Joan del Alcàzar
L’eixida de la UNESCO, la fi de la participació en el Tractat Trans-Pacífic (TTP), la retirada de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic i l’amenaça de cancel·lar el Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb Mèxic i Canadà són part d’una sèrie de mesures preses pel govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) presidit per Donald Trump. Ara, aquest ha decidit, amb una exhibició d’irresponsabilitat inaudita, trencar amb el Tractat Nuclear amb l’Iran i, a més, ha anunciat sancions econòmiques contra aquell país.
El cap de la Casa Blanca practica el que ha estat batejada com la Doctrina de l’Abandonament. Diversos analistes han assenyalat que la principal motivació de Trump en treure els EUA d’aquests acords és desmantellar el llegat del seu antecessor, Barack Obama. És veritat que tant l’acord nuclear amb l’Iran, com el TTP i el Tractat de París van ser èxits de l’Administració Obama. Però no és sols això. L’obsessió de trencar les aliances multilaterals s’ha convertit en el pal de paller de la seua política exterior, una estratègia que connecta clarament amb la ximpleria del seu lema de campanya: “EUA primer”. Convé recordar que pocs mesos després d’assumir la presidència, Trump va declarar: “Vaig ser elegit per representar els ciutadans de Pittsburgh (la gran ciutat industrial nord-americana) no els de París”.
Arribats a aquest punt, si hem entès bé el resultat de la darrera reunió franco-alemanya, des de la Unió Europea s’ha dit, per boca de Macron i Merkel, que hem arribat a una nova etapa de la nostra història com a europeus en la que ja no podem mantindre la confiança en “el nostre amic americà”.
La història de l’amistat és llarga. Els EUA van convertir-se en la gran potència continental americana després de 1898, en completar la seua expansió territorial fins al Pacífic i, després, en finalitzar com a vencedors indiscutibles una guerra desigual per l’illa de Cuba amb Espanya. Val a dir que el balanç d’aquella confrontació va ser la crònica d’un desastre anunciat. Des de Madrid feia més d’un segle que se sabia que el nou país que havia sorgit de la independència de les Tretze Colònies britàniques provocaria molts perjudicis a Espanya.
L’Intendent de Veneçuela ja comunicà en 1781 a Carles III que, després de la independència de les colònies britàniques, “les Amèriques han eixit de la seua infantesa”. Plantejava, a més, una pregunta concreta: “si no ha estat possible a la Gran Bretanya reduir al seu jou a aquesta part del Nord, trobant-se bastant propera a la metròpoli, ¿quina prudència humana podrà deixar de témer molt arriscada igual tragèdia en els sorprenents i extensos dominis d’Espanya en aquestes Indies”.
El Comte d’Aranda, en una línia similar, afirmaria en 1783 que “el domini espanyol en Amèrica no pot ser molt durador”, i això no sols per la dificultat de defendre’l atesa la distància i pels abusos dels funcionaris peninsulars, sinó perquè l’ex-colònia britànica “en breu termini es convertirà en un gegant que aviat amenaçarà les possessions espanyoles”.
El Comte d’Aranda no podia sospitar que cent quinze anys després Espanya perdria la seua darrera colònia a Amèrica, precisament, davant aquell gegant que ell percebia tan clarament com una amenaça.
De potència continental americana, els EUA van passar a ser potència mundial en finalitzar la I Guerra Mundial en 1918, després d’haver-se sumat en 1917 als Països Aliats en contra de les Potències Centrals. El status de superpotència l’assoliran en 1945, en acabar la II Guerra Mundial amb la derrota de les potències de l’Eix. Aquest drama bèl·lic també va convertir la Unió Soviètica en l’altra superpotència planetària, i va establir-se entre totes dues l’escenari per a la Guerra Freda, que es va perllongar durant els següents 46 anys. Paral·lelament, la finalització de la segona guerra va marcar el declivi i la pèrdua d’influència de les grans potències europees, que es materialitzaria, d’una banda, en l’inici de la descolonització d’Àsia i Àfrica; i, d’una altra, en un seguidisme total dels països europeus de les directrius establertes des de Washington pel que fa, també, a les relacions internacionals.
La constitució de l’OTAN en 1949, arran d’un acord signat a Washington, havia estat dissenyada per a ser una garantia de seguretat i també de control dels estats d’Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats, que en 1955 constituirien el Pacte de Varsòvia. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l’OTAN va redefinir els seus objectius i activitats, prioritzant fonamentalment la seguretat de l’Hemisferi Nord. Val a dir que, des de la seua arribada a la Casa Blanca, Donald Trump va mostrar-se hostil amb l’aliança i ja va ser particularment desagradable en la primera reunió dels mandataris socis a la que va assistir. De fet, des d’aleshores exigeix que tots els membres incrementen substancialment la seua col·laboració econòmica, tot recordant amb insistència que els EUA aporten les dues terceres parts dels recursos econòmics.
Amb tots aquests antecedents històrics és molt important que, després del darrer abandonament de Trump a propòsit d’Iran, el president francès Macron i la cancellera alemanya Merkel hagen defensat la necessitat d’avançar en una política de seguretat comuna europea i en la preservació del multilateralisme. Concretament, la cancellera va advertir dels desafiaments interns i externs als que Europa fa front, de la perillosa política aïllacionista dels Estats Units, dels conflictes sense resoldre i de les noves amenaces. Amb una duresa inhabitual en el llenguatge entre mandataris, Merkel va dir: “Hi ha conflictes a les portes d’Europa. I l’època en què podíem confiar en els EUA es va acabar”. Macron, al seu torn, no es va quedar arrere: “Algunes potències han decidit incomplir la seua paraula: estem davant grans amenaces i Europa té el deure de mantenir la pau i l’estabilitat a la regió”.
L’estabilitat de la Unió Europea, tant i més després del Brexit, no és sols un problema de defensa, ni simplement un problema militar. Passa per la necessitat d’enfortir-la en un món en el que entre Xina, Rússia i els EUA dirigits per un personatge com l’actual president poden convertir-la en actor prescindible en l’escenari internacional. Les discrepàncies entre els països membres en matèria comercial, en política financera i l’absència d’una política internacional comuna i digna de tal nom són obstacles de gran envergadura per a avançar envers una Unió Europea que siga alguna cosa més que un club de socis que continuen mirant-se obsessivament el melic nacionalista. El perill real és que Europa reste com un immens parc temàtic cultural i d’oci per a que el visiten xinesos, japonesos, russos i americans.
Rajoy ha convertit Espanya en irrellevant en l’escenari europeu, per la seua manca de lideratge i per la seua incapacitat de resoldre el problema amb Catalunya. Això quan hauria de jugar un paper en correspondència amb el seu pes econòmic, demogràfic i geo-estratègic dins la UE. Però, no ho farà. No té ni coneixements ni destreses. No sap què fer amb Espanya, què va a saber sobre com col·laborar en redefinir Europa.
La conjuntura és més que preocupant. L’amic americà, del que els governs del PP han sigut particularment incondicionals [recordem, per exemple, aquell patètic Aznar com a comparsa del Trio de les Açores], és una altra vegada una amenaça, com ho era a les darreries del segle XVIII. Però Rajoy no té la capacitat analítica que li hem de reconèixer al Comte d’Aranda. És per això què, si, efectivament, tal i com sembla, hem arribat a una nova etapa de la nostra història com a europeus, és imprescindible treure Rajoy i el PP del govern d’Espanya. Cal treballar de debò per redefinir la Unió Europea, amb urgència, amb lideratge i amb idees clares.
