Simona Škrabec
El riu de gent que entra al vagó del metro m’arrossega a sota d’una pantalla en la qual van sortint anuncis, bàsicament destinats als visitants de la ciutat. En petits intervals apareix un vídeo que promet experimentar el flamenc en un local autèntic a les Rambles: «Conegueu l’Espanya del segle XV! Balladors excepcionals. Tapes clàssiques i veganes». M’estremeix el pensament: Què és Espanya? La podem realment identificar sense més amb el ball d’un poble exclòs, d’aquells nòmades que van arribar a la península, dispersant-se arreu i que encara avui massa sovint viuen precàriament als marges de la societat? Cap hidalgo pot seguir els passos d’aquest ritme embogit, els peus se li entrebanquen com a mi o a vosaltres. El flamenc és la música dels expulsat, el crit d’aquells que no tenen més que el seu cos i la seva veu, l’art nascut de la rebel·lió pura.
I els palaus gòtics de Barcelona, construïts quan la corona catalano-aragonesa havia arribat a l’esplendor, són Espanya sense més? Les parets de pedra avui ja no parlen, són només un marc per a la diversió. El més important és, però, que Europa ha oblidat que tots havíem estat famolencs i pobres, sense drets i exclosos. La moda vegana m’ha fer recordar una escena de la pel·lícula Novecento (1971) de Bernardo Bertolucci, un estol de criatures s’amuntega a sota d’una sola sardina fumada, sospesa d’un fil en una cuina amb les parets brutes de sutge. Amb el rosegó de pa els nens freguen el peix, o millor dit, les restes de peix ja quasi tot espina, per aconseguir perfumar el pa, res més. Aquesta fam general, aquesta vida humil és la que ha estat del tot oblidada, ningú la vol recordar i això ens ha fet a tots tan menys capaços de compassió. També és cert que esmento la pel·lícula de Bertolucci en la qual el director va analitzar els orígens del feixisme no pas per casualitat.
Com explicar a aquesta comunitat internacional amnèsica el que va passar el dia 1 d’octubre a Catalunya? Quan vaig enfilar a les cinc del matí pels carrers foscos cap al lloc on em tocava votar, em creuava amb les últimes aus nocturnes. Grups alegres s’entretenien a les cantonades i allò que passava en aquella ciutat aquella matinada, els resultava del tot indiferent. Mentre les forces policials colpejaven amb una brutalitat que va donar la volta al món, al carrer del costat la gent prenia el cafè del matí, la cervesa de la tarda.
Em tocava votar en una escola del Raval. Els seus carrers estrets formen un laberint i aquest fet ens va salvar de la càrrega policial. La repressió havia estat planificada amb cura, van colpejar els objectius més fàcils. A Barcelona i altres ciutats grans van escollir escoles amb accés ampli i fàcil retirada. En els pobles petits es van acarnissar amb la gent com un vertader exèrcit de conqueridors. Amb gasos lacrimògens i porres es van abraonar sobre aquells pocs centenars de persones que celebraven el dia reunits a les seves petites places i així, d’una població a l’altre.
Al Raval necessitaven voluntaris per a les meses i de seguida em vaig oferir per una feina que m’obligava a passar-hi el dia sencer. A cada votant que es va presentar davant la meva taula vaig mirar-li als ulls i aquell diumenge davant de l’urna vaig aprendre què significa una nació i com en som de diferents. Em vaig adonar quants veïns que tinc sense haver-ne estat mai conscient i vaig descobrir quanta solidaritat i confiança que es pot crear entre les persones en els moments difícils.
Em va estremir una dona que va murmurar molt fluixet, abans de tirar la papereta a l’urna: «Per vosaltres que ja no hi sou». A mi també se’m van negar els ulls mentre dictava a la Laura i la Júlia, les noies de vint anys que van compartir amb mi aquestes hores decisives, el número del carnet per registrar el vot. Vaig recordar tots els llibres que he arribat a traduir en el quart de segle des que visc entre els catalans i que m’han fet conèixer tan bé la repressió que aquest poble ha patit durant el segle XX.
El mar (1958) de Blai Bonet dibuixa febrilment, però amb la mà calma, l’ocupació de Mallorca i com la crueltat dels conqueridors havia marcat un grupet de nois que observaven muts les atrocitats dels adults. Quan vam fer la projecció de la pel·lícula d’Agustí Villaronga en un festival a Ljubljana (2000), vam prometre als espectadors un col·loqui després de la visualització, però a la sala no s’hi va quedar ningú. L’impacte era massa dur. A la pel·lícula hi ha una escena que a mi encara m’esborrona només de recordar-la. El pare que s’irrita per una bestiesa, colpeja davant dels ulls del seu fill el gat de la casa fins a gairebé matar-lo i el tira a un racó del pati. I llavors el nen, d’amagat, va mirant si l’animaló encara és viu. Serà de nou així? Educarem de nou els nostres fills en aquesta indiferència? Els direm que aquell qui mana té dret ser arbitrari i cruel sempre que vulgui?
Només si el món preserva els valors de la convivència pacífica, hi tindrem lloc també nosaltres. Els eslovens no ho podem pas oblidar. Només així podrem ser els científics i esportistes, poetes i astronautes que van marcar la història mundial. Si renunciem a aquests valors, aquesta força cega que no coneix compassió ens aniquilarà més tard o més d’hora.
La policia ha estat durant setmanes allotjada en uns ferris del port de Barcelona i Tarragona, en cabines estretes i gens còmodes, sense un contacte quotidià amb el món. Les companyies italianes, Mobby Lines, amb els vaixells adornats amb els herois dels dibuixos animats, i Grandi Navi Veloci es mereixen que apunti aquí els seus noms i també la decisió de no utilitzar-los mai més com a mitjà de transport, encara que vam ser sovint els seus passatgers amb la família en la nostra anual migració cap a l’est. Els agents uniformats que van atacar la multitud pacífica van venir de fora, com una força d’ocupació que va a sotmetre una província rebel. El més terrible és el fet que no seguien ordres de comandament jeràrquic, sinó que cada agent individualment se sentia legitimat per fer el que li passés pel cap. Els nois fruïen en la seva violència, van tastar aquella llibertat embriagadora de tenir dret a tot, que ja no cal tenir en compte la vida de l’altre. La seva brutalitat no estava sotmesa a cap límit. Es van sentir amos que produeixen una devastació necessària, útil. La salvatjada estava fundada en la lletra de la llei. Però com és possible que arribéssim tan lluny?
Tots aquests anys, el conflicte polític entre Espanya i Catalunya ha estat marcat pel fet que els catalans mai no han estat reconeguts com a un subjecte polític. No ha estat possible establir cap mena de diàleg perquè faltava la condició bàsica de qualsevol diàleg, el reconeixement dels dos interlocutors com a iguals. El costat espanyol nega el diàleg als catalans amb insistència i, a més, utilitzant l’arma política més cruel que existeix. El llenguatge jurídic ha estat convertit en el braç del poder. Les lleis han esdevingut els arguments més irrebatibles que demostren la no-existència dels catalans. Els catalans no són cap nació segons la Constitució. La seva voluntat d’autodeterminació tampoc està prevista en cap llei. És a dir, que els catalans no existeixen i mereixen, doncs, el tracte que rep el gatet a la novel·la de Blai Bonet. Si molesten, se’ls fa fora a cosses. Una persona a qui no li reconeixem l’estatus de persona, no cal tenir-la en compte. El pensament és estremidor, ho sé, però el pronuncio amb tota la serenor de la que sóc capaç. La policia espanyola va negar als seus propis ciutadans aquest diumenge la dignitat humana.
Aquesta negació dels catalans com a subjecte polític és la base d’on llavors evidentment parteixen també totes les altres lectures dels disturbis del diumenge. En moltes reaccions és possible sentir dir que es tracta només d’un afer intern en el qual no convé intervenir. És això veritat? No serà que tota llei hauria de ser el reflex de la voluntat política i d’uns acords? Les lleis han de ser amables cap a les persones i adaptables a les seves necessitats i no pas un dogma inamovible.
Les àvies amb els rostres ensangonats són part d’alguna llei sobre la garantia de la convivència? Els alumnes de primària que el diumenge van veure com els policies havien estomacat els seus pares o avis i van anar l’endemà a l’escola en uns edificis amb finestres trencades i portes esbotzades, poden comprendre que les forces uniformades van fer tot això només per assegurar l’ordre?
Permeteu-me acabar amb la pintura de Pieter Bruegel El Vell, que el 1558 va pintar un paisatge al costat del mar. En el primer pla, el pagès llaura tranquil·lament el seu camp, el sol brilla, els vaixells naveguen, les ovelles pasturen, regna la pau. En un raconet del quadre es possible descobrir un noi que s’està ofegant, un noiet que havia perdut les seves ales. Ningú ha vist la seva caiguda. El dia 1 d’octubre de 2017 ens van ferir els somnis que feien el món en el qual vivim tan ple de llum i tan bonic. Qualsevol persona que és capaç de girar els ulls davant aquesta violència és culpable de la indiferència. Però recordeu, cap paisatge preservarà la seva bellesa i les seves riqueses si ens falten les ales que ens poden portar fins al sol.
Publicat originàriament al diari eslovè Delo, 5 d’octubre de 2017. Traducció al català de l’autora.
http://www.delo.si/mnenja/gostujoce-pero/ikarjev-padec.html#
