Gustau Muñoz
El darrers títols apareguts a la col·lecció “Ordit” de Publicacions de la Universitat d’Alacant no tenen pèrdua. Són vertaderament apassionants -per moltes raons- per a un públic lector general. Però en particular són apassionants per als apassionats de la història i la realitat física, social i humana de les terres valencianes. L’un versa sobre Jesuïtes valencians, editat a cura de Francesc-Joan Monjo i Dalmau, l’altre sobre La Via Augusta pel País Valencià, obra de Ferran Arasa i Gil.
El primer inclou un conjunt de treballs, de diversos autors, sobre els jesuïtes i la seua presència valenciana entre els segles XVI i XIX. Ple de notícies i de dades, erudit i divulgatiu alhora, aquest recorregut històric permet entendre molt millor la realitat d’un orde religiós que ha estat cabdal i molt influent en la nostra història. Els jesuïtes són l’elit intel·lectual de l’Església. Foren expulsats d’Espanya amb Carles III. Retornaren. No fou l’única vegada que foren expulsats o dissolts. Una història molt complexa, envitricollada, que ací s’explica de manera entenedora. “Jesuïtisme” ha passat a ser un terme eloqüent i d’ús comú, a l’alçada de “maquiavel·lisme”, per a denotar hipocresia o coses pitjors… Però els jesuïtes són una cosa molt seriosa, molt més que això. Dels valencians, en destaquen, històricament, Sant Francesc de Borja i Joan Andrés Morell (Planes, 1740), un il·lustrat molt considerable i per redescobrir. A hores d’ara, el papa Francesc, que pertany a l’orde, fa veure, de nou, l’alçada moral i intel·lectual dels jesuïtes, potser el recurs més eficaç i creïble de l’Església catòlica. El tombant des de l’educació de les elits dominants i la defensa de l’ordre capitalista cap al compromís social amb els més pobres, els ha definit en temps recents.
A València això es podria concretar -n’estic convençut- en la figura de Ramir Reig. Capellà jesuïta i dirigent de Comissions Obreres i del PCPV, historiador, especialista en Blasco Ibáñez i en història econòmica i del sindicalisme. I una persona estimada i admirable en tots els sentits, amb el qual els laics -agnòstics o fins i tot ateus, per no edulcorar- ens podem identificar fins al moll de l’os. Amb ell, per dir-ho així, aniríem on fos. Com han canviat les coses! Que inútil mantenir les velles rutines de pensament i els tòpics! I ara evocaria també la figura, de gran tremp moral i cultural, d’un altre jesuïta valencià admirable: Ximo Garcia Roca. Persones, intel·lectuals, trajectòries vitals compromeses, que fan pensar.
Fet i fet, aquest llibre obre perspectives per a situar en el marc més ampli de la història l’aventura d’un orde religiós que ha condicionat com pocs la història col·lectiva, i que mereix atenció.
Per la seua banda, La Via Augusta, de Ferran Arasa, coeditat amb la Universitat Jaume I de Castelló (i és interessant la dada) és un llibre que -com se sol dir- calia fer. Perquè aquest primitiu corredor mediterrani és una part excepcional del patrimoni valencià, perquè explica moltes coses, perquè se’n conserven rastres i testimonis, d’alt interès. Sí: de més al nord, passant per Barcino, Tarraco, Dertosa, Saguntum, Valentia, Saitabi, Ilici… i després per Carthago Nova i més enllà cap a la Bètica, hi havia una via, un camí, que estructurava el territori i servia els interessos de l’Imperi Romà. A final del segle I aC l’emperador August en va promoure la construcció, aprofitant, és clar, traçats preexistents. Però la idea d’ordre i organització dels romans era superior i va deixar una gran petja en terres valencianes. Són part d’un passat viu, igual que el dels àrabs que vingueren després, o dels jueus. De vegades la Via Augusta és encara perceptible, com al Pla de l’Arc, en terres de Castelló. De vegades és més boirosa, però el treball dels historiadors i arqueòlegs, sintetitzat de manera molt adequada i àgil en aquestes planes permet fer-se’n una idea gràfica. I encara hem de continuar reivindicant el Corredor Mediterrani! Una idea que cau del seu propi pes i que ja tenien tan clara els romans!
Només per aquesta col·lecció les Publicacions de la Universitat d’Alacant mereixerien el més alt reconeixement. A “Ordit”, hi han aparegut llibres fascinants com ara Oriola. La ciutat, el riu i l’horta; Alacant en guerra. La vida en la rereguarda (1936-1939); Algèria. Una mirada des de les dues ribes; La Font Roja. Guia per a la visita: flora, fauna i patrimoni; La Canal d’Alcoi. Arqueologia, història i paisatge; Bolets del País Valencià;L’Alcúdia d’Elx. Un passeig per la història i l’entorn; La pesca a la Mediterrània; Les torres de l’Horta d’Alacant. Un patrimoni singular;La Festa d’Elx… en edicions il·lustrades, molt ben maquetades, acurades i llegívoles, cercant un equilibri entre divulgació, cultura seriosa, llibre pràctic i de plaer, que s’assoleix tothora. Edicions d’altra banda sovint dobles, en castellà i en valencià. Un gran servei a la cultura popular i a la projecció social del saber erudit, seriós i fiable, derivat de l’activitat universitària. Per tant, un exemple valuós de la necessària projecció social de la Universitat, en aquest cas en forma de publicacions molt ben resoltes que contribueixen al coneixement més ampli dels fets socials, històrics, físics i naturals de les comarques d’Alacant.
Les Publicacions de la Universitat d’Alacant s’han renovat i han ampliat el seu projecte. De la mà del seu director Josep Forcadell continuen editant a bon ritme llibres acadèmics, recerques, tesis doctorals, com correspon a una editorial universitària. Però amb bon criteri han eixamplat els seus objectius. Recentment han engegat un projecte ambiciós i molt escaient: la “Biblioteca Germán Bernácer d’Estudis Econòmics, Polítics i Socials”.
Qui fou Germà Bernàcer? Doncs un economista nascut a Alacant el 1883, autor d’una obra fonamental, funcionari del Banc d’Espanya, estudiós de l’economia, i -segons es diu amb versemblança- avançat en algunes formulacions macroeconòmiques a l’obra de Keynes. Una gran figura del pensament econòmic valencià poc coneguda. Ara la Universitat d’Alacant ha publicat un parell d’obres seues que li fan justícia: Una economia libre sin crisis y sin paro(ed. original, 1955), amb un estudi introductori de Martin Sevilla; i Sociedad y felicidad. Ensayo de mecánica social(ed. original, 1916), amb un estudi introductori de Josep-Antoni Ybarra. En la mateixa col·lecció s’ha publicat recentment un volum que inclou dos textos de Rafael L. Ninyoles, Conflicte lingüístic valenciài El País Valencià a l’Eix Mediterrani, amb pròleg de Toni Mollà. Una iniciativa absolutament lloable.
Perquè és una manera idònia de salvar, emmarcar i difondre -amb rigor- aspectes poc coneguts i especialment vàlids del patrimoni cultural valencià. Una tasca imprescindible, perquè la dissolució i l’oblit és el destí que espera als invertebrats, que no són tan feliços com algú va dir en un món de vertebrats voraços que van a totes. No podem deixar en l’oblit l’obra de pensadors i autors de tanta projecció i vàlua com l’il·lustrat Joan Andrés (més valorat a Europa que a casa nostra) o com Germà Bernàcer i Rafael L. Ninyoles, un avançat de la sociolingüística i, també, de la visió espacial de la formació social valenciana en el marc de l’Eix Mediterrani.
Bernàcer fou un gran economista. Ninyoles és un gran sociòleg. I no hi ha dret, no és just ni saludable, que el valencià culte mitjà (i no diguem ja els altres) en tinga tan escassa idea de qui són i què signifiquen… Per això cal saludar aquesta col·lecció, l’anterior, i en general la tasca renovada i tan encertada de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Els mitjans de comunicació públics i no públics se n’haurien de fer ressò.
Publicat a eldiario.es/cv. 3 de maig 2018
