patiment per a tots, els catalans i els que no ho som. Joan Tardà ho deia aquesta setmana a Madrid, en seu parlamentària: ni els sobiranistes poden imposar la independència als autonomistes, ni aquests últims poden imposar-se als primers. Això exigeix negociar i pactar, i ambdues coses exigeixen temps i voluntat de diàleg i d’assolir acords.
Des de la precarietat del seu govern, Pedro Sánchez ha fet evident que el to i l’actitud cap a Catalunya són uns altres. Encara amb moltes insuficiències, amb passos endavant i enrere, amb plantejaments de partida que poden resultar inacceptables per al sobiranisme, la voluntat del govern central està a les antípodes de la que va practicar Rajoy, amb la seua negativa al diàleg i la seua lletania monòtona de la Constitució com cotilla de formigó armat. I aquest canvi hauria de ser aprofitat pels partidaris de negociar i pactar.
Obcecats i anacrònics no només hi ha a Catalunya; a Castella i voltants abunden com els bolets després de les pluges abundants. Obstinats amb una idea d’Espanya que procedeix del passat i que és inviable, es freguen les mans davant la possibilitat de donar el seu merescut als maleïts separatistes de sempre. Animats per una premsa afí, magnifiquen qualsevol exabrupte, o directament manipulen tot el manipulable per justificar el seu ardor guerrer.
Els ciutadans de Catalunya haurien de ser impermeables a aquests rampells d’odi i de desig de confrontació que en absolut són majoritaris a Espanya. Paral·lelament, aquells que des més ençà de l’Ebre entenen que la democràcia és la forma d’abordar i resoldre els conflictes en una societat avançada haurien d’evitar caure en simplificacions, tergiversacions, mitificacions i veritats suposadament incontestables que s’esgrimeixen des de l’ala més dura del independentisme. Com escrivia aquesta setmana Algèria Queralt, seria bo entendre que “al Govern de Torra i Puigdemont, sobretot a aquest segon, els va la supervivència política amb la tensió, la grenya, la polarització màxima”.
Tot el que siga fugir d’aquí, tot el que siga acceptar la més simple possibilitat de dialogar, en qualsevol àmbit, és positiu. Tot el que siga alinear-se en dos fronts antagònics, caure en la desraó i en la provocació dels que no busquen més que això des de les dues ribes de l’Ebre, és dolent, perjudicial, perillós. Com ha dit Oriol Junqueras, “la política de fronts [només] alimenta el frontisme”. Són d’agrair les paraules pausades d’un home [independentista confés des de sempre, i no com altres conversos] que està injustament a la presó. El camí, certament, no pot ser el frontisme, i aquells que es diuen els seus amics i viuen en situació molt menys dura i dramàtica haurien de prendre exemple.
Personalment em compte entre aquells que creuen que les Espanyes poden i han de seguir unides i col·laborant lleialment en benefici dels propis interessos dels seus ciutadans. Hem arribat a una situació molt greu i extremadament complicada en què urgeix que els actors polítics i socials rellevants en aquesta crisi opten pel realisme i abandonen tota obcecació. Això vol dir, senzillament, apostar pel correcte i efectiu funcionament de les institucions polítiques democràtiques.
