Joan del Alcàzar
No és fàcil pair tantes declaracions de personatges públics que parlen amb tanta poca vergonya i tant de menyspreu cap als ciutadans atents a la cosa pública. Deixem de banda, per descansar una mica, les que podríem recordar referides a la situació a Catalunya, que dia sí i dia també sorprenen, irriten i entristeixen, de vegades al mateix temps.
Tres mostres només.
Aquesta setmana hem sentit a un banquer molt principal afirmar que els desnonaments són una llegenda urbana i que els bancs han estat en bona mesura els pagans de la crisi. Això, és clar, sense aportar una sola dada que sustente el seu disbarat. Però el més cridaner va ser escoltar-lo afirmar, sense titubeig perceptible, que “la gent s’ha oblidat d’una cosa elemental com és l’obligació de pagar els deutes”. I això ho diu un ciutadà que representa una gran entitat bancària, d’aquelles en les que la resta dels contribuents hem enterrat més de seixanta mil milions d’euros, dels quals, per descomptat, no pensen tornar pràcticament res. Tranquils, no passa res i el cavaller segueix en el seu lloc.
En un altre àmbit, hem conegut que la jutge que representarà Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans, una catedràtica de filosofia moral molt vinculada a l’Opus Dei, sosté posicions rematadament homòfobes i altres simplement absurdes. Dos botons de mostra, respectivament: afirma que “està clar que l’homosexualitat produeix patologies” i que “el preservatiu pot fomentar els abusos sexuals”. A més, s’ha sabut que va falsificar algunes dades del seu currículum, per exemple quan hi afirma que va col·laborar en la redacció de la Llei d’Igualtat del govern Zapatero, cosa que ha estat negada pel PSOE. Tranquils, no passa res i tot fa pensar que la senyora aviat ocuparà el seu lloc.
Malgrat tot, un cop més, ha estat Mariano Rajoy qui ha marcat les cotes més altes de menyspreu sense complexos envers la ciutadania. Entrevistat en una emissora de ràdio, va respondre amb el seu habitual repertori de bajanades, algunes particularment feridores. Destaquem un parell d’elles.
Rajoy va ser preguntat per la confessió en seu judicial de qui va ser secretari general del PP valencià: va dir que el seu partit es va finançar de manera estructural amb diners negres procedents d’empresaris que obtenien concessions multimilionàries d’obra pública. Això va ocórrer en el context del judici a l’anomenada Trama Gürtel, i Ricardo Costa li va adjudicar la màxima responsabilitat a Francisco Camps, qui va ser el president autonòmic pel qual Rajoy va declarar en moltes ocasions la seua immensa admiració.
Doncs bé, preguntat Rajoy sobre aquesta trama corrupta en el seu partit, va respondre amb desgana: “Jo no sabia el que passava al PP valencià”. I així va tancar la qüestió.
En un altre moment de l’entrevista, requerit perquè opinés a propòsit de les diferències salarials entre homes i dones que ocupen llocs iguals, Rajoy va respondre, molt en el seu estil: “No ens fiquem en això”.
Una frase amb la qual, a més de brindar-nos una bona dosi de misogínia, Rajoy es burlava de l’article 35.1 de la Constitució. El text estableix clarament que “Tots els espanyols tenen el dret a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe”.
Es tracta, doncs, d’un deure dels poders públics el fer complir la llei, en aquest cas ni més ni menys que la Carta constitucional que Rajoy i el seu partit diuen venerar fins al punt d’haver-se convertit en els seus guardians més gelosos. És a dir què, pel que fa a l’estricte compliment de la Constitució, Rajoy només “es fica” en allò que l’interessa. En la resta, tanca el debat amb la displicència que el caracteritza. Tranquils, no passa res. La toxicitat d’aquestes declaracions no sembla afectar més que a una part de la societat.
