ENTREVISTA A GUSTAU MUÑOZ SOBRE MARX 200 ANYS I EL MARXISME AVUI
Per Manuel Lillo
«No s’ha consolidat un marxisme català, però això és general en el context espanyol»
Economista de formació, Gustau Muñoz (València, 1951) exerceix com a assagista, traductor i editor. Docent a la Universitat de València, ha traduït al català i al castellà tot un seguit d’autors marxistes com ara Rosa Luxemburg, Rudolf Hilferding, Max Horkheimer, Paul Mattick, Ernest Mandel o el mateix Karl Marx, entre d’altres. Muñoz ens explica com ha evolucionat la tradició marxista als Països Catalans i què ens en queda.
Es compleixen 200 anys del naixement de Karl Marx. Quina diria que ha estat la seua influència, a grans trets, als Països Catalans?
Crec que la teoria i la praxis que pouava d’alguna manera en l’obra de Karl Marx ha tingut una incidència considerable en termes polítics. El marxisme va inspirar, al seu temps, el Partit Socialista, el Partit Comunista, la USC, el BOC, el POUM, el PSUC. És una història interessant que han explicat diversos historiadors, com Albert Balcells. Un sector del nacionalisme català es va radicalitzar en termes marxistes als anys trenta. Tot plegat fou important en un país en què les forces dominants eren, de bon tros, el republicanisme i l’anarcosindicalisme de la CNT. Posteriorment, en la llarga postguerra i la clandestinitat, en la lluita contra la dictadura franquista, i en la transició, les forces d’inspiració marxista com el PSUC, el PCE (posteriorment PCPV i PCIB), i també els socialistes de l’MSC, el PSC i el PSPV, o el PSAN, tingueren un paper molt destacat. Però posteriorment el marxisme com a tal va anar perdent punch polític, com és ben conegut.
Quins pensadors marxistes han estat els més destacats a casa nostra?
Si la incidència política del marxisme fou considerable i forma part indestriable de la història contemporània del país, una altra cosa és el desenvolupament teòric. Molt fluix en general. Per exemple, la traducció sencera al català d’El Capital, a cura de Jordi Moners, va ser molt tardana, dels anys vuitanta. Un projecte d’edició de les Obres de Marx i Engels (en castellà) encetat a Barcelona i dirigit per Manuel Sacristán quedà interromput. No s’ha consolidat una cosa així com un marxisme català, però això és un fenomen bastant general en el context espanyol. Ara bé, hi ha hagut figures importants. En destacaria sobretot Joaquim Maurin, Joan Comorera, Andreu Nin, Rafael Campalans, Emili G. Nadal. I més recentment sobretot, i amb molta més volada teòrica, Manuel Sacristán i Josep Fontana. Aquests darrers i un seguit de deixebles o seguidors sí que aconseguiren donar consistència al marxisme a casa nostra. Cal tindre també presents els coetanis, com ara Joaquim Sempere, Ernest Garcia, Paco Fernández Buey i altres. En l’època de la transició hi hagué una veritable inflació de marxismes de tots colors, però de cop i volta això quedà en no res. Una experiència que fa pensar…
Quin diria, vostè, que ha estat el període de més assimilació marxista al país?
Els anys trenta del segle XX i, com acabe d’apuntar, l’època de la transició.
En la política nostrada, el marxisme ha esdevingut més una arma llancívola contra els partits hereus d’aquest corrent que no pas una reivindicació ideològica, llevat de poques excepcions com la CUP o els sectors més ortodoxos d’Esquerra Unida, que se’l fan seu. Per què aquest distanciament?
No sé si és ben bé així… Em pense que avui, des de la dreta, l’atac contra els partits hereus en alguna mesura del marxisme va per altres camins. Sí, de tant en tant se’ls retreu de manera forçada simpaties amb Cuba o Veneçuela. Però l’acusació de simpaties marxistes als partits socialistes és a hores d’ara tan ridícula que no s’utilitza gaire. Més aviat, al País Valencià o a les Illes, se’ls acusa -també estúpidament- de simpaties catalanistes o de fer el joc al separatisme. I a Catalunya, a hores d’ara, no se’ls acusa de res, per raons òbvies… Amb Esquerra Unida, Iniciativa, els Comuns, la CUP o Podem -que no són ni de lluny el que era el Partit Comunista al seu temps-, igual: que si Cuba, que si Veneçuela… però tot és una mica absurd i poc eficaç, perquè estan en una altra ona. L’anticomunisme no ha mort amb el comunisme, però el sobreviu a males penes. La realitat actual és una altra.
Quina és, segons vostè, aquesta realitat?
La realitat avui és la globalització i la interrelació generalitzada de països, societats i continents. És una revolució tecnològica (digitalització, robòtica, intel·ligència artificial, biotecnologia) que altera concepcions, creences i expectatives. És la retracció de la classe obrera tradicional als països rics alhora que prolifera un proletariat empobrit als països emergents. És la precarietat i l’expansió a tot arreu d’una mena de lumpenproletariat del segle XXI. És la revolució del feminisme. És la civilització de la imatge i de les comunicacions instantànies en xarxa. És el canvi climàtic. És l’Overshoot o superació de la capacitat de càrrega del planeta. És la gran migració. És el paper creixent dels fluxos financers. És la deslocalització i l’externalització dels processos productius. És el fonamentalisme islàmic i la redescoberta del poder de les creences i les religions. És el missatge social i ecològic del papa Francesc. És la reorientació populista i xenòfoba d’una part de la base social de l’esquerra a Europa. És la superació del món bipolar i de la guerra freda. És el desgavell introduït per Donald Trump i el seu populisme nacionalista de dretes. És una nova geopolítica amb actors com Rússia, la Xina, l’Índia, Turquia o Iran que no sabem on ens durà. És la desorientació de la socialdemocràcia, que no acaba de trobar el seu lloc en el nou panorama del capitalisme contemporani. I és l’eclipsi total de les forces polítiques que s’havien adscrit al marxisme en la versió comunista, inevitablement afectada per la constatació del fracàs i les xacres insalvables d’aquesta via.
Deia que Esquerra Unida, Iniciativa, Comuns o Podem no són ni de lluny el que era el Partit Comunista al seu temps. Per què?
Perquè el Partit Comunista obeïa a unes condicions determinades, tenia un tipus d’organització, una cultura política i un programa que aspiraven a la coherència. Massa i tot, per cert. Totes aquestes forces -i altres de coloració nacionalista no esmentades- són magmàtiques i no s’acaben d’assentar. Però és que millor així, perquè també podran avançar millor amb el mètode de prova i error. Davant una realitat complexa i canviant, com acabe d’apuntar, no hi ha receptes tancades ni fórmules definitives. Ni disciplina de partit que valga. Per exemple, cal estar atents a les inflexions de Die Linke a Alemanya o al nou significat de l’anomenat populisme d’esquerres…
Alhora, és curiós també que capitalisme, antònim de socialisme, és un terme més emprat per ser criticat que no pas per ser lloat. Com si malgrat la seua vigència i acceptació -sovint resignada-, el terme o més aviat allò que designa fóra nociu.
Convé apuntar d’entrada que el socialisme no se’l va inventar Marx. Ja estava en l’ambient abans del Manifest Comunista del 1848: Marx va prendre molts elements del socialisme francès anterior. Alguna cosa no funcionava en el món injust i molt cruel de la revolució industrial primerenca. El capitalisme és un sistema inestable que genera polarització social, desigualtat i desequilibris molt forts, riquesa extrema i misèria abjecta. Però és també, simultàniament, un motor de desenvolupament de les forces productives sense parió. Arran de la crisi de 1929 i la Gran Depressió dels anys trenta el seu prestigi va decaure a tot el món d’una manera espectacular. Arran de la crisi de 2008 i la Gran Recessió que hem viscut ha tornat a passar.
Siga com siga, i amb les excepcions corresponents, els partits hereus del marxisme han eliminat gairebé en la seua totalitat el discurs anticapitalista i opten per un capitalisme amb intervenció estatal, per promocionar l’energia verda i per altres mesures que contraresten els efectes indesitjables de l’estricte lliure mercat. Es pot dir que gran part dels hereus de Marx han acabat assumint el sistema contra el qual sempre han lluitat?
Miren de situar-se en la realitat. El millor elogi del capitalisme pel seu dinamisme revolucionari en l’àmbit econòmic el varen fer Marx i Engels al Manifest. Avui el problema és contrarestar la desigualtat creixent, controlar aquest dinamisme excessiu amb resultats ecològicament catastròfics, i evitar la dissociació entre economia i política. Recuperar per a la política, àmbit de deliberació i decisió dels ciutadans, el control de l’economia. No es pot evitar traure conseqüències -dures conseqüències- de l’experiència del socialisme real al segle XX: governs autoritaris, dictadura, burocràcia, ineficiència econòmica. Cert que va operar sobretot en països endarrerits que havien de fer una duríssima revolució industrial en poc temps, com la Xina i l’URSS. Però així i tot, la revaloració del mercat com a mecanisme d’assignació de recursos als ulls de molts marxistes és un fet. De la mateixa manera, el marxisme havia desenvolupat escassament una teoria política democràtica o una visió més complexa de l’Estat, del paper de les idees, de la cultura, de les diferències internes (de gènere, de nació, etc.), del pluralisme, de la necessària separació entre esferes socials, polítiques i econòmiques. En aquest sentit ha anat madurant. Res tornarà a ser igual, no hi ha marxa enrere. Cal aprendre de la història i apamar les noves realitats, que de fet són altament inestables.
Fins a quin punt la caiguda del Mur de Berlín va obrir la porta a les formes més salvatges de capitalisme? Abans, aquest sistema mirava de contrarestar la seducció soviètica combinant-se amb majors garanties socials per als treballadors a través de l’Estat de benestar. Des que no hi ha alternativa política -exceptuant països amb poc pes i constantment assetjats pels mitjans de comunicació-, sembla com si el capitalisme tinguera via lliure per estendre la seua pitjor versió.
El neoliberalisme salvatge de Reagan i Thatcher és anterior a la caiguda del Mur de Berlín. El capitalisme de lliure mercat sense restriccions ni regulacions -excepte la protecció dels drets de propietat i la llei i l’ordre- ha estat de sempre l’aspiració dels teòrics neoliberals de l’Escola de Viena com Friedrich von Hayek i Ludwig von Mises, o de Chicago com Milton Friedman. De la Mont Pelérin Society i per descomptat de grups econòmics poderosos que no accepten interferències i que voldrien estendre la lògica del benefici a tots els àmbits de la vida. L’esgotament del keynesianisme cap a final dels anys 70 donà credibilitat a aquesta tendència. I la implosió de la URSS va refermar-la encara més. A partir d’aleshores vingué una fase de capitalisme triomfant. Però el 2008 això s’acabà i ara estem en un nou temps: crisi de la globalització, desigualtat creixent, crisi de la política, populisme i auge de l’extrema dreta en alguns països. I alhora, autoritarisme i dirigisme a Rússia, capitalisme florent a la Xina, trasllat d’eixos econòmics cap al Pacífic, declivi d’Europa, el desconcert que provoca Trump…
El capitalisme triomfant de precrisi acabà, però els nous temps i les noves propostes polítiques no semblen anar en contra, precisament, dels efectes nocius del capitalisme més radical. De fet, la davallada de l’atur ha estat possible gràcies a models laborals precaris, de curt termini i d’inestabilitat.
Vet ací precisament una de les fonts d’inestabilitat. S’ha produït un fenomen clàssic d’augment de l’explotació de la força de treball i de recuperació dels marges de benefici empresarial, amb l’efecte d’un augment exponencial de la desigualtat i la distància entre rics molt rics i una massa empobrida, treballe o no. Fenòmens, en general, que es poden entendre millor a partir de l’obra de Marx.
Ara hi ha també el debat sobre la conveniència o no d’aplicar rendes garantides universals. Alguns sectors econòmicament liberals aproven això perquè aquesta renda substituesca l’Estat de benestar. És l’enèsima prova com el capitalisme s’adapta a totes les circumstàncies que el poden incomodar?
El capitalisme té una plasticitat immensa, és el seu tret distintiu. S’adapta a qualsevol circumstància. Però la lògica del benefici ha de tindre límits. No pot envair-ho tot. En una societat democràtica qui ha de tindre l’última paraula i la capacitat de decisió són els ciutadans i els seus representants legítims, és a dir, l’esfera de la política. El capitalisme ha de ser reconduït, d’entrada, en termes d’eficiència econòmica, d’igualtat o cohesió social, d’imperatius ecològics. També en termes morals, perquè hi ha àmbits de vida que s’han de preservar.
Malgrat els greuges que ha generat, darrerament el capitalisme no s’ha vist greument amenaçat per cap alternativa. Per què?
El capitalisme es va veure desplaçat d’àrees enormes del planeta. Després de la Segona Guerra Mundial el capitalisme estava profundament desprestigiat. A Europa Occidental triomfava la socialdemocràcia o les coalicions amb forces d’orientació social-cristiana. La descolonització donà lloc a un munt d’experiències “socialistes” més o menys reeixides. I avui mateix el socialisme té un prestigi creixent en l’opinió occidental. Mireu Bernie Sanders als EUA o Jeremy Corbyn a Gran Bretanya. Però sí que és cert que no existeix una alternativa global. Almenys encara no. I és poc previsible que prenga la forma que es pensava als segles XIX i XX de capgirament radical i d’esdeveniment puntual i catàrtic, d’una revolució a imatge de la Revolució Francesa mitificada del 1789. Però així com el capitalisme és plàstic i persistent, la crítica i la resistència a les seues patologies també ho són. Fins que una majoria social considere que la patologia és el sistema mateix.
En algun moment, durant les darreres dècades, la majoria social al nostre país ha estat a prop -o menys lluny que en altres temps- de considerar això, que la patologia és el sistema mateix?
El capitalisme o millor les relacions socials basades en la propietat privada dels mitjans de producció, cada vegada més concentrada en poques mans, ha passat èpoques de gran desprestigi a ulls de sectors socials molt nodrits. Els anys trenta fou un d’aquests períodes. També els anys setanta. En ambdós moments històrics sorgí una reacció furibunda, el primer amb el feixisme, el segon amb el neoliberalisme. No s’hi val a simplificar, perquè intervenen altres factors crucials, la geopolítica, el xoc entre Estats, les dinàmiques internes, els conflictes internacionals… Però d’alguna manera el rerefons fou això. A hores d’ara cal estar atents a variables globals, com el canvi climàtic, que susciten un panorama de gran complexitat, però que també podrien ser ocasió d’una reorientació de conjunt.
Avui, segons vostè, reivindicar Karl Marx 200 anys després del seu naixement, és oportú o obsolet?
Respondria amb una frase que apareix a la revista Foreign Affairs (juliol-agost 2018): “El marxisme, lluny d’estar superat, és crucial per a entendre el món d’avui”. És important saber de què parlem. L’obra i el llegat de Marx conformen un corrent o una tradició cultural de la màxima rellevància. Reivindicar Marx com a teòric social, el seu pensament, el seu mètode, la seua capacitat analítica, em sembla elemental. La seua obra és immensa i el seu llegat és estudiat arreu, perquè té sentit. La cultura política hispànica, deutora sovint de modes i de versions empobrides, és massa sumària. El marxisme està ben viu al món anglosaxó, a Alemanya, a Europa en general, a l’Índia i la Xina, en àmbits acadèmics i no acadèmics. Proliferen les edicions, les revistes (Historical Materialism, New Left Review, Das Argument, Krisis, una veritable munió) i els congressos sobre Marx i el marxisme. Esmentaré, com a exemple, una magna obra com el Diccionari Històrico-Crític del Marxisme, dirigit per Wolfgang F. Haug, en dotze volums, que està sent traduït de l’alemany al xinès. Deduir del fracàs del socialisme real al segle XX, i del dogmatisme, sectarisme i estalinisme dels partits que se’n reclamaven, la caducitat del marxisme o fins i tot del socialisme (que torne a dir-ho, és anterior a Marx), és un error i una manca greu de perspectiva històrica. El fracàs del socialisme real no és el fracàs del marxisme, però evidentment no el pot deixar indemne. D’ací l’esforç d’un replantejament profund que ja va suggerir al seu temps l’Escola de Frankfurt i posteriorment els seues hereus, com Jürgen Habermas o Axel Honneth. I tants altres més, de diversos corrents i tendències, a hores d’ara. Aquest és el punt interessant i les commemoracions d’enguany hi poden ajudar.
(El Temps 27 d’agost de 2018. – Núm. 1785)
