Ara els catalans, després vosaltres

jude

Gustau Muñoz

Estem saturats de relats dels anys trenta. A Europa. No ho podem evitar. Fou la dècada determinant. Som conscients, per tant, que de vegades els esdeveniments es succeeixen a velocitat de vertigen. El que era impensable ahir, de sobte avui passa, i s’accepta com a normal. Es crea una nova normalitat. La història s’accelera. Forces impersonals comencen a actuar i duen a terme, fan realitat, l’inimaginable,  l’impensable. La maquinària burocràtica funciona, els jutges i l’Estat de dret actuen, la policia executa. Tenim molt present l’Alemanya dels anys trenta. Tot es va fer dins de les previsions de l’Estat de dret, el Rechtsstaat, del qual es vantava la tradició prussiana. També Espanya, Castella concretament, des del Fuero Juzgo té aquesta tradició legalista.

Només durant uns pocs mesos d’acció descontrolada dels escamots de Falange l’estiu del 1936, que entraven als pobles i assassinaven sense més els mestres, els obrers de la UGT, els representants del Front Popular, se’n va fer abstracció. Es deixava actuar els xicots, els falangistes valerosos, assistits sovint per capellans. Però aviat la Junta Técnica del Estado posà ordre i tot -la repressió i els assassinats- entraren al motlle de l’Estat de dret. No per això eren menys cruels, menys assassinats, menys inhumans, menys brutals. Però ara s’ajustaven “a dret”.

I així va ser durant dècades, amb els consells de guerra, els tribunals especials, el TOP, la Brigada Político-Social de la Policia espanyola, que cobrava sous i triennis de l’erari públic i es dedicava a perseguir demòcrates, opositors antifranquistes, i a torturar. A torturar en edificis públics, en comissaries com ara la de Via Laietana (Barcelona) o la de Ferran el Catòlic (València). A penjar gent de les canelles, a colpejar una i mil vegades, a fer-los “la banyera”, a posar-los corrents elèctrics. Ho podeu imaginar, què és això? Se us ha oblidat? Potser sí, perquè es va fer un gran silenci. I perquè molts que manen molt tenen cura d’amagar-ho i en el fons els sembla bé. No s’ha mostrat mai, no s’ha explicat, el que va passar realment al públic, a la ciutadania. I tanmateix va passar: molts ho varen sofrir.

La relació entre legalitat i legitimitat és intrigant. Un tema molt interessant. Hi ha presos polítics a Espanya el 2017? Diuen que no. Fan una filigrana. Tampoc Gandhi era un pres polític. Tampoc els antifranquistes eren presos polítics. Havien fet accions il·legals això era tot. Sí, com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I probablement com el major Trapero, que voldrien engarjolar. I com tot el Govern de la Generalitat, amb Puigdemont al capdavant. No per les seues idees, què va, sinó pels seus actes, que s’escapen a la legalitat. A l’Estat de dret.

Els anys trenta del segle XX ens venen insistentment a la memòria. Hem llegit els aclaparadors diaris de Viktor Klemperer, on explica que d’un dia per l’altre s’anaven decretant mesures legals que ofegaven i martiritzaven els jueus a Alemanya a partir del 1933, en un crescendo ininterromput -sempre legal, emparat pels corresponents decrets i textos legals- que culminà en la Solució Final.

Ara passen moltes coses. Empaiten el major Trapero, un heroi popular que no poden suportar. Empresonen símbols de la lluita popular com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ja que no poden tancar -encara- un o dos milions de catalans. Volen suspendre la Generalitat de Catalunya, dissoldre el Parlament, empresonar el Govern, engarjolar Puigdemont, anul·lar l’autonomia, desbaratar l’economia, la societat, l’ensenyament, la televisió i la cultura catalanes.

Tot això sembla impensable, impossible. Com s’ho faran? No poden arribar tant lluny! Ni pensar-ho. Estem a Europa! És el segle XXI! Doncs, sí. Faran això i més. Mireu els anys trenta. Tot pas a pas. Poc a poc, i emparat en la legalitat definida pel Poder. “Sin que se note el cuidado”.

No entenem l’actitud dels demòcrates i de l’anomenada “izquierda” espanyola (“Somos la izquierda” Quin sarcasme!). Tampoc als anys trenta les democràcies varen moure un dit. Fins que Hitler els va xafar massa ulls de poll, quan va amenaçar l’Imperi britànic. I fins i tot llavors amagaren la persecució i l’extermini dels jueus. Fins ací arribà la seua degradació i la seua misèria moral.

I també recordem el conegut poema : “Primer anaren pels comunistes, però tu no eres comunista. Després pels jueus, però tu no eres jueu. Després pels socialistes, però tu no eres socialista…” Sí, finalment aniran per tu, i no sabràs per què. Atenció a la història!

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER