Gustau Muñoz
El 1979 es va publicar, traduït al castellà, un llibre del crític teatral britànic Kenneth Tynan que va fer riure bastant els qui havia patit les inclemències de l’oficialisme valencià de l’època per haver comès alguna lleugera irreverència. La ironia i la crítica intel·ligent no es tolerava a la València de llavors. Tot era molt seriós, en aquest punt, i proliferaven els tipus amb bigot que s’enfurismaven a la primera. Només s’acceptava l’exaltació i l’apologia de les glòries de València. Si hagueren llegit aquell llibre! Recordem la campanya que es va fer contra Joan Fuster arran d’ El País Valenciano, que deixava anar alguna reserva amable i fins i tot innocent. O la que hagueren de patir Amadeu Fabregat i Rafa Ventura Melià per uns articles sobre les falles a la revista contracultural Ajoblanco. No foren casos aïllats. En aquesta matèria calia anar amb compte. Ni tolerància, ni sentit de l’humor, ni res: per qualsevol bajanada l’anatema era fulminant.
El cas és que a l’editorial Anagrama aparegué un llibre de títol més bé extravagant: La pornografia, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos, que s’havia publicat originalment amb el títol més normal de The Sound of Two Hands Clapping el 1975. Supose que el títol de la traducció havia d’incloure, per raons comercials, dues paraules: pornografia i València. El volum en realitat és un recull d’articles diversos, que s’obre amb un “Elogi de la pornografia”. L’autor, certament, no ha passat a la història de la literatura, però no li faltava gràcia, ironia britànica, i es depenjava amb un llarg escrit sobre València que no podia passar desapercebut. Encara avui provoca la hilaritat. No canta les glòries o la bellesa de València, tot al contrari, i per això precisament a l’autor li agradava -a la seua manera, és clar. Cita profusament relats d’antics viatgers dels segles XVIII i XIX que no parlaven precisament bé de València, més aviat en parlaven molt malament. No era ja aversió, sinó gairebé un ànim venjatiu el que els inspirava, segons Tynan. València hauria gaudit de sempre “d’una mala premsa terriblement mancada d’excepcions”. I li semblava comprensible.
Però justament la manca d’atractius de València és el seu atractiu. Per als antituristes. Perquè Tynan -ja als anys 70!- es considera membre d’aquesta nova confraria fastiguejada amb el turisme convencional. Una mena de gent que fugen “tant dels llocs que s’han fet famosos per la seua bellesa com dels nuclis culturals”. Fugen en realitat del turisme de masses que es va desenvolupar en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. I València els espera: “València, ciutat vigilada per un sentinella de lletjor sorollosa i majestàtica sempre a punt per a foragitar els turistes, és un dels pocs llocs que satisfà quasi del tot les nostres exigències”. “Hi ha vegades que fa la sensació que els valencians s’esforcen per dissuadir els presumptes turistes”. I continua pàgines i pàgines en aquesta línia.
València, és veritat, no havia estat mai una ciutat turística, ben bé al contrari. Era una activa ciutat mercantil i industrial, estretament lligada a l’horta circumdant, una ciutat-mercat per a un hinterland molt extens, però amb una forta vida pròpia. El turisme urbà és recent. I el turisme massiu que ara comença a proliferar, encara més. València ja no és la capital mundial de l’antiturisme. Però caldria sospesar si això serà un gran avantatge, i si se’n poden evitar els inconvenients.
Per això, justament en una època en què per diverses raons, i sense massa reflexió, la ciutat s’ha anat orientant cap al turisme, amb infraestructures adequades, mega-complexos, i una oferta creixent, la crítica del turisme o almenys la reflexió sobre el turisme s’imposa com una necessitat peremptòria.
La crítica del turisme ha estat, des de fa molt de temps, un lloc comú de la crítica cultural. Una experiència fictícia i mercantilitzada que altera profundament l’autenticitat dels llocs on s’esdevé fins anul·lar-la. El turisme crea la seua pròpia realitat, introdueix una artificialitat mercantilitzada que desplaça qualsevol vestigi del que prèviament existia i que havia estat, precisament, la raó de ser dels desplaçaments als llocs. La crítica del turisme era, en aquest sentit, part de la crítica de la mercantilització general del món, molt lligada a la implantació de relacions socials capitalistes, una experiència primerenca a Europa -i que fou el detonant de les successives onades de crítica de la cultura a partir del Romanticisme (encara que es prefigurava ja en alguna veta de la Il·lustració).
No cal dir que aquesta mena de crítiques eren minoritàries, intuïcions que avançaven el que vindria, fins i tot algú podria dir que elitistes. I segur que n’eren, d’elitistes, perquè el rerefons de l’argumentació és que el gaudi d’entorns naturals i socials primigenis, “autèntics”, havia de quedar reservat a una minoria. A una minoria, per descomptat, privilegiada. En un altre cas, si es massificava, no en restaria ja res per gaudir, o si de cas un trist simulacre.
La paradoxa és que a hores d’ara la crítica del turisme s’ha generalitzat. Ja no és exclusiva de les minories privilegiades d’antany o dels exigus portaveus de la crítica cultural. I és que mentrestant el turisme s’ha convertit en una realitat de masses, i una part d’aquestes masses en percep el costat fosc. Sobretot a les ciutats turístiques o en entorns fortament afectats pel turisme de masses. La crítica del turisme ha passat a ser un lloc comú de la consciència crítica més àmplia i general de les societats contemporànies.
El turisme és al segle XXI una de les primeres indústries del món. El turisme començà amb els viatges d’alguns excèntrics benestants que cercaven llocs amb bon clima, un exotisme que trobaven a faltar, noves experiències en un context diferent. Era un fenomen de minories, com ara el Grand Tour dels cadells de l’aristocràcia britànica, o bé el descobriment de la Costa Blava o Capri, de les illes gregues, i posteriorment de la Costa Brava, per uns quants privilegiats de l’Europa del nord. El gran boom del turisme és producte de la postguerra, a partir dels anys cinquanta. Ara és un fenomen mundial de dimensions inimaginables: “Entre 1950 i 2002 el nombre de viatgers internacionals passà de 25 a 700 milions anuals, el que suposa una transformació immensa en el funcionament del món”.
La dada esmentada es troba a un llibre molt recomanable de l’escriptor anglès Lawrence Osborne, The nacked tourist [trad. cast.: El turista desnudo, 2017] on, al més pur estil anglosaxó, es trena una visió complexa, a partir de la narració de fets i episodis concrets, del turisme com a fenomen cultural i social que transforma el planeta. Narració i reflexió van de la mà en un assaig narratiu de primer nivell.
Avui és impossible una aproximació innocent, acrítica, confiada i ingènua al turisme. I és l’actitud que predomina, malauradament ara i ací, en tota mena de responsables de la matèria. Una actitud realment pueril. Perquè el turisme té també una càrrega negativa. Bé que ho saben a ciutats com Barcelona i Venècia que en pateixen els excessos. O a Mallorca i Eivissa, desbordades per una allau de milions de visitants que amenacen la seua entitat i substància social, i fins i tot física, pels danys mediambientals associats. Una societat basada en el turisme és una societat de serveis primaris i baixa remuneració. La riquesa es concentrarà en molt poques mans. Els llocs de treball oferts seran precaris i mal pagats. I si es desborda, les deseconomies que provoca -congestió, ocupació del centre de la ciutat, desplaçament de veïns, encariment dels lloguers, i així successivament- són d’una enorme entitat, perilloses, alarmants. Cal reflexionar seriosament sobre el model econòmic que ens interessa.
(Publicat a eldiario.es/cv, el 7 de juliol de 2017)
