Joan del Alcàzar
Resulta sorprenent constatar com els alts nivells de professionalitat dels diversos oficis minven fins a gairebé desaparèixer quan avaluem l’acompliment dels polítics professionals. Mentre que la qualitat mitjana dels professionals de la sanitat, de l’economia, de la construcció, de l’agricultura, de la indústria, del comerç, del transport, de l’esport, del periodisme, és perfectament homologable amb la dels seus col·legues dels nostres països veïns, la dels nostres polítics resulta patèticament inferior a la dels seus companys europeus.
Potser una part d’aquest problema provinga de l’anomenada selecció negativa d’aquests mateixos professionals de la política. L’ofici és tan àrid, tan agre i té tan mala imatge entre els ciutadans que una bona part dels que l’exerceixen com a professió ho fan perquè no han sabut trobar una altra. Una segona explicació, complementària de la primera, podria ser que els partits polítics són màquines trituradores en el sentit d’acabar amb qualsevol que s’aparte un sol centímetre de la línia oficial establerta per la cúpula, pauta que es confirma cada dia amb els argumentaris que emanen des d’aquesta mateixa direcció del partit. Alguna cosa així ha de passar, perquè tanta incompetència ha de tenir explicació.
Ve a tomb l’anterior del gastat debat sobre la reforma constitucional, un tema que en aquests dies ha arribat a nivells tòxics. Tots estem opinant sobre l’assumpte, algunes veus amb indiscutible encert, per la qual cosa sorprèn molt que les aportacions de la majoria dels professionals de la política es limiten a repetir matí, vesprada i nit, de manera insistent, les dues o tres idees que maneja el seu cap de files partidari.
Mentre que als països que ens envolten, des de França a Portugal, d’Alemanya a Itàlia, la seua carta magna ha estat reformada en desenes d’ocasions en els últims cinquanta anys, a Espanya tal gesta només s’ha aconseguit dues vegades: en ambdues per mandat exprés de la Unió Europea. Vivim, doncs, en un bucle que resulta irritant però aviat serà malenconiós. Javier Pérez Royo, autoritat entre els constitucionalistes, augurava recentment que “mentre la composició de les Corts Generals siga la que és, és a dir, amb el Congrés dels Diputats i el Senat que tenim, no és possible la reforma de la Constitució”.
Explica el catedràtic sevillà que la composició del Congrés i del Senat no la van fer les Corts Constituents, sinó les Corts de Franco que van aprovar la Llei per a la Reforma Política, l’última de les Lleis Fonamentals del règim. Posteriorment, sosté, les Corts Constituents es van limitar a fer seua la composició de la Llei per a la Reforma Política, que estava pensada per deixar “lligat i ben lligat” tot el que es pogués, és a dir, per a “engabiar” l’exercici del principi de legitimitat democràtica, que era el que inevitablement venia. Així doncs, podem dir, que d’aquells pols vénen aquests fangs.
S’evidencia així l’abisme que separa la realitat del país de la del seu parlament. Fora d’aquest, el consens a propòsit la imperiosa necessitat d’actualitzar una carta constitucional, que en 2018 complirà quaranta anys, és total. Els experts assenyalen que, si més no, el marc de competències entre l’administració central i les homòlogues regionals ha de ser regulat i clarificat de nou. El mateix passa amb l’assumpte del finançament autonòmic, un autèntic laberint al qual la majoria dominant no vol ni acostar-se; o amb l’espinós tema de l’encaix de les diferents nacionalitats en el marc de l’Estat.
No obstant això, experts externs a part, entre els professionals de la política destaquen per majoritaris els que no saben o no volen, o les dues coses alhora, clavar-li la dent a la imprescindible reforma. Ho explicava fa uns dies Fernando Garea: “amb 137 escons no es pot fer res”, va dir Rayoy, però la resta de partits amb 237 tampoc aconsegueixen gairebé res. Així és, el Govern es limita a no fer res, seguint l’aplaudida doctrina del seu dirigent màxim, mentrestant l’oposició es dedica a barallar-se entre si abans que a aprofitar la feble minoria parlamentària del PP.
És irritant comprovar com Rajoy i els seus porten anys instal·lats en el no fer res sobre el particular. El president sempre respon el mateix, que està més que disposat a escoltar a tothom, però ell no ha esbossat mai, mai, una sola idea en positiu, ni una sola, sobre què és el que ell pensa de la necessitat de la reforma constitucional. Com deia Ignacio Escolar, Rajoy raona així: uns volen més federalisme, altres desitgen més centralisme, així que la posició correcta és no fer res. En realitat és el que porta fent tota la legislatura: no fer res.
O sí. Una cosa sí que es fa des del carrer de Gènova, i ho explicava Ana Valero fa molt poc: després de l’ús polític i mediàtic que s’està donant al terme “constitucionalista” amb motiu de la crisi catalana, s’amaga la voluntat política manipuladora de defensar una determinada interpretació de la Constitució pel que fa a la seua organització territorial.
Més enllà de l’obsolescència de la Carta Constitucional, la producció legislativa està en mínims històrics, i sota la batuta de Rajoy no s’ha aconseguit arribar a pactes d’Estat sobre qüestions centrals: ni sobre el model territorial ni sobre l’imprescindible model educatiu. I quan sí que s’han assolit, com en el cas del Pacte Contra la Violència de Gènere, el PP es fa la foto i després fica els seus compromisos en un calaix per vergonya dels que el van signar amb ell. Que li pregunten a Albert Rivera que s’ha fet del pacte d’investidura que va signar a bombo i platerets, o a Pedro Sánchez sobre les contrapartides del suport del PSOE a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.
Patim un sistema polític que ha provocat que ningú sàpiga governar si no és amb majoria absoluta. És a dir, ningú sap estar al timó si no és per actuar segons el seu lleial saber i entendre, des de l’ordeno y mando. Al país en què la paraula consens es va elevar a la categoria d’emblema i símbol de la canonitzada Transició, no hi ha déu que sàpiga acordar absolutament res d’interès general amb els seus adversaris polítics.
Els partits majoritaris, llegiu PSOE, Podem i Ciutadans, es vigilen i ataquen entre ells mateixos de forma esterilitzant. Mentrestant, el PP es dedica a treure profit propi del poder central i d’aquells altres -regional o local- en què ostenta majoria absoluta, i a torpedinar l’acció de govern allà on és oposició. I aquesta política artillera s’executa mentint, difamant o deformant el que siga menester: l’objectiu no és altre que mantenir o recuperar el poder al preu que calga. Com a mostra un botó valencià: la senyora Bonig, capitost del PP regional, no parla ni una sola vegada que no siga per denigrar i desacreditar l’actual govern autonòmic. Encara que siga a costa de fer el ridícul: en el debat sobre els pressupostos va presentar, entre grans escarafalls, acusant de tot a la Conselleria de Mónica Oltra, una esmena perquè s’assignés a Càritas una partida de 270.000 euros. I això quan la quantitat consignada en el pressupost era de 479.000 euros! No importa, el que compta és fer escàndol. Aquest és el nivell i aquestes són les formes que es gasta el PP.
És un partit que marca els nivells més tòxics d’aquella insolvència de la qual venim parlant. Ho explicava molt bé Íñigo Errejón recentment, quan -referint-se a la praxi política del govern central- escrivia que “podem afirmar que hi ha Executiu i president a la Moncloa, però no Govern, si per tal entenem la conducció cap a un horitzó clar de superació dels problemes que arrosseguem des de fa més d’una dècada. En lloc de projecte col·lectiu, tenim un cos de tècnics que van salvant les setmanes i pagant factures, un entramat corrupte que necessita seguir en el poder per tenir cura dels seus i un cor de propagandistes dedicats a buscar més excuses que solucions”.
Doncs això sembla, sí. ¿I amb aquesta gent al comandament volem posar al dia la Constitució? Doncs serà que no, que tindrà raó Pérez Royo.
