Joan del Alcàzar
Mariano Rajoy és un home que té la seua pròpia memòria històrica, com tothom. Aclarim d’entrada que quan parlem de memòria històrica o de memòries històriques, en singular o en plural, ens referim tant als posicionaments personals producte del record o de les vivències individuals -que portem imaginàriament carregats a l’esquena, com en una virtual motxilla única i intransferible-, com als discursos o els usos públics, personals o de grup, sobre el passat recent que conviuen, no sense dificultats, en els diferents escenaris polítics i socials d’un país.
Doncs bé, pel que fa a la seua pròpia motxilla, el president del Govern acaba de donar-nos una mostra més, i van un centenar, d’on s’ubica ell respecte a la història de les Espanyes des dels anys de la II República fins avui. En una xerrada amb militars destacats a Costa d’Ivori, on es troba amb motiu d’una reunió entre la Unió Africana i la Unió Europea, Rajoy ha explicat amb la finezza que el caracteritza que ell segueix utilitzant la denominació franquista per a referir-se al carrer de Marín, Pontevedra, en el que va viure de jove. Que el nom se li canviés fa deu anys en compliment de la Llei de Memòria Històrica [LMH] no l’afecta; ni que l’antiga i per a ell eterna denominació obeeixca a la voluntat de retre homenatge a un militar colpista que va ser ministre de Franco, tampoc; que el nom d’aquesta via siga, des de fa deu anys!, Rosalía de Castro -una de les figures literàries emblemàtiques del Rexurdimento gallec-, menys encara.
O siga, que el senyor president no és només que es vanaglorie en públic, i l’exhibeixca com a timbre d’honor, que el seu Govern no ha dedicat un euro al compliment de la LMH; és que es passa per l’arc del triomf el seu acatament fins al punt que -pel que a ell respecta- la denominació del seu carrer seguirà sent la dedicada a un militar que, primer, es va aixecar en armes contra el govern constitucional de la República Espanyola i, més tard, va ser ministre de la dictadura tràgica i cruel responsable que -encara- tinguem milers de represaliats a les cunetes de les Espanyes.
Luis Alberto Romero va establir l’existència de quatre memòries de l’última dictadura argentina: l’anomenada memòria oficial -fundada, diu, per l’Informe Nunca Más-, la militant, la rancorosa i la reivindicativa dels fets de la dictadura. Una de les característiques comunes -i aquesta és una realitat d’extrema importància- és que per a cap d’elles la veritat, en el sentit convencional del terme, és un objectiu important. I és que, com diu L.A. Romero: “Cada un es recorda del que vol i s’oblida del que li dóna la gana. La memòria és valorativa i categòrica, i tendeix a considerar les coses en termes de blancs i negres (…) tot el que en la memòria és exaltat i contrastat, al camp del saber dels historiadors és opac i matisat”.
Doncs sí, Rajoy es recorda del que vol i s’oblida del que li dóna la gana, i això no és casual. És més que probable què allò que Rajoy guarda a la motxilla en relació amb la dictadura de Franco el connecte amb aquella de les memòries de les que parlava L.A. Romero: la reivindicativa de l’ominós règim del general Franco.
En primera instància, aquesta actitud de Rajoy recorda aquelles declaracions del seu company de Gabinet [amb Aznar], Jaime Mayor Oreja, qui digué: “Per què he de condemnar jo el franquisme si hi va haver moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat? […] Era una situació d’extraordinària placidesa”. També tenen el mateix tuf intervencions més recents com les de Rafael Hernando, Pablo Casado i tants altres alts càrrecs del Partit Popular que no perden ocasió de denigrar les víctimes de la dictadura i de fer tot el possible per negar-los el menor rescabalament, ja siga en les cunetes, al mausoleu de la Vall de Cuelgamuros o, inclús, a la guia de carrers dels pobles i ciutats de les Espanyes.
Aquesta contumàcia recorda comportaments semblants que hem conegut en altres latituds. A Xile, per exemple, encara és fàcil trobar a molts que consideren que no hi ha res a retreure al règim militar [1973-1989], ni per descomptat al general Pinochet. Aquests nostàlgics, fins i tot, consideren que el general caldria agrair-li a perpetuïtat l’haver evitat una guerra civil [sic] i haver modernitzat Xile. També hi ha gent al país andí que va viure amb Pinochet “una situació d’extraordinària placidesa”.
No sembla desgavellat, doncs, concloure que el que Rajoy porta a la motxilla és, precisament, una memòria laudatòria dels anys de Franco que l’impulsa a incomplir la Llei de la Memòria Històrica i que l’excusa d’abandonar d’una vegada per sempre els homenatges als colpistes i els jerarques del franquisme. A més, per descomptat, aquesta motxilla l’eximeix de sentir la menor empatia, la menor proximitat per les víctimes directes i indirectes de la rebel·lió militar i la dictadura franquista. El més greu, però, és que un personatge així siga el president d’un país de la Unió Europea.
