Joan del Alcàzar
El dia a dia és cada vegada més fètid. Personatges corruptes, institucions corcades pels suborns, cinisme dels responsables en dosis letals, i deshonestedat continuada en l’acompliment del partit que sustenta al Govern de Rajoy. A més, dubtes més que severs respecte a les possibilitats d’arribar a acords desinfectants entre aquells que haurien de saber conciliar els seus diversos interessos per evitar que la gangrena seguesca avançant. La pestilència anuncia la proximitat d’un precipici que se sap nefast per a tots, ciutadans i institucions.
La sentència de l’anomenat Cas Gürtel és demolidora, brutal, tot i que no per això ha causat sorpresa. Ni tan sols el paràgraf en què es pot llegir que el PP va formar part d'”un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional”. Sense solució de continuïtat, com a resultat de la llarga plaga judicial que afecta el PP, l’ingrés a la presó d’un home que ho ha estat tot en l’escenari polític i partidari, com Eduardo Zaplana, lluny de propiciar la contrició de la seua direcció, els ha mogut a la coneguda lletania que invoquen des de fa anys: són casos absolutament aïllats atribuïbles a aquestes persones de les que vostè em parla que ja no són del partit i els fets van passar fa molts, molts anys.
El president del Govern, de qui la sentència estableix que les seues declaracions en seu judicial són inversemblants [res no sabia, res no recordava, res no sospitava, res no li van dir], no només no ha dimitit com a resposta automàtica, lògica, de forma conseqüent i irrevocable, davant el dictamen dels jutges, sinó que després de l’anunci d’una moció de censura pels socialistes ha acusat aquests de “perjudicar l’estabilitat d’Espanya i debilitar el país” [sic]. Resulta impossible saber, un cop més, si M. Rajoy és un falsari que hauria de medicar-se o un mitòman que pren per imbècils els qui l’escolten.
La moció de censura dels socialistes, que semblaven dedicats a la faena de casa en exclusiva, ha dinamitat la tranquil·litat aconseguida pel PP després de l’aprovació dels Pressupostos. El pragmatisme majúscul del PNB i la fidelitat coneguda del seu electorat li permet dir avui una cosa i el seu contrari demà, i això li serveix per rendibilitzar al màxim els seus cinc escons a la Carrera de San Jerónimo. Després de l’efímera eufòria de l’aprovació dels comptes de l’Estat, tant a Gènova com a Moncloa es percep clarament que Rajoy està tocat, potser enfonsat.
Ciutadans haurà de posicionar-se. Rivera ha dit que “la corrupció del PP ha liquidat aquesta legislatura, l’ha asfixiat. Espanya no es pot permetre seguir amb aquest govern feble”. Caldrà veure com gestiona aquesta ferma retòrica regeneracionista, la que en massa ocasions hem vist diluir-se per la seua ambició de recollir vots a qualsevol preu.
Podem encara segueix amb pronòstic reservat després que la seua parella dirigent decidira pegar-se un tret al peu, explicar després que haver-ho fet era cosa de pura lògica i, filant encara més prim, convocar la seua militància a ratificar el seu absurd atac de supèrbia. Pablo Iglesias ha declarat que donaran suport a la moció sense contrapartides. Una bona decisió, encara que no el redimirà de la lamentable abstenció de fa uns anys en la fracassada investidura de Pedro Sánchez. És dolorós pensar que podia haver-nos estalviat aquest calvari amb Rajoy al capdavant del govern.
Els independentistes catalans també s’han sumat a l’operació. Enrocats en el seu bucle malenconiós, enfrontats a la pinça venjativa del PP i Ciutadans, la iniciativa de Pedro Sánchez ofereix als més realistes del PDCat i d’ERC la possibilitat de creure en la possibilitat de reconduir un procés que mai hauria d’haver arribat al punt en el que es troba.
Falta saber què farà el PNB. Una altra vegada en pocs dies, els nacionalistes bascos s’erigeixen com els àrbitres que decidiran el resultat de la moció. Que bé juguen les seues cartes, i quantes partides saben guanyar amb tan pocs triomfs. Veurem si se sumen o no al desallotjament de Rajoy i el seu corrupte partit del Govern. Com que no es pot esperar res dels Ciutadans d’Albert Rivera, els nacionalistes bascos tenen a la seua mà l’interruptor del ventilador que permetria acabar amb el clima podrit en què el PP ens va instal·lar des de 2011.
