Gustau Muñoz
Reproduïm ací l’article d’Àlex Gutiérrez publicat al diari Ara el 5 de noevembre de 2017. Un article terriblement eloqüent d’algú que, per motius professionals, es veu obligat a seguir aquesta mena de prmesa.
La premsa de Madrid atia l’odi de manera sistemàtica. La premsa escrita, digital, la ràdio i les televisions. D’on vé aquest odi visceral? Quines conseqüències pot tenir?
És un odi transversal, del qual participen molts socialistes com Maria Antonia Trujillo (ex ministra amb Zapatero), Leguina, Bono, Guerra i tants altres. L’extrema dreta hi troba un excel·lent caldo de cultiu. El PP aporta tones de misèria mental. Juristes i acadèmics impàvids omplen les pàgines d’El Pais amb arguments més sofisticats però en el fons coincidents. Un problema polític, profundament polític, es vol resoldre a còpia de decrets i legalisme, de repressió, d’empresonaments. Amb presos polítics! I per fer-ho més fàcil d’empassar a una ciutadania que es creu democràtica, s’invoca un fantasmagòric estat de dret (com si fos de dret diví i no resultat d’acords i pactes humans que poden canviar en funció de les circumstàncies). I esdevé indispensable la campanya d’odi: catalufos, mierda, osito… colpistes, antidemòcrates, delinqüents, sediciosos, nazis… Vet ací la lògica profunda d’una situació aberrant.
Causa vertaderament pavor tot això que vivim. És que no hem aprés res? Ens confronta amb Europa -l’escàndol de la inacció europea- i la història brutal del continent, quan pensàvem que s’havien après certes lliçons. Ens confronta amb la història brutal d’Espanya, quan pensàvem que el feixisme estava superat.
Certament, a Madrid i a Espanya en general hi ha gent valenta que s’oposa a tot això i fins i tot ho diu i es manifesta al carrer. Una lliçó de tremp democràtic, de respecte i dignitat. Però malauradament la unanimitat de la premsa de Madrid en el discurs de l’odi i les posicions assumides per l’espectre polític i una part majoriatària de la societat espanyola donen molt que pensar.
Com ha escrit David Miró, Espanya “com a projecte de vida en comú” (Ortega deia que “suggestiu”, però això és evident que no escau), “ja no existeix”. Alguns demòcrates molt propers farien bé de reflexionar a fons sobre tot això. I farien encara més bé de dir: Prou! Si és que són vertaderament demòcrates.
Si la llei la fa el Senat espanyol, majoritàriament de dretes, del PP i castellà (per efecte de la llei electoral de 1977, anterior a la sacrosanta Constitució), si la Constitució l’han de fer o “reformar”, ja sense inhibicions de cap mena, les majories castellanoandaluses, llavors ens confrontem amb un tema molt greu. “La tirania de la majoria”.
“Un mierda”, “osito”, “catalufo”, nn dia qualsevol
Àlex Gutiérrez
Eduardo Inda dient que el president Puigdemont és ‘un mierda’ a la televisió. Una exministra socialista justificant les befes que un grup d’agents de la Policia Nacional dedicava al vicepresident Junqueras –”‘Al osito verás cómo lo van a poner, está llegando un osito a la cárcel'”–, suggerint que patirà alguna agressió sexual a la presó. Felipe González qualificant Puigdemont de “covard” i rebent acollida a les pàgines nobles dels diaris de Madrid que mai han volgut arribar al fons del fons de qui era el misteriós Mr. X dels GAL. “Cal enviar trens plens de mulates a Vic, Ripoll i Manresa. A veure si aquests pallussos catalanistes procreen gent normal”: José García Domínguez, columnista de ‘Libertad Digital’, en un tuit. Una vinyeta que fa un joc de paraules amb un ovni (en anglès, UFO), per escriure ‘catalufo’. Rivera dient que “Puigdemont està d’Erasmus” i, altre cop, els mitjans unionistes rient-li les gràcies. Tot això en un lapse de 24 hores. Però, ei, que pesats, els independentistes, sempre fent-se la víctima. La declaració de la República, per bé que frustrada, té una virtut innegable: ha fet caure les poques caretes que li quedaven a l’Estat i els seus poders. La catalanofòbia ha estat una constant més o menys soterrada, que cada cop s’expressa més desacomplexadament. Hi ha un discurs de l’odi evident. Només cal veure com a cap manifestació independentista hi ha agressions, mentre que a totes les unionistes –tot i ser minoritàries– acaba havent-hi gresca. Els mitjans disparen tinta: l’agressió física d’uns nazis a un home de Mataró per negar-se a dir ‘Viva España’ se silencia. Quatre crits al carrer contra Rivera són portada a ‘El Mundo’ sota el titular “Assetjament a Ciutadans”.
Davant d’això, serenitat i la mínima despesa emocional possible. Però també fermesa per denunciar els casos més flagrants que vindran. Perquè en vindran. Als advocats de Drets.cat se’ls gira feina.
