Que retindrà la història d’aquest 14 de maig de 2018? El trasllat històric de l’ambaixada de les Estats Units a Jerusalem, signe del reconeixement de la ciutat santa com capital d’Israel, el dia mateix del seu 70e aniversari? O el balanç històricament elevat –almenys 58 morts i més d’1.350 ferits de bala – de la repressió de les manifestacions palestines al llarg de la barrera de seguretat israeliana que envolta la franja de Gaza? En una regió on la tràgèdia guanya sempre, la segona informació eclipsa sense cap dubte la primera. El que quedarà, sobretot, d’aquesta jornada és l’espectacle esquizofrènic i obscè de les festes diplomàtiques americanoisraelianes a Jerusalem mentre es perpetrava un carnatge, a un centenar de quilòmetres d’allà, sobre civils que tractaven de franquejar una frontera, sense altra arma que la seua desesperació.
Cal remuntar a 2014 per a constatar una tal massacre en els territoris palestins, excepte que en aquella època era una guerra el que feia estralls a Gaza, amb caces F16, carros i llançament de míssils. Dilluns 14 de maig no era pas la guerra. Ni un tret ni un coet no ha estat llançat pels manifestants, malgrat la presència de grups armats darrere la multitud. Això era una protesta gegant, com Palestine mai no n’ha conegut, una manifestació a mans nues, com al temps de la primera Intifada (1987-1993) i al començament de la segona, en setembre 2000. Però d’una altra manera més homicida.
El que posa cruament al descobert aquesta jornada tràgica, és l’abandó total de la franja de Gaza i del seu 1,9 milió d’habitants. Condemnats a un bloqueig cruel des de la presa del poder pel moviment islàmic Hamas en 2007, ignorats per l’Autoritat palestina, reduïts a la misèria i magolats per tres guerres en deu anys, els habitants de Gaza no han necessitat la incitació de Hamas –contràriament a les afirmacions de Jared Kushner i de Benjamin Netanyahu– per llançar-se contra les filferrades israelianes amb l’esperança, tan boja com il·lusòria, de trobar les terres dels seus avantpassats i d’escapar de la seua presó.
Aquest «dilluns negre» revela igualment la deshumanització quasi total dels palestins per una gran part de la classe política i de la societat israelianes, que no veuen en ells més que sequaços de Hamas, mentre que el moviment de la «marxa del retorn» prova que la societat palestina ha escollit la protesta civil i popular, contra el terrorisme i les armes. Ignorar aquesta evolució és perillós.
Finalment, l’alineació, per part l’administració Trump, de la posició de les Estats Units amb la del Likud no és un regal per a Israel, contràriament al que podrien creure els israelians: encoratja el govern Netanyahou en el seu hubris guerrer, i dona a aquest jove país la il·lusió d’un suport mentre que està més aïllat que mai en l’escena internacional. Ningú pot fer-se il·lusions sobre les promeses del pla de pau de Donald Trump. Ara bé, sense perspectiva de pau, Israel es condemna a viure en la por.
Editorial de Le Monde (15 de maig de 2018)
