Joan del Alcàzar
L’organització terrorista ETA ha desaparegut de l’escenari a Euskadi, una terra bella, una terra en la que és fàcil trobar tots els colors del verd sota un cel de plom que el sol vol trencar, tal i com cantava Raimon.
Així la vaig veure en aquella primera estada, curta, en els anys setanta, abans la mort del dictador. D’aquell viatge recorde també una tensió policial inimaginable i desconeguda per a un foraster com jo: una enorme presència policial per tot arreu, i molt explícita a les carreteres, amb la Guàrdia Civil amb armament de guerra. Després vam saber que a Algorta, en un enfrontament amb la policia, havia resultat mortalment ferit el membre d’ETA Txiki Mendizabal.
ETA havia sorgit anys arrere, com una escissió de les joventuts del Partit Nacionalista Basc i tenia com a objectiu la creació d’un estat basc euskaldun i socialista, independent d’Espanya i de França. A la seua III Assemblea, celebrada en la primavera de 1964, la militància va decidir que la lluita armada era el millor camí per a aconseguir la seua meta. En aquells anys els militants d’ETA encara llegien i, gent de l’època, bevien del marxisme i del catolicisme que molts dels seus membres professaven des dels seminaris als que s’havien educat. Llegien al Che Guevara i a Frantz Fanon; admiraven Fidel Castro i seguien els avanços i l’exemple de la força guerrera del Vietcong i del FLN algerià, que lluitava contra l’ocupació francesa.
El fet que Guevara amb la seua teoria del Focus, i Fanon, amb Els condemnats de la terra, els influïren tant ja dóna idea de com de desenfocada tenien la visió aquells joves gudaris bascos. Avui, tants anys després, sembla increïble que algú pensés realment que Euskadi era una mena de territori colonial a alliberar, dalt o baix com Algèria, el Congo o Vietnam, i que la guerrilla d’orientació guevarista era l’eina més adequada per a aconseguir-ho. Però aquell món en blanc i negre de la dictadura de Franco, en plena Guerra Freda, va propiciar aquestes bogeries.
L’horror que va provocar ETA va assolir proporcions inimaginables durant dècades. Centenars d’innocents van caure a trets o amb bombes; va implantar-se un anomenat impost revolucionari per extorsionar principalment empresaris; i la societat basca va viure durant aquelles dècades entre atemorida i voluntàriament cega davant la barbàrie. També hi hagué episodis de guerra bruta, propiciada des d’aparells de l’Estat, i a determinades casernes, com ara Intxaurrondo, es van vulnerar els drets bàsics de la persona en interrogar detinguts sota la sospita de ser membres de la banda terrorista.
ETA va estar matant fins a octubre de 2011, i no va desarmar-se fins a abril de 2017. Ara, quan ha confirmat la seua dissolució, encara podem dir que el País Basc viu les conseqüències d’un passat que l’assimila a les societats en situació post traumàtica, un passat que tardarà molt a passar.
De fet, en la Declaració d‘Arnaga, signada ahir pels set exlíders internacionals que han participat en la conferència de Cambo, s’ha dit que avançar en el procés de reconciliació a Euskadi requerirà molt de temps, atés que les ferides profundes perduraran, per la qual cosa famílies i comunitats romandran dividides. La Declaració ha insistit que “Encara està per a resoldre un problema important com el dels presos i les persones que es troben fugides, i calen esforços duradors per arribar a una total normalització de la vida quotidiana i política a la regió”.
L’anomenat conflicte basc era més un problema entre bascos que entre Euskadi i Espanya, com fa anys va escriure Gurutz Jáuregui, i tot i la desaparició d’ETA no serà fàcil la reconciliació. Potser és un objectiu prematur i convindria més parlar de re-encontre, tal i com Michelle Bachelet proposava per a Xile en 2007, trenta anys després del colp del general Pinochet. Potser el primer objectiu a assolir siga el d’aconseguir viure junts amb harmonia.
ETA ha fet públic fa uns dies una mena de disculpa molt decebedora en què reconeix “el dany causat”, admet la seua “responsabilitat directa” en el “patiment desmesurat” que la societat basca ha viscut, i ha afirmat que “ho sent de debò” per les víctimes “que no tenien participació directa en el conflicte”.
Aquesta distinció d’unes víctimes que no tenien res a veure amb allò que en diuen conflicte fa pensar que una part dels assassinats no els mereixen la menor consideració, la qual cosa, com és lògic, ha enfurismat molta gent, entre ells les associacions de víctimes. Els membres d’aquestes, si més no la part més polititzada i partidista, exigeixen que ETA reconega que mai no van tindre cap justificació ni legitimitat per a matar, que no se li done als presos d’ETA cap benefici penitenciari, i que no es deixe de perseguir la resta dels membres de la banda que encara no han pagat pels més de 300 crims que ara per ara no s’han aclarit.
És en aquest escenari que he recordat el dolor amb què vam viure l’assassinat d’Ernest Lluch en 2000. El meu amic i company Justo Serna i jo vam publicar un text sota el títol “Contra el terror” en novembre de 2000. En ell dèiem: “Davant la barbàrie, els homes i les dones vinculades a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València volem transmetre a la societat la voluntat comuna de reafirmar-nos en les nostres conviccions democràtiques. Nosaltres, fent valdre els drets que ens assisteixen com a ciutadans, hem de dir-los que no aconseguiran acovardir-nos; que no deixarem que ens ofeguen la llibertat; que no els deixarem que ens traguen la nostra condició de ciutadans lliures i iguals”.
Ahir, en una magnífica entrevista a eldiario.es, Eulàlia Lluch, filla d’aquell home de pau, ha declarat “És tan dur, que més que perdonar els assassins del meu pare, cal ignorar-los. Dir-los que no van a fer-me més mal”. A continuació ha afegit una idea important que molts entenem que permetria avançar en la senda del re-encontre, una estació inevitablement prèvia a la reconciliació: “Cal acostar aquests presos [d’ETA, a Euskadi]. A qui estàs fent mal? [mantenint-los allunyats] A les famílies. Potser no totes les famílies compartien la decisió del membre d’ETA”.
Estic d’acord amb la senyora Lluch. Cal continuar fent passes per a assolir una convivència harmoniosa, pel re-encontre entre els bascos que permeta imaginar una reconciliació futura. Acostar els presos beneficiaria indiscutiblement eixe procés, així que caldria que ningú confongués la justícia amb la venjança, i que els responsables partidaris tingueren el valor i la responsabilitat d’avançar en aquest sentit.
“És tan vell i arrelat, / tan antic com el temps / el dolor d ‘aquella gent. / És tan vell i arrelat / com tots els colors del verd / en aquell mes de maig”, cantava Raimon. Tant de bo començàrem entre tots a posar un vertader punt i final a tant de dolor.
