Joan del Alcàzar
No hi ha treva. Com si Espanya avancés amb pas ferm i decidit cap a una fallada multi orgànica, el ciutadà comú està vivint un distanciament cada vegada més explícit entre la societat i l’Estat. Massa coses importants estan donant senyals inequívoques de mal funcionament, i entre aquestes cal citar des del govern als partits polítics, passant per la judicatura; és a dir, l’executiu, el legislatiu i el judicial. Estem davant d’un gravíssim enfonsament de la confiança entre els ciutadans i els poders de l’Estat. Aquest ensorrament cursa des de fa massa temps, i està provocant ira en diversos sectors socials que no es resignen a la malenconia a la que pogués abocar-los la manca de respostes institucionals adequades a problemes centrals que ens afligeixen com a societat.
La situació ve de fa temps i, per descomptat, seguim baixant esglaons sense descans en la qualitat democràtica de l’Estat. La corrupció és ja una pandèmia i hem viscut en les últimes setmanes una sèrie d’episodis trets -sembla- d’una sèrie televisiva de mafiosos.
L’ajusticiament públic i a plena llum del dia de Cristina Cifuentes hauria fet empal·lidir personatges mítics d’alguna sèrie de mafiosos. La senyora, tan alienada com superba, incapaç d’assumir les evidents responsabilitats que la inhabilitaven per seguir al capdavant del govern de Madrid, va ser definitivament destruïda pel mateix que dies enrere l’havia besat i defensat davant les seues hosts. Va fer que l’aclamaren quan ja feia olor fètid a cadàver polític, i quan ho va considerar inevitable li va disparar un vídeo que algú havia guardat durant anys amb la intenció -arribat el moment- de fer el que ara han fet.
La Família popular és molta família, tant que a més d’aparèixer en papers judicials com a organització criminal es manifesta amb formes que recorden i molt el que hem vist en els clans mafiosos del cinema. Potser algú hauria hagut de deixar-li un cap de cavall al llit a Cifuentes, com fan a El Padrí amb aquell productor de Hollywood que no acceptava donar-li un paper al cantant protegit de don Corleone. Segurament s’hauria plegat sens dubte als desitjos no verbalitzats del Don, hauria dimitit molt abans i s’hauria estalviat la ignomínia de l’últim acte.
Segueixen caient a Madrid, com van caure a València, diversos capos dels diversos nivells de la jerarquia familiar, i caldrà veure quin nom li proposen a Ciutadans perquè el vote a l’Assemblea madrilenya com a nou capitost. No serà fàcil trobar a algú que resistesca la prova del cotó, i en el millor dels casos sempre hi haurà imatges seues aplaudint fervorosament a l’executada Cifuentes. Això o, encara pitjor, amb evidents vincles onerosos amb Esperanza Aguirre, amb Ignacio González, amb Francisco Granados, amb Alberto Ruiz-Gallardón … en fi, amb algun principal de la Família.
La ira ha tornat als carrers de forma imponentment espontània després de la sentència als cinc hominoides jutjats a Pamplona, els qui organitzats en manada van deixar mostres aclaparadores de la seva violenta vilesa. La sentència del tribunal navarrès, que serà òbviament recorreguda davant el TSJ d’aquella comunitat, ha tret la gent als carrers, particularment les dones que ja van donar mostres el passat 8 de març que -elles fonamentalment, encara que no sols – han entrat en una nova fase de la seua lluita per la igualtat i no estan disposades a tolerar sense respondre ni el maltractament de cap energumen acomplexat i violent, ni les vexacions de les institucions d’una democràcia avançada com hauria de ser la nostra.
Ha estat aquest clam als carrers, davant les portes dels tribunals de justícia, davant les diferents delegacions del govern central, el que ha posat damunt de la taula no només l’anacrònica concepció patriarcal amb la qual alguns jutges apliquen el Codi Penal, sinó l’exigència que la justícia transmeta la impressió inequívoca de ser justa. Més d’un milió de signatures recollides en hores, a més, exigeixen la inhabilitació dels magistrats encarregats de dictar sentència en el Judici del Ramat. D’aquell que va formular un vot particular absolutori caldria demanar-ne, també, una pericial psiquiàtrica perquè sembla evident que la seua salut mental l’inhabilita per seguir un dia més en el seu càrrec.
També en aquest judici als bèsties de Pamplona -entre els quals hi ha un soldat professional i un guàrdia civil, per cert, una cosa que fa por en pensar en els criteris d’accés a aquestes ocupacions-, hem vist com s’ha banalitzat el llenguatge; com es modela, s’usa i s’abusa del significat de les paraules.
El terme violència, per exemple, tan grapejat últimament, té pel que sembla accepcions jurídiques i judicials que xoquen amb la més convencional de la majoria dels mortals. És incomprensible que des d’instàncies judicials s’afirme amb tanta facúndia l’existència de violència en manifestacions pacífiques, en acudits, en cançons, en samarretes, en tuïts o en xiulades, i no s’aprecie violència en què cinc salvatges tanquen una adolescent en un portal i la penetren diverses vegades cada un per torn ininterromput i alternatiu.
Si alguna cosa ha tingut de positiva la sentència de Navarra és que ha demostrat que en aquesta societat, malmesa, amenaçada, colpejada i amb blaus, hi ha molta gent que ha tornat a ser capaç de sortir al carrer per demostrar que està disposada a defensar uns drets que les institucions no són capaces de garantir com cal; molta gent que no està disposada a abandonar-se a la malenconia ni al fatalisme. És una evidència que una bona part de la qualitat de la democràcia espanyola resideix a hores d’ara en els carrers, en diferents organitzacions de la societat civil, així com en alguns mitjans de comunicació que informen al detall i amb precisió del que està passant.
Vivim dies d’indignació i de ràbia continguda, però cal mantenir el cap fred i continuar amb la resistència no malenconiosa sinó dinàmica, i amb voluntat de guanyar en eficàcia pel que fa a exigir a aquest govern que millore substancialment el funcionament de les institucions centrals de l’Estat sobre les que influeix. L’Executiu de Rajoy, que ha espatllat tot el que toca: des dels serveis públics bàsics a les llibertats fonamentals, passant per l’economia i la convivència a l’Espanya plurinacional, té una enorme responsabilitat a la qual fer front, i cal exigir-li i que canvie radicalment la seua dinàmica de govern. És pràcticament impossible que ho faça, entre altres raons perquè la Família popular està en descomposició, així que no quedarà una altra que fer-los fora.
