Joan del Alcàzar
Els himnes i les banderes emocionen i encoratgen a qui les sent com a representació tangible d’una identificació amb la terra i la gent de la que són i se senten part. És, això del patriotisme, un sentiment que necessita una mena d’ingenuïtat juvenil per a preservar-lo indefinidament.
Els himnes i les banderes, és cert, permeten fer explícita i compartida eixa adscripció al grup d’aquells que se senten membres d’una comunitat. Tanmateix, càntics i ensenyes han estats emprades tant per mobilitzar les energies positives del grup com en benefici d’interessos bastards. Els exemples que es poden fer servir de totes dues possibilitats són infinits, i la història ens ho ha demostrat abastament.
Ara, en la nostra actualitat més pròxima, arran la crisi d’Estat provocada per la situació a Catalunya, estem assistint a un rosari de fets i circumstàncies en les quals particularment les banderes –i tot allò que poden representar- estan utilitzant-se per amagar les misèries dels qui més alardó fan de patriotes. Tant des de l’ampli segment dels votants del Partit Popular com del d’aquells que adscriuen a l’independentisme català està evidenciant-se una extraordinària indulgència al valorar les actuacions dels seues representants.
Clar i ras. Resulta cridanera la capacitat dels seguidors de Rajoy per a acceptar la pandèmia de corrupció a tots els nivells del partit que comanda, de la mateixa manera que sorprèn de manera extraordinària la capacitat dels votants independentistes per a acceptar l’incomprensible irresponsabilitat que ha evidenciat tot allò que ha convergit a la fallida DUI del 27 de setembre passat. L’única explicació possible és que uns i altres han aconseguit embolicar-se en les respectives banderes, i els seus afins els han eximit de tots els pecats que han comés.
El Partit Popular s’ha finançat de manera il·legal i corrupta, i ha concorregut a les convocatòries electorals dopat amb diners delictius. Compta amb bona cosa de màxims dirigents en presó, en llibertat condicional o pendents de judici. A més, acabem de saber que haurà de seure com a partit polític a la banqueta dels acusats per primera vegada en la història política espanyola, sota l’acusació de destrucció de proves judicials. Per si no fora prou, el seu màxim dirigent, M. Rajoy ha rebut diners il·legals i il·lícits, segons ha conclòs la investigació de la Unitat Central Operativa [la UCO, el Servei de Policia Judicial de la Guàrdia Civil]. Doncs bé, tant el Partit Popular com el seu màxim dirigent fan alardó continuat davant la ciutadania de ser els millors custodis de la Constitució i de la unitat d’Espanya.
La proliferació de banderes als balcons dels pobles i ciutats espanyoles indiquen, és clar, una identificació amb eixa missió defensiva davant allò que expliquen com un atac dels separatistes catalans a ambdues coses defensades i protegides amb tant de zel pels de Rajoy. La pregunta és, llavors, ¿com s’ho fan aquestes persones per dissociar les activitats delictives de les accions de govern del mateix Rajoy? ¿Com s’ho fan? Com és que no demanen responsabilitats o, si més no, els abandonen electoralment en massa? Com és que poden continuar votant-los?
A les terres de més enllà de l’Ebre, al seu tomb, estem assistint aquests darrers dies a un exercici que alguns en diuen d’autocrítica per part dels dirigents que van engegar el procés envers la independència, en el qual van aconseguir mobilitzar de forma modèlica milions de persones. Modèlica sí, però deixant de costat que uns altres milions de catalans, pam amunt pam avall respecte dels primers, estan radicalment en contra de la secessió.
L’aventura que alguns han qualificat d’irresponsabilitat majúscula està, ara per ara, en les seues hores més baixes. Catalunya pateix tres crisis internes inimaginables fa no gaire temps. Una crisi econòmica determinada per una desconnexió inexplicable entre els dirigents del Procés i les elits financeres i empresarials catalanes. Una crisi política d’incerta evolució en la qual l’antiga Convergència, partit de govern durant dècades [33 anys dels darrers 40], reconvertida en PDCat fugint de la seua corrupció sistèmica, ara ha decidit que no es presentarà a les eleccions, sinó que ho farà de forma semi clandestina dins “la llista del President”. En les mans d’aquest delega el fer i el desfer de posar i llevar noms segons li plaga, deixant de costat els òrgans interns del partit. Finalment, una crisi social que ha fet malbé la sòlida convivència en una societat mestissa [com totes les europees occidentals] en la qual el pacte era aquell de que era català el que vivia i treballava a Catalunya; una situació de fractura i incomunicació de la qual no es poden avaluar els danys encara.
Els dirigents sobiranistes i els mitjans que els hi són fidels argumenten, com feia un editorial de l’ARA, que “l’aprovació de la declaració d’independència es va fer sabent que seria un gest merament simbòlic, com han admès els membres de la Mesa del Parlament davant del jutge, perquè no es disposava de la força coercitiva per implementar la República”. L’explicació de per què es va fer una passa tan tremenda quan se sabia impossible és, encara, més sorprenent: “el país i el Govern no estaven preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència” [sic].
Segons l’ARA: “Aquesta anàlisi de la realitat partia d’un desconeixement bàsic del funcionament dels estats en general, i de l’espanyol en particular. I si ho sabien, van preferir continuar endavant sense explicar tota la veritat als ciutadans, fent creure que tenien previstos tots els escenaris possibles” [sic].
Hem llegit bé: els dirigents van fer creure els ciutadans, és a dir, als partidaris i als detractors, a tots dos grups, que no sabien o que sabien i no ho explicaven, però què en qualsevol cas no tenien avaluades les conseqüències d’una decisió del calat i la transcendència de declarar la independència del territori de manera unilateral. És inversemblant.
Doncs bé, comptat i debatut, a les dues realitats, espanyola i catalana, ¿com s’ho fan tantes i tantes persones a l’hora de continuar recolzant els corruptes i els irresponsables? Doncs pels himnes i les banderes. Molts continuaran votant per Rajoy o per Puigdemont i pel que representen perquè els hi pesen més les emocions que la raó. Perquè les banderes també aprofiten per amagar coses dolentes i per a absoldre pecats que haurien de ser imperdonables. A Espanya amaga i absol –si més no- la corrupció sistèmica d’un partit i uns dirigents; mentre que a Catalunya permet amagar i absoldre –si més no- uns comportaments entre negligents i irresponsables d’uns partits i uns dirigents que, tampoc, no haurien de merèixer cap justificació.
