Joan del Alcàzar
A hores d’ara, quan el dia encara comença a clarejar, no sé què va a passar a Catalunya, però m’ho imagine. Tot amb tot, no paga la pena elucubrar sobre si guanyaran blanques o s’imposaran les negres. Allò que ara tinc per segur és que, finalment, la fractura entre Espanya i Catalunya i la fractura entre dues visions d’Espanya són dramàticament evidents.
Què passarà avui és la incògnita i la preocupació amb la que molts ens hem alçat. La setmana ha estat difícil, però, tot i plena de paranys quan vam encetar-la dilluns al matí, ha acabat raonablement bé: sense res irreparable que lamentar. Tant de bo el dia d’avui, el de la gran cita, acabe igual: sense que tinguem que lamentar cap desgràcia indesitjable.
Malgrat tot, la via d’aigua que s’ha obert entre Catalunya i la resta d’Espanya és de grans proporcions i amenaça amb anar a més. A Catalunya els que desitgen la independència i també molts que no la volen han pogut veure de prop en aquests dies passats el rostre de l’Espanya més odiosa. No la que transmeten els polítics nacionalistes espanyols, no la dels mitjans de comunicació de Madrid i rodalies, no; la de la gent comú, la de la gent del carrer representada esperpènticament per aquells que han victorejat l’eixida de policies i guàrdies civils cap a Catalunya amb allò del “a por ellos, oe, oe, oe”. Aquests fanàtics d’una espanyolitat irredenta reconeixen per defecte que Catalunya és una nació, i la identifiquen com a nació enemiga sense fer-ne cap distinció entre els qui l’habiten. Ni tan sols salven els que, haurien de recordar-ho, també a aquella terra se senten espanyols amb més o menys entusiasme. No, “a por ellos, oe, oe, oe”, a per tots; a pels catalans, pel fet de ser ciutadans de Catalunya. Què voldrien fer-los, exactament?
A la resta d’Espanya la situació és ben distinta, però no menys greu. Per a molts, aquella Espanya que ens ha amargat la vida a diverses generacions de demòcrates republicans i antifranquistes ha reaparegut ben viva. Mai va deixar d’estar-ho, però vam voler creure que l’havíem deixat arrere tot i els senyals indiscutibles que alguns no acceptaven de reconèixer. No parle d’allò que pot representar Rafael Hernando, Mayor Oreja o García Albiol, que aquests són l’extrema dreta tan ben representada al Partit Popular. Parle de tota eixa gent que ha penjat banderes als balcons amb la intenció de remarcar, també, el nosaltres contra ells; parle dels que es manifestaren a Madrid tot cantant el Cara al sol i amb el braç ben estés per a que no càpiguen dubtes de que estan amb allò del “antes roja que rota”.
Paral.lelament, l’Espanya hereva de la tradició republicana i antifranquista no sap ben bé què fer. La gent, la ciutadania que entén amb major o menor entusiasme que, efectivament, vivim dins una realitat plurinacional que no podem obviar com no podem tapar el sol amb el dit, té moltes dificultats per a trobar una posició efectiva que ajude a eixir del cul de sac en el que estem.
Anit, a un debat televisiu al que eren presents dirigents de tots els partits del Parlament de Catalunya, la sensació va ser doble. Agra i lleugerament ensucrada alhora: agra per què Carles Riera, en nom de la CUP, va declarar que després del que passe avui no hi ha res que dialogar, mentre que Xavier García Albiol va negar que es puga negociar res amb la parella Puidemont-Junqueras. Una mica més d’optimisme vaig trobar en les intervencions de Toni Comín (JXSí), Joan Coscubiela (CSQEP), Miquel Iceta (PSC-PSOE) i, àdhuc, Inés Arrimadas (C’s). Més valdrà que els Riera i els Albiol queden al marge d’allò que ha de començar aquesta mateixa nit.
Entenc que passe el que passe avui, no hi haurà més remei que raonar, parlar, cedir i pactar. Ni l’Estat podrà sotmetre i eradicar el sobiranisme a Catalunya, ni els independentistes podran obtenir una victòria definitiva sobre els unionistes. Estem sotmesos, com afirmava Edward Said, a les desconcertants interdependències de la nostra època, i ara més que mai res és blanc o és negre. Per raons que són conegudes, ens hem vist arrossegats per una seqüència de fets que ens han conduït a la situació en la que estem, i sols podrem superar-la amb la paraula, amb una certa dosi de generositat i amb una ferma disposició a entendre a l’altre.
El problema polític que és l’obsolescència de l’Estat de les autonomies parit per les èlits partidàries en 1978 és un fet indiscutible si ho mirem –si més no- des de Catalunya. Una majoria aclaparadora dels ciutadans d’aquella nació ha deixat de sentir-se adscrita al pacte constitucional, i reclama revisar-lo. Inclús, una bona part d’ells ja no estan en aquesta posició i desitgen, simplement, marxar; constituir un nou Estat amb format de República.
Les veus més agres i feridores d’aquest contingent de ciutadans que aposten per aquesta eixida, els qui fan veure que hi ha un nosaltres irreconciliable amb ells, són els que més audiència aconsegueixen entre els sectors més oposats a qualsevol cosa amb els catalans que no siga que se’ls impose l’espanyolitat al preu que calga. Paral.lelament, l’Espanya més odiosa, la que menysprea tot el que ignora, la que s’esforça en fer palés que la cosa està –també- entre nosaltres i ells, entre els bons espanyols i els maleïts catalans, és la que se sent amb més força, a tot volum a Catalunya.
Són les greus fractures que patim, i caldrà que els qui tenen la responsabilitat de governar-nos siguen conscients que tenen l’obligació, el deure de trobar una eixida digna i explicable per a un conflicte del que, més endavant, caldrà demanar responsabilitats als qui han fet el possible per aguditzar-lo a la recerca dels seus interessos més innobles.
