Gustau Muñoz
Probablement el problema de l’esquerra valenciana que inopinadament governa amb estabilitat i eficàcia dos anys ja després de guanyar les eleccions autonòmiques del 2015 i de signar el Pacte del Botànic, és que una bona part del seus seguidors no s’ho acaben de creure. No seria tant un problema de “marcs mentals” i de “relat”, ni de la suposada incapacitat de l’esquerra per a passar de la protesta a la gestió, com de l’escepticisme profund, la suspicàcia i el recel inscrits en l’ADN d’una bona part dels seguidors més propers de l’esquerra, dels opinadors, d’observadors que en coneixen les interioritats, de gent de llarga trajectòria que n’ha vist de tots colors.
Es tracta d’observadors que coneixen de prop les febleses i les contradiccions, les limitacions personals, les misèries, el cainisme tan acreditat en les files de l’esquerra valenciana. Aquesta manera de veure les coses es combina amb símptomes reals, però no decisoris, com ara les topades i desencontres puntuals, absolutament normals, en un govern de coalició. O les tensions -una vegada superat el període dolç de l’arribada a les institucions- al si dels partits que donen suport al Consell de la Generalitat.
Unes tensions que són de diversa mena: Compromís és i serà un ens viu i dinàmic que resol en positiu les seues fortes contradiccions internes; el PSPV ha superat de moment un envit molt dur derivat del suport del president Ximo Puig a l’opció equivocada a la secretaria general del PSOE i del retorn consegüent, en forma de fronda interna, en un partit que encara ha de fer l’aggiornamento orgànic. Un partit d’altra banda molt mal acostumat a la brega interna, que sovint interessa més que no l’acció externa de govern o d’oposició. I finalment, per descomptat, la font d’incertesa més aguda és el rumb que puga prendre Podem, que igual pot ser coherent amb la línia constructiva i crítica observada fins ara com -amb un hipotètic tomb- desestabilitzador i directament autodestructiu.
Però la qüestió de fons i més perillosa, i més significativa, és que potser ha quallat en una part de l’opinió i especialment dels creadors d’opinió, el “relat” que tant èxit tingué durant els vint anys llargs de govern del PP. Un relat més o menys sofisticat -en alguns casos, no gens- que ve a dir que la societat valenciana s’ajusta molt a la manera de ser i de governar del PP. Que només el PP, amb la seua barreja de blaverisme descafeïnat, victimisme selectiu, barra lliure, desgovern i ostentació compensatòria, interpreta l’ésser profund d’una societat desarticulada, individualista, insolidària, inculta, mancada d’ambició col·lectiva, admiradora dels irresponsables que fan coses grans, coses de rècord Guines… d’una societat que seria refractària a la cohesió interna, al debat racional, a un progrés controlat, a la solidaritat, a un projecte de país modern i europeu, a la cultura, al paradigma d’una actitud personal informada i crítica, humanista i il·lustrada.
El desenllaç insatisfactori de la primera etapa socialista de govern d’esquerres després de la transició, amb Joan Lerma al capdavant, que es va veure desbordat per líders com Zaplana i Lizondo, que ja és dir, i les opcions que personificaven, pesa encara com una llosa. La incapacitat -durant vint anys!- de donar-li la volta a una situació insuportable d’autoritarisme, balafiament, excessos, corrupció i desgovern, quan a Espanya hi va haver fins i tot un canvi de govern amb Zapatero, a Catalunya els dos tripartits, i al món passaven moltes coses -de l’apogeu neoliberal a la gran Recessió iniciada en 2008- apuntala aquest discurs.
Però el discurs del PP com a guant que s’ajusta a la mà que seria la societat valenciana és fals. No encerta el diagnòstic, ni ara ni abans. És alguna cosa més que un error. És un disbarat ahistòric que entre altres coses no s’assabenta dels canvis dràstics de l’estructura social, del recanvi generacional, del sediment educatiu, del llevat aportat per successives onades crítiques (dels Salvem a les Trobades, d’Obrint Pas i els cent o dos-cents grups de música en valencià a la tasca cultural, del 15 M a la resistència de les Universitats, de la labor dels mestres i professors a l’acció del teixit associatiu comarcal, del feminisme a l’activisme cívic) que han confluït i en part conformat el nou perfil social, un nou paisatge moral, que se suma a un multiculturalisme molt perceptible.
Canvis i transformacions que políticament s’han traduït també en la crisi i la descomposició de la dreta valenciana, crispada, mancada de discurs i de cultura política democràtica, delmada pels casos de corrupció, amb líders d’un nivell ínfim. En un país que ha conegut dirigents de dretes com Lluís Lúcia, Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Joaquín Maldonado, Muñoz Peirats… causa astorament i una certa vergonya aliena escoltar el bramular de la senyora Bonig.
Perquè qui està en una crisi de dimensions bíbliques és la dreta valenciana, enfeudada als sectors més reaccionaris de l’Església catòlica i als més voraços d’un capitalisme rapinyaire, sense trobar el seu camí al servei, a la seua manera, d’una societat que necessita el concurs d’una dreta democràtica moderna.
La protesta massiva contra la corrupció i contra la precarietat, contra l’empobriment i l’exclusió, i posteriorment els resultats electorals de 2015 no varen ser un accident històric. Esperen encara una lectura adequada. I la consolidació per un període suficientment llarg d’un govern valencià en consonància i a l’alçada dels reptes d’una societat que ha canviat. Esperen també un canvi de paradigma entre els creadors d’opinió capaç de combinar la crítica sistemàtica, en la qual molts s’han instal·lat d’ençà de temps immemorials, amb algun bri de lucidesa, condensada en aquella frase tan coneguda: eppur si muove!
Publicat a eldiario.es/cv, 9 de juliol 2017
