Joan del Alcàzar
Una setmana més de tensió creixent i encara falta una altra per arribar a l’1 d’octubre. Amb les espases en alt, el desafiament dels independentistes catalans continua generant certes simpaties -dins i especialment fora d’Espanya- per la resposta policial que el govern de Madrid està donant i per la seua manca de propostes que rebaixen la tensió. Es diu que Rajoy està obsessionat amb no tornar a fer el ridícul que va viure el 9N, i també que els falcons de l’extrema dreta del seu partit volen que siga encara més dur i que en cap cas admeta el diàleg amb els sediciosos excepte per acceptar la seva rendició incondicional. No obstant això, les coses no els estan funcionant bé i sembla que el tret els podria eixir per la culata.
No es pot negar que els dirigents sobiranistes -que han cremat les seues naus i se la juguen al tot o res- han aconseguit donar-li un perfil internacional a la seua causa. Un perfil creixent que ha obligat el mateix ministre d’exteriors, l’inefable Dastis, a intentar explicar-se en la mateixa ONU. Els senyals que arriben de la Unió Europea -malgrat que el discurs oficial amb prou feines ha canviat en Brussel·les- comencen a sembrar el nerviosisme entre els actors alineats amb Rajoy, i els grans mitjans de premsa internacionals estan sent molt crítics amb la resposta tan desmesurada com ineficaç d’aquest. A quanta gent voldrà multar, detenir i, si escau, empresonar Rajoy? ¿Desenes, centenars, milers?
Dóna la impressió que el Govern només pensa en l’1-O, com si impedint que aquest dia es produesca alguna cosa que s’assemble a un referèndum ja estaria el problema resolt. No poden ser tan obtusos; ni tan sols el seu ranci nacionalisme superb pot encegar-los tant. On van, doncs? Quin és el Pla de don Mariano?
Sembla indiscutible que l’Estat ha d’actuar davant els desafiants que no cedeixen gens ni mica en les seues exigències, però no es pot acceptar que aquesta actuació vulnere -en cap lloc d’Espanya, ni tampoc a Catalunya- els propis drets fonamentals que la Constitució consagra. I això és el que està passant amb l’aposta autoritària, judicial i policial, propiciada pel Govern. Engrossen o no les files de l’independentisme, el volum de gent desafecta al govern de Madrid és creixent a Catalunya. Fins i tot els que hi estan donant la batalla als independentistes, a risc de moltes coses, no poden acceptar de cap manera el que sembla ser una intenció doble de Rajoy: humiliar les institucions catalanes i ficar la por al cos dels ciutadans que les reconeixen i respecten. De moment no sembla que l’estratègia estiga resultant reeixida i la rasa que trenca els afectes entre aquella terra i la resta d’Espanya s’eixampla cada dia que passa una mica més. ¿On va Rajoy, el suposat estadista que, segons els seus, venç perquè domina els temps de les batalles polítiques?
Les veus que comencen a sentir-se des d’Europa transmeten una cosa que, es reconega o no des de Madrid, és una evidència creixent: per la mala gestió de Rajoy, el mal anomenat problema català s’ha convertit en un assumpte europeu. Se segueix parlant d’ell com d’una qüestió interna dels espanyols, però ara s’afegeix que la preocupació és creixent i que tots estan atents a l’evolució del conflicte. Hem passat, doncs, a una altra pantalla del joc. Comença una nova temporada de la sèrie.
Diuen els analistes que Rajoy, en un hipotètic escenari electoral, podria guanyar molts vots a Espanya, encara que el seu partit corregués el risc de desaparèixer a Catalunya. Això explicaria els seus moviments, en la perspectiva que els bascos del PNB s’allunyen d’ell com d’un empestat i es veja obligat a convocar eleccions. Tal vegada siga així. És possible que en aquesta polarització entre espanyolisme i separatisme Rajoy obtinga rèdits electorals a curt termini, que és al que ell juga sempre: fer el que li convé avui sense pensar en demà, perquè llavors serà capaç de fer sense rubor el que li torne a convindre.
¿Pretendria guanyar temps? Potser, però ¿per a què? La desafecció catalana és, ara com ara, imparable i, a més, és més evident entre els més joves que no tenen els referents, per exemple, de l’avantguarda antifranquista que Catalunya va exercir per a Espanya sencera. Com diversos analistes han expressat darrerament, contra un 60 per cent d’independentistes no hi haurà barreres que oposar des de Madrid i la independència serà un fet. Aquest és un escenari encara llunyà, però inexorable si no es produeix un cop dràstic de timó. I Rajoy, això està clar, no és un marí solvent es mire per on es mire.
Encara en plena borrasca, és incapaç d’oferir ni afecte ni una sortida raonable a la situació que fracture el bloc independentista, i es refugia darrere dels jutges i la policia. Potser aquest curterminisme li done vots a l’Espanya castellana, però els seus socis europeus comencen a veure’l més com a part del problema que de la solució. Amb els maldecaps que la Unió Europea té a l’agenda, des de Polònia i Hongria al Brexit, passant per Trump i els problemes migratoris, una crisi com la que s’anuncia a Espanya és l’últim que desitgen els seus dirigents. Es diu que en cenacles polítics molt principals hi ha gent que està pensant que Mariano, tan dòcil sempre davant els seus superiors, hauria de passar més d’hora que tard a la situació de jubilat. Als preocupats dirigents europeus no els resultarà fàcil seguir donant suport a un col·lega que no només no és capaç d’arreglar el desgavell intern, sinó que a més ho empitjora cada dia que passa.
