Davant la justícia justiciera, cal apostar per la política i la democràcia

=?UTF-8?Q?TRIBUNAL=5FSUPREMO=5FDE=5FESPA=C3=91?==?UTF-8?Q?A=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

Els darrers esdeveniments relacionats amb Catalunya haurien de fer reaccionar amb contundència i celeritat tots els demòcrates de l’Espanya plural. Fa massa de temps que el dèficit democràtic que hem constatat tant en el comportament institucional dels sobiranistes com en el del Govern central ens va fer demanar una i altra vegada eixir de la lògica judicial i abordar el greu problema –una crisi d’Estat, ni més ni menys- des de la política, el diàleg i el pacte. A hores d’ara, aquella petició ha de esdevindre una exigència.

Més enllà, però, de la política i del partidisme, també és necessari parlar de sentiments. Seria desitjable creuar missatges d’afecte, d’estima envers Catalunya i els catalans des de la resta de l’Espanya plural; i a l’inrevés. Són necessàries més veus que proposen, que asseguren que serà possible trobar una forma de convivència entre Catalunya i Espanya en el marc de la Unió Europea. És ara, quan la qualitat de la democràcia espanyola ha assolit uns nivells alarmantment preocupants, quan els demòcrates d’un costat i l’altre de l’Ebre hem de conjurar-nos per trobar una eixida a l’atzucac al que ens han conduït dos nacionalismes radicalitzats per la seua incapacitat per a fer compatibles els seus principis programàtics.

La confrontació política no es pot fer per burofax, remetent-se’ls d’un costat a l’altre com si foren pedrades, ni encarregant la solució als jutges; existeix el telèfon i poden realitzar-se reunions on line, a més que Madrid i Barcelona tenen un pont aeri i un altre ferroviari d’alta velocitat. Dos governs democràtics no poden relacionar-se així durant mesos, ni poden passar-se eixe temps amenaçant-se i desafiant-se. Però, ha ocorregut; tot això ha passat i estem com estem com a conseqüència d’aquestes actuacions dels uns i dels altres responsables polítics.

Dit això, tanmateix, cal dir avui que la decisió del jutge Llarena sembla una barbaritat completa i absoluta vista amb els ulls d’un analista social sense formació jurídica. De mostra un botó.

El gens sospitós de connivència amb els sobiranistes diari El País escriu que, i la cita és textual: “El magistrat considera que en l’intent de secessió es van donar elements de violència i el va comparar, de forma implícita però inequívoca, amb el cop d’Estat del 23 de febrer del 1981”. Com és possible? Quina bestiesa és aquesta?

L’únic episodi de violència del que s’ha tingut notícia, més enllà del de la policia del maldestre ministre Zoido l’1 d’octubre, fou el setge a la Conselleria d’Economia mentre hi havia alguns agents de la Benemèrita a dins. En la resta de les mobilitzacions no es va cremar ni una paperera, ni es va trencar un vidre enlloc, i la policia no va haver d’intervindre mai. Comparar això amb el “todos al suelo” de Tejero, i les ràfegues de metralleta que encara són visibles al Congrés és senzillament un traçar paral·lelisme inaudit. És una bogeria.

A més, segons diu el propi jutge del Tribunal Suprem, la causa judicial que ha instruït: “Fa front a un atac a l’Estat constitucional que, amb la voluntat d’imposar un canvi en la forma de govern per a Catalunya i de la resta del país, integra una gravetat i persistència inusitada i sense parangó en cap democràcia del nostre entorn”. Complementàriament, opina l’Autoritat judicial -perquè és una opinió- que “El disseny criminal pot no haver-se interromput en ocasió de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució aprovada pel Senat i que -cada cop amb més nitidesa- semblen estar latents i pendents de represa una vegada que es recupere el ple control de les competències autonòmiques”. “Pot no haver-se interromput”, “semblen estar latents”, són afirmacions cridaneres en un auto judicial, si més no.

Afegeix Llarena que “Els fets del 20-S van determinar l’efecte inherent a la violència, és a dir, una real restricció de la capacitat d’actuació com a conseqüència de l’ús de la força, tal com esdevindria en un supòsit de presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire” [sic]. La conclusió del jutge és duríssima: envia tots els qui considera responsables a la presó.

Som molts –però encara massa insuficients- els que hem defensat que, ateses les demostracions de la consistència del sobiranisme, els ciutadans de Catalunya havien de ser consultats, la qual cosa feia imprescindible un referèndum per conèixer la dimensió real del bloc dels partidaris de la independència. Ara, amb la que està caient, cal afirmar de nou que tard o d’hora haurà de fer-se una consulta d’aquest tipus.

Catalunya està fracturada, encara més després del que ha passat al Tribunal Suprem. És urgent que els dirigents polítics i socials reaccionen i que no es deixen arrossegar pels budells en compte de per la raó. Cal replantejar el problema de l’encaix de Catalunya en Espanya; és una necessitat imperiosa, però s’ha de fer amb realisme i sense urgències, sense que això implique que ningú renuncie als seus somnis.

Els secessionistes han d’entendre que la democràcia inclou l’acceptació del marc legal existent, així com que apel·lar a un suposat mandat del “poble de Catalunya”, entenent que aquest poble és el que vota per ells és inacceptable. Els de l’altre costat de la ratlla, els que no accepten cap qüestionament de la unitat d’Espanya, hauran de reaccionar davant una realitat que és tossuda: malgrat tot el que ha passat, una meitat de la població catalana dóna suport explícit a les urnes i als carrers a les tesis dels partits independentistes.

És cert que no s’ha fet cap referèndum homologable, atés que el de l’1 d’octubre no pot ser considerat. Però, no és menys cert que, tot i no haver-se fet la tal consulta, les successives eleccions han demostrat que a Catalunya n’hi ha una mena d’empat tècnic entre els que volen i els que no volen la independència. I això no va a canviar de manera sensible tot i que es tornen a repetir les eleccions n vegades més en el futur pròxim.

¿Com eixir d’aquesta realitat endimoniada, com superar-la, com evitar que continue deteriorant-se més la convivència, fent-se malbé les institucions, perjudicant seriosament la realitat econòmica i social, tant d’Espanya com de Catalunya?

Alguns hauran de començar a rectificar el que han estat fins ara les seues premisses programàtiques i innegociables. Alguns? Tots més aviat.

Agrade més o menys, els diversos actors partidaris implicats, dins i fora de Catalunya, hauran d’integrar a les seues anàlisis i les seues propostes algunes evidències. Sense ànim de ser exhaustius podríem citar-ne unes quantes: Catalunya és un territori singular dins el país de la Unió Europea que es diu Espanya; comptat i debatut, amb la llei i els jutges és impossible resoldre el problema; els sobiranistes han de deixar de veure el poble de Catalunya com un subjecte polític homogeni i alineat amb les seues premisses; els contraris a la secessió han d’assumir que dos milions de catalans no estan conformes amb la relació actual entre Catalunya i Espanya, i han d’oferir-los un escenari de futur; s’imposen dosis elevades de realisme i de pragmatisme, amb la mateixa força que tots sense excepció han de deixar de confondre els desitjos amb la realitat.

Com a conclusió podríem afegir que les pautes de funcionament d’una societat complexa com és la nostra, i els conflictes inherents a d’ella, sols poden ser abordats des de la política, amb el diàleg, la negociació, el pacte, i el respecte per la majoria que no ofegue o menystinga la minoria. Pel camí dels tribunals, de l’aplicació justiciera del Codi Penal anirem de mal en pitjor. Pitjor, per a tots.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER