Josep J. Conill
Sens dubte, In Púribus Llibres és un dels segells editorials independents valencians que en els últims anys, a través d’una nòmina reduïda però valuosa de títols i d’autors, ha apostat de manera més decidida pel pensament heterodox, tant se val si s’expressa en forma de reflexió sobre testimonis fotogràfics com a través de l’assaig breu i la nota de tipus aforístic, la poesia antipoètica o la traducció de clàssics de la literatura moralista europea com Chamfort.
Després d’un any d’inactivitat, l’editorial torna a les llibreries amb dues interessantíssimes propostes narratives, Extraviari, de Josep Maria Domingo, i La síndrome de Lot, d’Anna Salomé, un recull de quatre narracions l’última de les quals exhibeix una clara vocació de novel·la curta. Anna Salomé (Castelló de la Plana, 1964) és una completa desconeguda en el món literari, ja que fins ara les seues escasses publicacions han girat al voltant de la sociologia del llenguatge, la crítica cultural i els articles del blog Omnes vulnerant, on acostuma a meditar sobre la presència i els significats dels rellotges en el cinema. Ens trobem, doncs, davant d’una autèntica opera prima, que se singularitza dins el panorama de la nostra narrativa curta per una qualitat i un nivell d’exigència poc habituals. Si hi afegim la circumstància que, en contrast amb el costumisme predominant en el gènere, l’autora evidencia una mirada descarnada de l’existència, que no retrocedeix davant l’exploració dels seus aspectes més traumàtics i amenaçadors, començarem ja a fer-nos una idea de l’originalitat d’un llibre amb pocs parangons a casa nostra, entre els quals potser caldria esmentar algunes novel·les de Manuel Baixauli.
Com tothom sap, el realisme constitueix el sentit comú aclaparadorament predominant en la narrativa catalana, a penes matisat per aportacions de Jordi Sarsanedas, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Pere Calders i Albert Sánchez Piñol, si bé en l’obra d’aquests tres últims els elements inquietants apareixen sovint atenuats per un juganer sentit de la ironia. Per contra, els relats que integren La síndrome de Lotextrauen la seua força de la convicció tràgica que l’existència humana, com sosté Tomas Ligotti (The Conspiracy against the Human Race, 2010), constitueix un error monstruós de la natura i el jo és tan sols l’eina-mirall―l’expressió és del sociòleg Richard Sennet― de què es val la nostra ment per tal de dissimular l’abisme que a cada pas amenaça d’obrir-se sota els nostres peus i precipitar-nos en un caos sense sentit.
Els comentaris precedents podrien fer pensar al lector que ens trobem davant d’una narrativa eminentment psicològica, centrada en la descripció de personalitats patològiques. Res més lluny de la realitat, però, a l’autora no li cal recórrer a la galeria típica de monstres que recorren la història de la narrativa gòtica, perquè els personatges que transiten per les pàgines del llibre no es poden considerar víctimes de cap intrusió exterior, sinó de la irrupció rabiosa dels gossos que habiten el subsòl abismal de les pròpies consciències. Els personatges d’aquests relats són gent ordinària: mestresses de casa, professors universitaris, dependentes de supermercat, comercials d’empreses de maquinària, informàtics, etc. Tots ells tenen en comú el fet de compartir unes vides anodines, sense gaires manies ni complicacions, que un bon dia s’extravien en aquell territori incert i obscur en què l’estranyesa s’apodera de l’existència quotidiana i l’absurd es confon amb la bogeria. No debades, una de les grans virtuts del llibre té a veure amb l’ambigüitat d’unes històries en les quals els malsons adquireixen la consistència d’una autèntica realitat emergent, maligna i fascinant alhora, i desemboquen ―sobretot en els relats «Papers» i «Matèria fosca»― en uns finals tan desesperançats com oberts a la interpretació del lector, que esdevé així partícip de l’estupor d’unes criatures enfrontades a la seua radical despersonalització.
Des d’un altre punt de vista, les narracions de La síndrome de Lotadmeten també una lectura al·legòrica de caràcter sociològic, en funció de la qual els neguits i les peripècies dels protagonistes deixarien observar, com en filigrana, les inseguretats laborals, sentimentals i ontològiques dels integrants de les classes mitjanes en declivi a les societats occidentals tardocapitalistes. Unes classes que, abduïdes pels postulats ideològics del neoliberalisme hegemònic, experimenten el malson de la seua progressiva proletarització en termes de fracàs individual i pèrdua del sentit de l’existència. La presència inquietant de figures orientals en dos dels relats («La invasió» i «Matèria fosca») contribueix a acreditar subliminarment aquesta versió contemporània del «perill groc» de la Belle Époque, atès que els «xinesos» constitueixen en l’imaginari popular de les nostres societats globalitzades el paradigma de l’economia competitiva, sustentada en els baixos costos de la mà d’obra, que posa en perill els nivells de vida assolits pels treballadors del primer món.
Interpretacions al marge, cal remarcar la coherència de les quatre històries que integren el recull, que es poden llegir com variacions teixides al voltant del tema de l’amputació de la identitat física i psíquica. No incorreré ací en la imprudència de revelar-ne la trama, ja que això equivaldria a segrestar una part essencial del plaer de la lectura de l’obra. Tot i això, no crec fer cap mal ús de les expectatives del lector si hi assenyale l’aparició reiterada del motiu de la metamorfosi, de clara filiació kafkiana, especialment en el relat inicial, «La invasió». L’autora l’enllaça molt hàbilment amb el de la pèrdua de l’ombra, també present al llibre, així com amb el tractament que ha rebut al llarg dels últims anys a mans de la distopia ciberpunk de la Nova Carn, però evita amb força habilitat les truculències habituals en les obres més notòries d’aquest gènere.
Al marge d’aquestes precisions elementals, sóc de l’opinió (i puc equivocar-me) que la proposta narrativa d’Anna Salomé no s’explicaria plenament sense l’assimilació d’una llarga sèrie de fonts literàries de procedència molt diversa, com l’atmosfera opressiva de les grans novel·les existencialistes de Sartre i Camus o certs relats posteriors d’autors com ara Dino Buzzati, Julio Cortázar i Roland Topor (Le Locataire chimérique, 1964). Més encara: el seu univers imaginari s’entén encara millor a partir del coneixement de l’obra gràfica d’aquest últim, de la d’Alfred Kubin o de Paul Rumsey, per no parlar d’algunes pel·lícules de Polanski, Cronenberg i Lynch.
A banda d’aquestes afinitats, un dels trets fonamentals de La síndrome de Lotradica en la seua atapeïda xarxa intertextual, que no s’esgota en les sovintejades referències, a la manera borgesiana, a una frondosa biblioteca de textos reals i imaginaris, sovint difícils de distingir els uns dels altres, sinó que s’estén fins i tot a les relacions existents entre les mateixes narracions del llibre. En aquest sentit, resulta indefugible esmentar el joc especular entre «La invasió» i «Matèria fosca», per no parlar de la suprema ironia metaficcional consistent en el detall que la protagonista de la primera al·ludisca de manera despectiva a cert «llibre de relats que, per casualitat, vaig trobar fa poc al Cash Converters». En altres mots: hi assistim a la paradoxa que un dels personatges del llibre l’ha llegit sencer i en qüestiona la qualitat i la manca de realisme.
El relat que tanca l’obra, que és també el que li dóna títol, s’endinsa en el terreny de l’assagisme narratiu, un recurs que van desenvolupar alguns dels escriptors més representatius de la novel·la centreeuropea contemporània. Precisament, Milan Kundera, un dels autors que l’ha emprat amb encert, apunta aL’art du roman(1986) que es tracta d’una tècnica narrativa que es caracteritza per defugir el to apodíctic i ubicar els seus continguts en el terreny equívoc de les hipòtesis lúdiques o iròniques. Difícilment es podrien descriure millor les cavil·lacions hermenèutiques que el personatge del psiquiatre hi du a terme sobre la conducta del seu enigmàtic pacient, el Pere M., gràcies a les quals l’autora ens proporciona, d’una banda, un retrat indirecte dels mecanismes intel·lectuals del mateix psiquiatre i, de l’altra, un discurs psicològic que parodia subtilment les alambinades elucubracions freudianes sobre el subconscient.
Tot plegat se’ns transmet per mitjà d’un estil subordinat al relat, sense arabescos ni artificis gratuïts, que s’acosta al grau zero barthesià de l’escriptura i troba en la sobrietat i en una sintaxi ben treballada la seua millor arma. Puntualment, hi apunten alguns passatges modalitzats amb accents cursis o autoirònics, però el to predominant del llibre, fins i tot en les tres primeres narracions, escrites en primera persona, manifesta una voluntat de contenció que defuig tot patetisme i contrasta força amb l’esquinçament interior dels personatges, fins al punt que, en molts moments, sembla com si aquests s’esforçassen a racionalitzar a través de «la ploma que sovint greus mals descansa» (Roís de Corella dixit) el testimoni sobre l’espantós absurd que s’ha emparat de les seues vides.
El model de llengua emprat per l’autora, fidel al mestratge fusterià, adopta l’estàndard català general, en oberta discrepància amb les pràctiques propiciades des de fa anys per la dictadura dels dialectòlegs que impera a casa nostra, acostumada a buscar els cinc peus al morfema. Una opció que, si bé es mira, és de tot punt coherent i raonable en un llibre com aquest, sense cap mena de color local i perfectament homologable amb la narrativa produïda en qualsevol literatura adulta.
Una autora, doncs, que cal llegir ja i que caldrà seguir d’ara endavant.
(Aquest article fa referència al llibre: Anna Salomé, La síndrome de Lot. València: In Púribus, 2018, 207 pàgs.)
