Joan del Alcàzar
La situació a Catalunya i les relacions entre aquesta i Espanya no deixen de complicar-se, tot i que fa temps que creiem que res podia anar a pitjor. El nomenament de Joaquim Torra, després de les seus intervencions al Parlament i la pròpia escenificació de la presa de possessió han estat, totes elles, notícies inquietants.
Per dues raons. Una, per qui és i pel què representa el nou president; i, dos, perquè del seu ascens es desprèn que el secessionisme aposta decididament per seguir augmentant la confrontació amb l’Estat.
Torra era fins fa uns dies un home semi desconegut fora del cercle estricte de l’independentisme. El ciutadà que es va fotografiar fa mesos davant la seu del PSOE a Ferraz, burlant-se dels problemes interns dels socialistes, era conscient de ser algú que passava completament desapercebut per a gairebé tothom. De fet, va figurar en el lloc onzè de la llista de Junts per Catalunya a les eleccions passades. És cert que el nou Molt Honorable ha estat la quarta opció, després de Puigdemont, Sánchez i Turull, però no ho és menys que amb ell ha arribat un escàndol que no havia aparegut amb els seus antecessors.
Els escrits del senyor Torra no han deixat indiferent a ningú. No pensem en les reaccions, diguem-ne, espanyoles. Em referesc a les que ha provocat a Catalunya. Fins i tot en mitjans clarament sobiranistes s’han produït manifestacions no només de disgust, sinó de sorpresa i, també, de desconcert. Torra s’ha disculpat, i ha dit que no tornarà a passar. Què voldrà dir? Per descomptat no podem interpretar que deixarà de pensar com ha pensat tota la vida, sinó, com a molt, que no tornarà a expressar-ho en públic.
Una lectura ràpida de les opinions abocades en bona part dels seus articles posa negre sobre blanc que el nacionalisme de Torra és etnicista i, com s’ha posat de moda dir, clarament supremacista. Els catalans són per al bon senyor millors que els espanyols: posseïdors de virtuts els primers, carregats de vicis i defectes els segons. Ja és preocupant que algú parle avui dia de “els catalans” i “els espanyols” així, com si fossen categories homogènies i estables. Però encara ho és més que parla de bèsties per referir-se als segons.
És clar que hi ha provocadors professionals i descerebrats incurables que des de Madrid o des de qualsevol altre lloc de l’Espanya profunda demanen bombardejar Barcelona o criden enfervorits l’A por ellos. Els mitjans secessionistes de Catalunya repliquen sense descans cada exabrupte espanyolista, i es recolzen en ells per al victimisme que és connatural a tots els populismes. La diferència, extraordinària per cert, és que cap d’aquests energúmens que clamen venjança contra els catalans arribaran a tenir cap responsabilitat de govern. Joaquim Torra, per contra, sí que és el president d’un dels més importants territoris de l’Espanya plurinacional. I això fa por.
Populisme diem perquè és cosa sabuda que les formacions polítiques populistes, i Junts per Catalunya ho és ja amb tota claredat, presenten dues característiques constitutives: la mobilització de dalt a baix i la divisió del món entre un “nosaltres” i un “ells”.
Les mobilitzacions que han estat fins fa poc modèliques, en les quals -amb l’excepció del setge a la Conselleria d’Economia- no es va cremar una paperera, ni es va bolcar un contenidor, ni es va trencar un aparador, han començat a mutar després l’aparició dels CDR, una denominació a la cubana, gens innocent, encara que molts dels seus integrants no saben que amb aquestes sigles es designa el major aparell de control i repressió veïnal de la dictadura castrista.
La divisió binària que en els populismes canònics s’ha fet explícita pivotant al voltant del duo poble / burgesia, poble / oligarquia o nacionals / anti nacionals, a Catalunya es representa amb la contradicció entre catalans i espanyols. Els primers encarnen els bons, els que combreguen amb les tesis sobiranistes; mentre que els segons -independentment del seu llinatge o el seu origen geogràfic- són l’enemic interior que vol destruir l’autèntica Catalunya catalana. Aquesta concepció és la que Joaquim Torra ha explicitat als seus escrits fins ara.
Per això dèiem que, més enllà de la controvertida figura que Torra representa, en la seua elecció per part de Puigdemont i el seu nucli dur s’adverteix una inequívoca voluntat d’incrementar l’aposta, d’endurir el desafiament a l’Estat, de provocar les reaccions irades dels que clamen venjança contra els rebels separatistes.
On va el secessionisme? Costa molt d’entendre-ho, la veritat. Torra ha estat escollit amb un 66 a 65 al Parlament català, gràcies a l’abstenció dels quatre membres de la CUP, des de la qual s’ha parlat de nàusees davant la personalitat de l’elegit des de Berlín. Amb una majoria aritmètica parlamentària tan precària, amb menor nombre de vots ciutadans representats, amb una societat cada vegada més polaritzada, amb una dreta rància i radicalment espanyolista com la del duo Rivera / Arrimadas, que ja és la força més votada a Catalunya, i amb persones molt rellevants del sobiranisme venjativament empresonades sine die, no és fàcil saber quin és el port de destinació de Torra, Puigdemont i altres partidaris.
Quant de mal va fer aquell símil de les 155 monedes de plata del diputat Rufián. Quin immens error el de Junqueras en aquells dies. Es va avortar una dissolució del Parlament per convocar eleccions amb la qual, molt possiblement, el clima polític hauria millorat sensiblement. Amb aquells antecedents i amb les malapteses i la incapacitat política del govern Rajoy, i amb la inestimable col·laboració del jutge Llarena i del Tribunal Suprem que van de rebolcada a rebolcada jurídica per Europa, es manté un rumb totalment irresponsable.
Fa la impressió que ningú sap com aturar aquest immens, terrible disbarat. S’ha anat massa lluny, s’ha convençut molta gent que la república és possible just ara, i ningú vol immolar-se dient que no, que no pot ser, que tal vegada en un futur, però que ara per ara no tenen força suficient per aconseguir-ho. Si tinguessen el setanta per cent dels vots, si la majoria parlamentària fos la corresponent, fins i tot major amb l’actual sistema electoral, potser podria entendre’s un desafiament a l’Estat. Potser.
Però no és aquesta la realitat, sinó una altra molt diferent. Refugiar-se en el legitimisme, com fa mesos es predica des de l’independentisme, fa explícit que viu amb un discurs esgotat, que tot i amb això continuarà comptant amb el suport de molta gent a Catalunya.
Algú hauria d’explicar-li a Rajoy, Sánchez i a -sembla mentida sent català- Rivera que només podran reconduir el secessionisme si el vencen a les urnes, però per fer això hauran de revisar les seues posicions fins ara innegociables. Algú, al seu torn, hauria explicar-li als sobiranistes que a la valenta no aconseguiran de Madrid i de Brussel·les més que dolor i pobresa per a tots nosaltres.
El secessionisme li ha donat la vara de comandament a un home com Quim Torra, qui ja s’havia desqualificat a si mateix abans de ser nominat per al càrrec. Tant preocupar-se per la imatge internacional de Procés, i resulta que ara, més enllà d’una patètica bicefàlia, qui el representa és un gris ciutadà d’idees inacceptables en una societat democràtica europea.
Ara només faltaria que a Madrid passàrem de Guatemala a Guatepitjor, i que l’hiperactiu i espanyolíssim Rivera substituís l’incapaç i espanyolíssim Rajoy. Mentrestant, l’esquerra hispana que més o menys representa Podem segueix sense saber com actuar concretament per sortir del forat, i el PSOE continua perdut entre el sentit d’Estat, la seua anacrònica concepció d’Espanya i el seu canibalisme intern irremeiable.
Quin escenari tenim per davant. D’entrada, ni tan sols sabem a quin port volen arribar els qui han designat Torra.
