Andreu Ginés
El passat octubre, l’Editorial 3i4 ens va sorprendre amb una sèrie de publicacions ben oportunes: una col·lecció de cinc textos clàssics de Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin, i el llibret Per què Fuster tenia raó, del medievalista i fusteriòleg ‒si es pot dir així‒ Pau Viciano.
Amb l’edició ‒per primera vegada en paper i en català, en alguns dels casos‒ dels opuscles sense els quals és difícil entendre la Revolució, l’estat soviètic que en sorgí i, segurament, la història del món dels cents anys posteriors, l’Editorial 3i4 s’ha sumat a la commemoració de la Revolució Russa. Com podria observar-hi qualsevol lector, una de les virtuts de Lenin és que les seues obres no destaquen per l’extensió ni per la complexitat; ans al contrari, són generalment textos breus, clars, contundents i amb una clara vocació d’incidir en el curs immediat de la història, de manera que el lector no només s’hi sent interpel·lat, sinó que troba el text útil en la seua acció política. De fet, cadascun d’aquest pamflets correspon a un debat existent en l’època, a una necessitat de definir-s’hi i d’actuar políticament; aquests texts eren un instrument fonamental en la batalla ideològica que s’hi donava, sobretot entre l’esquerra revolucionària, tant dins com fora dels límits de l’Imperi rus.
Aquesta tradició pamfletària es mantingué viva a casa nostra per l’antifranquisme i, especialment, amb l’efervescència política a les acaballes de la dictadura feixista; el mateix Joan Fuster en fou un fèrtil productor amb treballs que encara hui en dia són lectures imprescindibles per als i les militants independentistes i revolucionàries. Alguns d’aquests textos foren recollits anys després en el llibre Pamflets polítics (1985), per bé que, en aquell moment, el peix de la transició ja estava pràcticament tot venut. Més recentment i en un altre àmbit teòric, ens ve al cap l’obra de Josep Fontana, La història després de la fi de la història (1992), com a lectura obligada per als historiadors, en plena ofensiva neoliberal després de l’ensorrament del bloc soviètic.
Amb els anys, però, la cultura del pamflet ha caigut en desgràcia ‒les mateixes connotacions negatives del terme ja en són bona prova‒ fins el punt que el debat polític actual naufraga entre la immediatesa de les xarxes socials i l’academicisme dels qui cerquen reconeixement curricular més que no pas incidir en el present. De fet, l’absència d’aquesta mena de textos podria ser simptomàtica de l’absència superior de debat polític. Això, evidentment, pel que respecta a l’esquerra més o menys transformadora, que és la que ens preocupa i de la qual ens sentim partícips. De la resta, preferim no opinar; cadascú, per descomptat, que carregue el seu mort.
En tot cas, si l’any 1992 ‒justament el de la mort de Fuster‒ Josep Fontana trobava necessari un text de reafirmació en uns valors i unes conviccions marxistes, en plena ofensiva del pensament únic, ara Pau Viciano considera necessari un text vindicatiu de la figura de Joan Fuster, en un moment en què la seua principal proposta política, els Països Catalans, pareix orfe de mantenidors.
No ens enganyem, però: des de la instauració de la democràcia burgesa espanyola, els Països Catalans, en qualsevol de les seues accepcions i en pràcticament tots els àmbits, han anat reculant; les múltiples traïcions, els localismes o les polítiques colonialistes dels estats espanyol i francés hi han contribuït. Però una flama sempre s’havia mantingut viva mentre l’independentisme era una força minoritària a banda i banda del Sénia i a les Illes i mentre la cultura comuna esdevenia la bandera de la resistència arreu del territori… Potser, fins i tot, podríem parlar d’un cert reviscolament del suport als Països Catalans una vegada superada la decadència independentista dels 80 i la travessia del desert dels noranta; però, d’ençà la crisi, l’esclat sobiranista al Principat i els «governs del canvi» al País Valencià i les Illes semblen haver enterrat definitivament el projecte fusterià sota muntanyes d’allò que consideren realisme polític.
Paral·lelament a aquesta evolució, la figura del pensador de Sueca ha sigut recentment objecte d’una certa rehabilitació en l’àmbit intel·lectual i acadèmic, per bé que generalment passada pel garbell del revisionisme imperant: fou un «episodi brillant ‒ens diuen‒ però cancel·lat de la història». No és que no hi haja autors, com el mateix Pau Viciano, que hagen continuat estudiant i publicant l’obra de l’assagista des d’una afinitat ideològica sense maquillatges, però les noves circumstàncies polítiques han tendit a magnificar encara més l’altaveu en els primers i a silenciar-ne els segons.
Al primer paràgraf de L’estat i la revolució, Lenin advertia: «Ocorre avui amb la doctrina de Marx el que ha solgut ocórrer de manera repetida en la història amb les doctrines dels pensadors revolucionaris i dels caps de les classes oprimides en la seua lluita per l’alliberament. En la vida dels grans revolucionaris, les classes opressores els sotmeten a persecucions constants, acullen les seves doctrines amb la ràbia més salvatge, amb l’odi més furiós, amb la campanya més desenfrenada de mentides i calúmnies. Després de la seva mort, s’intenta convertir-los en icones inofensives, canonitzar-los, per dir-ho així, rodejar els seus noms d’una certa aurèola de glòria per “consolar” i enganyar les classes oprimides, castrant el contingut de la seua doctrina revolucionària, descantellant el seu tall revolucionari, envilint-la. En aquest “arreglament” del marxisme actualment es donen la mà la burgesia i els oportunistes dins del moviment obrer».
És cert que encara no hem arribat al punt en què la ciutat de València puga dedicar un carrer digne a l’il·lustre suecà ‒tampoc n’hi ha del barbut, tot siga dit‒, però el paral·lelisme és inevitable, per bé que no entrarem, de moment, establir les equivalències respectives.
Com feia Lenin en la majoria dels pamflets, Pau Viciano no se centra en l’enemic d’enfront ‒la burgesia, l’espanyolisme, el feixisme?‒, sinó que esmola els arguments contra els discursos dels oportunistes. (Perquè, i això ho afegim nosaltres, són aquests discursos els que ens impedeixen enfortir-nos, enfrontar-nos a l’enemic i eventualment derrotar-lo.) Contra ells, Pau Viciano reivindica que les línies bàsiques del pensament de Fuster continuen tan vàlides ara com quan es van formular. Aquestes línies són, en paraules de l’autor: «les arrels històriques de la subordinació del País Valencià, el pes de la llengua i la cultura com a “ingredient col·lectiu”, la revolta contra el regionalisme o la proposta dels Països Catalans com a “decisió de futur”». En això, Joan Fuster tenia raó, i tant!
El mètode que ha triat Pau Viciano per estructurar el seu treball és ben senzill: resumeix i simplifica les principals crítiques ‒oporunistes‒ a Fuster, per tot seguit rebatre-les amb un aparell argumentatiu que es recolza, principalment, en els textos del mateix Fuster, però també en l’acurat coneixement de la bibliografia que envolta els temes més polèmics de la seua obra; i tot ben adobat amb les justes dosis d’ironia, com correspon.
En el primer dels apartats, Pau Viciano aborda les crítiques que se centren en la visió pessimista que Fuster tenia del País Valencià: l’endarreriment econòmic, la manca d’una burgesia nacional, el fracàs com a poble… tot plegat conformava un relat «amarg» que quedà plasmat principalment en Nosaltres, els valencians. La primera conseqüència d’aquest relat, segons els crítics, fou el rebuig popular al discurs polític que se’n derivava ‒perquè els valencians i valencians s’hi veien atacats‒ i, encara més, l’esclat de la ira anticatalana. D’altra banda, en l’àmbit acadèmic, especialment en el camp de la història i l’economia, moltes de les interpretacions de Fuster foren qüestionades i/o impugnades per investigacions posteriors. Molts dels que hem passat per la Facultat d’Història n’estem ben al corrent: només un nom s’escoltava tant com el de Marx a l’hora de refutar-lo… Però, com bé explica Pau Viciano, Joan Fuster s’hagué de basar sovint en la pròpia intuïció perquè la historiografia local encara tenia molts buits i, tot i així, el gruix dels plantejaments no anava desencaminat. En tot cas, si la visió negativa del present condicionava la seua mirada enrere, això no l’invalidava necessàriament; de fet, cap historiador o historiadora es pot deslliurar d’aquesta càrrega subjectiva. Allò que compta, per tant, és si l’allunya o l’apropa al coneixement dels fets històrics.
Pel que fa a la influència negativa dels seus escrits, foren o no pessimistes, Viciano ens recorda que hem de tindre en compte el context i el conflicte d’interessos que existia ‒existeix‒ al País Valencià. Culpar-lo d’una reacció determinada o considerar-lo més o menys encertat en funció de l’èxit dels seus plantejaments és tant com acusar Marx de la reacció feixista o de l’ensorrament del bloc soviètic: ni els fets històrics determinats ni la plasmació política de les idees invaliden la seua aportació teòrica. I no oblidem que Fuster mai assumí cap paper polític més enllà de llençar les reflexions i les preferències pròpies per qui les volguera empomar.
En l’apartat següent, l’autor se centra en la relació de Fuster amb els antecessors valencianistes, d’una banda, per desmuntar les crítiques que l’acusaven de trencar per complet amb aquest passat i, de l’altra, per coincidir amb Fuster en l’escepticisme respecte a la consistència política i de les «bases doctrinals» d’aquesta avantguarda. Com diu Pau Viciano «és difícil de rebatre Fuster quan remarca el caràcter minoritari i relativament marginal del valencianisme en la vida política». Acadèmicament, Alfons Cucó fa anys que ratificà aquesta visió amb treballs que encara hui en dia són de referència com El valencianisme polític, 1874-1936 (1971). Tanmateix, la visió crítica de Fuster no derivava del rebuig a l’orientació política dels valencianistes pioners, com s’ha intentat fer veure, perquè gran part d’aquesta avantguarda era obertament «pancatalanista» i molts dels membres més referents renegaven dels tòpics regionals que intentaven establir diferències amb els «germans de Catalunya» i s’avergonyien, com és natural, de l’Himne Regional. Fuster, per tant, era hereu d’una tendència dins del valencianisme d’avantguarda que ja en el seu moment fou crítica amb el mateix moviment.
En tercer lloc, Pau Viciano aborda les crítiques al suposat distanciament de Fuster del món del folklore i de la festa ‒especialment, de les Falles‒ com a part de l’univers de tòpics que suposadament conformen la identitat valenciana. Durant anys, un dels principals retrets al nacionalisme i a l’esquerra en general al País Valencià ha estat l’abandó d’aquestes expressions populars i, de retruc, la seua apropiació pels sectors més reaccionaris, que les han usades com a pilar fonamental on recolzar el seu poder polític. Fuster i els fusterians han estat acusats sovint d’haver afavorit aquest poder amb una actitud d’un cert menyspreu elitista envers la cultura popular. Però si bé podem acceptar que l’esquerra va renunciar en un determinat moment a influir en els espais al voltant de la festa i de la «cultura popular», no cal culpar-ne Joan Fuster. De fet, ell, amb les seues preferències estètiques ‒i evolucions amb el pas del temps‒ avalà la recuperació de la cultura popular d’una manera renovada i compromesa, que justament protagonitzaren els mateixos catalanistes, per dir-ho d’alguna manera. La renúncia a lliurar la batalla al carrer ‒i a la festa‒ potser tingué més a veure amb l’acomodament d’una classe política un cop instaurada la democràcia burgesa, que no pas amb la ironia amb què Fuster s’ho mirava tot plegat.
Una atenció especial mereix la relació de Fuster amb les Falles. De nou ací Pau Viciano desmunta el discurs que atribuïa a Fuster un menyspreu cap a la festa; un discurs que pretenia confondre amb antivalencianism
e la no adhesió plena a aquest fenomen particular. Com explica Viciano, en el llibre Combustible per a falles(1967), l’aproximació a la festa pogué ser crítica, però des de la consciència de la seua rellevància i assumint-ne alhora els elements positius. Fou a les acaballes del franquisme i en plena instrumentalització per la dreta reaccionària de les Falles ‒i d’altres festes populars d’arreu del País‒ quan Fuster les desqualificaria d’una manera més grollera.
És més, en el cas concret de les Falles, cal no oblidar que una part important de la renovació/reivindicació de la festa ha vingut justament dels sectors catalanistes de la ciutat, que, com Joan Fuster en el seu moment, no han renunciat a criticar-ne al mateix temps molts dels components retrògrads, siguen herència del franquisme o no. Per contra, aquells oportunistes que en el seu moment van donar la festa per perduda, ara enarboren la bandera del folklore i de la festa d’una manera asèptica, en un intent de desvincular-se del llegat fusterià o, més bé, de la demonització que se’n feu. Però com deia Fuster: «Que no es pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles. L’esperit de València comprén, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més que falles».
L’últim dels tòpics sobre Fuster que intenta desmuntar Pau Viciano és el que va més a l’arrel del problema: el del projecte polític que planteja i els efectes de la consegüent aposta política sobre el País Valencià. Com hem dit, Pau Viciano situa la proposta valencianista de Fuster dins una línia de continuïtat que es remunta als anys anteriors a la guerra i fins la mateixa Renaixença. Per descomptat, ho fa assumint que el valencianisme no era monolític, sinó que tenia diversos corrents ‒com els té ara‒ i el corrent catalanista no fou pas una invenció de l’assagista; catalanista no només des del punt de vista cultural, sinó que també entenent el terme en la seua dimensió modernitzadora. De fet, fou aquesta voluntat modernitzadora i rupturista la que feu vascular el projecte fusterià cap a postures d’esquerres, de manera que gran part del marxisme local s’hi impregnà (alhora que Fuster s’identificà cada cop més amb el marxisme). El mateix Pau Viciano aprofundí, no fa gaire, en aquesta influència recíproca a De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (2012).
El que no podia preveure Joan Fuster ‒i si ho haguera previst, tampoc tenia perquè haver canviat de plantejament‒ era que la dreta local faria de l’anticatalanisme la seua ensenya de batalla. Pensar que un discurs més moderat ‒no tant d’esquerres, no tant catalanista‒ hauria impedit que aflorara el feixisme latent o hauria permés una major acollida del projecte modernitzador catalanista no té cap fonament; justament perquè gran part de la ira es dirigí contra persones i entitats polítiques que ben prompte havien renegat del projecte fusterià. Tot just com hui en dia aquells valencianistes que comparen els Països Catalans amb un ectoplasma, no s’estalvien l’assetjament ni l’amenaça d’aquells que els consideren igualment catalanistes.
Tot plegat ens porta al mateix concepte de nació de Fuster ‒de la nació catalana, per si cal recordar-ho‒, que ha estat revisat acadèmicament, tot acusant-lo d’un essencialisme que l’aproparia als nacionalismes amb «derives antidemocràtiques i excloents». Pau Viciano desmunta aquesta crítica tot recordant els valors cívics i humans que Fuster sempre va demostrar, alhora que explica que el mateix Fuster ja va matisar la importància del factor lingüístic com a element determinant. En qualsevol cas, aquestes refutacions que Pau Viciano se sent obligat a fer poden semblar una pèrdua de temps, perquè, com ell mateix reconeix, «darrere d’aquesta deconstrucció, malgrat el seu caràcter acadèmic, hi ha també, com diria Fuster, una “intenció última”: erosionar el projecte nacional dels Països Catalans deslegitimant les seues bases teòriques».
Aquesta estratègia no és atribuïble només al colonialisme espanyolista, sinó també a allò que es podria considerar nou nacionalisme valencià, que evidentment oculta el terme nacionalisme tant com pot i que no és una altra cosa que el vell regionalisme impregnat de molts dels elements modernitzadors de la tradició catalanista. Aquest valencianisme ‒per oposició al catalanisme?‒ necessita un discurs per justificar-se i per justificar l’acció política de govern; és així que sent la necessitat de castrar ‒com diria Lenin‒ la doctrina catalanista de Fuster; i, segurament, no tant de cara a la gran massa electoral que li ha permés fer-se amb les institucions, sinó per explicar una sèrie de renúncies cap a uns simpatitzants o antics companys de viatge que encara se senten vinculats a l’assagista. O més encara, per intentar domar la minoria que malgrat tot es nega a entrar al corral de l’oportunisme.
La «intenció última» de Pau Viciano possiblement tinga molt a veure amb aquesta estratègia: vol recordar que, en el fons, aquesta «tercera via» no hauria sigut possible sense Fuster; i, més encara, que no invalida el seu projecte de futur. Pot semblar estrany que després de tot l’aparell d’erudició que ha desplegat en les pàgines anteriors, Pau Viciano acabe mullant-s’hi políticament d’aquesta manera. Però, sens dubte, és un gest de coherència i d’honestedat: no s’amaga de defensar «les idees fonamentals de Fuster» davant el concepte de «nació cívica» que ens vol vendre l’incipient think tank al voltant de Compromís. Però justament és ací on més discrepem de l’autor.
En l’«“Actualització” racional d’un discurs teòric» que fa a mode d’epíleg, sembla apel·lar a aquest valencianisme polític «triomfant» perquè perda la por i recupere ‒o assumisca públicament, si és que no els ha perdut‒ els plantejaments fusterians, que considera, no només vigents, sinó compatibles. Evidentment, no discrepem de la validesa del discurs de Fuster ‒ni de la necessitat d’actualitzar-lo‒, però potser caldria recordar que no és només una qüestió de voluntat, ni de conviccions, sinó que el propi sistema és el que imposa les renúncies i les terceres vies, tant si parlem de projectes socials com de nacionals. Si és la Constitució mateixa la que impedeix aquest redreçament nacional conjunt (que sembla que Fuster veia més possible des de les provínciesfranquistes que nosaltres ara en el marc de les autonomies), apel·lar a aquells que confien en el joc constitucional no és un pèl ingenu? En aquest sentit, cal tindre ben present que reivindicar Fuster al País Valencià és alguna cosa més que un acte de sinceritat política o de rigor científic: és desafiar l’ordre establert; i, com bé sabem, no tot el món està disposat a fer-ho.
Així mateix, cal apuntar que a l’obra de Pau Viciano potser manca una perspectiva més global de l’impacte del projecte fusterià. És cert que la preocupació central de Joan Fuster era el País Valencià ‒com ho és la de l’autor‒, però no ho és menys que la seua apel·lació anava més enllà i tenia implicacions de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així, hi trobem a faltar una anàlisi de la recepció de les idees de Fuster arreu del territori i de com, posem per cas, l’abandonament progressiu del projecte catalanista al País Valencià guarda relació amb la forta deriva particularista principatina, ja des dels anys 80. De fet, Fuster va insistir més d’un cop que era responsabilitat del Principat, com a part més avançada de la nació, liderar el projecte comú. En qualsevol cas, és innegable que el sistema de les autonomies, alhora que ens ha ajudat a recuperar ‒o conservar‒ alguns elements de la identitat pròpia, també ha contribuït a accentuar les diferències entre els territoris.
Així, al Principat, anys de pujolisme i de creació d’un simbolisme nacional particularista han afavorit que, en plena efervescència independentista, els Països Catalans hagen desaparegut quasi per complet dels programes polítics, per no dir ja de les reivindicacions populars i de l’imaginari col·lectiu. En l’àmbit de la cultura i de l’acadèmia, les relacions són cada cop més fragmentàries i autoreferencials. I com a símptoma més flagrant, quaranta anys després d’aprovar la Constitució espanyola, encara no disposem d’un marc nacional d’informació i comunicació, que hauria de ser la base de qualsevol projecte nacional. De fet, ni tan sols l’esquerra independentista ha pogut normalitzar una onomàstica per al projecte nacional propi (i no és sobrer recordar que hi havia una proposta concreta, del mateix Fuster: Qüestió de noms, publicada l’any 1962). Hi ha molts exemples d’aquest fracàs de construcció nacional, però cal insistir que, en la majoria de casos, són fracassos col·lectius i no atribuïbles a un territori específic.
Ja per acabar, podem acceptar que reivindicar la catalanitat del País Valencià, en els termes que planteja Pau Viciano, és clarament una opció més radical i realista que la del valencianisme cívic en què ha derivat la «tercera via». Però per a nosaltres és una aposta insuficient perquè a la pràctica suposa constrènyer el projecte nacional al marc autonòmic i, per tant, en el cas del País Valencià, a una construcció d’una nova identitat valenciana que no tenim perquè donar per fet que acabarà confluint amb la de la resta de territoris. De fet, en termes de l’esquerra independentista, aquesta proposta no és més que un refugi còmode per a sectors que no volen que el projecte conjunt puga condicionar les aspiracions d’una part; d’ací l’argúcia argumentativa de la independència per fases.
Si poguérem veure el futur en una bola de vidre i poguérem comprovar que, efectivament, aquestes estratègies particularistes ens portarien a la independència i reunificació del conjunt dels Països Catalans, potser podríem donar-les per bones. Però no existeix tal bola i ni la casuística històrica ni la nostra realitat més pròxima permeten afirmar que «reconèixer la capacitat de govern, d’autonomia real, d’independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals», com proclama algun dels seus teòrics ‒i no ens referim ara a Pau Viciano, per descomptat‒, serveixen per fer avançar la idea dels Països Catalans.
Ara ens cal, doncs, en tant que valencians i valencianes reivindicar-nos com a subjecte polític ple, és a dir, de nació catalana. I, com a catalans i catalanes, començar a posar les bases d’un projecte nacional que no siga simplement la suma de projectes regionals, que és, en el fons, el que plantegen els defensors de la independència per fases i del federalisme. Hem d’aspirar a construir un discurs nou a partir del llegat de Joan Fuster ‒i de molts altres, és clar‒ i distanciar-nos de terceres vies i de processismes excloents que, per un motiu o altre, ens impedeixen superar el marc de les autonomies.
Per als més malpensats aclarim que no estem menystenint la lluita dels principatins i les principatines en defensa dels drets; ni tan sols negant les millores aconseguides fent fora la dreta espanyolista de les diverses institucions. Totes són fites importants, i no som pas d’aquells del «quan pitjor, millor». Però nosaltres tenim les nostres pròpies banderes i són aquestes les que hem d’enlairar. I, sí, és cert que les grans proclames catalanistes no són la millor targeta de presentació per construir un espai polític al País Valencià ‒o a la resta de territoris catalans‒, com tampoc ho són les idees de Lenin ‒ni ara, ni ho foren en el seu temps,‒ però això no ha de ser motiu per deixar-nos caure en braços dels oportunistes, es diguen alternatives de govern o cavalls de Troia a les institucions.
València, 12 de febrer de 2018
(Publicat a L’Accent)
