Jesús Millán
Moltes gràcies per invitar-me a aquest acte i, sobretot, una cordial enhorabona als organitzadors i participants que feu possible aquesta Jornada. M’alegre que els agraïments siguen un bon grapat: l’Ajuntament d’Oriola i la seua regidora de Cultura, els regidors que ens acompanyen, tot el personal d’un lloc ja emblemàtic de la cultura valenciana a la nostra ciutat com és aquesta Biblioteca Maria Moliner, el Cronista de la Ciutat, Dr. Galiano, els amics de El Tempir i, per descomptat, els qui heu posat en marxa la plataforma “El sud trenca el silenci” i heu experimentat, doncs, quant d’esforç cal esmerçar per moure iniciatives com aquestes, fora de l’àmbit institucional, només per tal d’arribar al dia en què encetem aquesta jornada. Que aquesta suma d’esforços ens anime a tots a continuar aquest camí i anar millorant-lo.
Aquesta enhorabona per la suma d’esforços crec que, fins i tot, expressa també una felicitació cívica, de molts oriolans i de molts valencians, perquè un acte com aquest és una aportació social. No es pot confondre, però, amb cap sentiment exultant i d’autosatisfacció. Aquest no és, sortosament, un acte aïllat pel que fa al valencià a la nostra comarca, encara que sí que pot representar l’ascens d’un esglaó significatiu. D’altra banda, estem al davant d’una tasca complicada i necessària alhora, que sorgeix d’una iniciativa independent de conjuntures de poder i de mesures legislatives concretes. Aquestes iniciatives de caràcter social i quotidianes són especialmente necessàries, acompleixen un paper imprescindible, si volem millorar la convivència dins d’una societat democràtica i plural, mirant de compensar escletxes o barreres culturals dins del nostre espai social i polític. Per tant, necessitem posar l’èmfasi en la continuïtat dels esforços i l’atenció a les circumstàncies concretes, les pròpies de la nostra comarca, especialment en les experiències prèvies i en els errors que es podrien evitar.
Per això, crec que en parlar de “la petjada valenciana a Oriola” caldria connectar-la amb la situació actual. Quan parlem d’això, és com si traguèrem a la llum una mena de cara oculta, que, fins no fa massa, podia semblar inimaginable per a molta gent. La imatge quotidiana de la nostra ciutat sembla molt diferent de tot eixe conjunt lèxic, històric i monumental que està profundament inserit en la cultura valenciana i relacionat amb ella. Ens trobem, en realitat, al davant d’una ciutat emblemàtica de la cultura i la història valenciana, però que, alhora, en la seua realitat actual apareix sovint en bona mesura allunyada o d’esquena respecte a tot eixe llegat. L’oriolà Albert Soto es referí no fa gaire al substrat català de la parla del Baix Segura, però aquest concepte es podria ampliar en molts altres sentits. Un substrat valencià de primer ordre, sobre el qual recolzen el desconeixement i la llunyania actuals. Aquest és el panorama en què intervé aquesta I Jornada comarcal. ¿Com es podria afrontar aquesta situació per a posar en connexió de manera útil i sense crear problemes estèrils una cosa i l’altra, substrat i dinàmica de futur?
D’una banda, crec que cal una tasca de coneixement i divulgació, partint d’una premissa que podria ser la següent. “Allò valencià” a Oriola no constitueix una “petjada”, ni tan sols una petjada important. Seria més aviat un marc, una matriu. És el conjunt de la ciutat allò que s’entén millor si la situem com a sistemàticament lligada a la seua condició, al llarg dels segles, de capital del sud valencià. La importància de la ciutat dins la jerarquia urbana dels voltants, a una banda i altra del límit amb Castella, la seua configuració i el seu paisatge urbà, el seu context identitari i els seus símbols estan plenament lligats a això. La configuració meridional del vell regne de València i la creació de la Governació d’Oriola posaren en marxa un marc estructural per a segles posteriors. Els inicis han estat estudiats sistemàticament per la recentment traspassada Maria Teresa Ferrer i Mallol, una gran medievalista catalana, a la qual convindria recordar amb el nostre reconeixement especial en aquesta Jornada.
Aquesta capitalitat del poder valencià arrelada a Oriola creà una important plataforma institucional, el gran municipi oriolà, al qual acompanyaren un estol de sectors socials –cavallers, homes de lletres i clergues, artesans– i també d’altres institucions –el bisbat, la universitat–, que la constituïen com al centre del regne de València al sud de la línia Biar-Busot o de Xixona ençà.
D’aquest punt de partida fundacional derivaren els elements definitoris de la jerarquia d’Oriola dins l’espai geogràfic, els factors de més relleu del seu paisatge urbà i del seu patrimoni monumental i cultural. Del paper de la ciutat dins l’antic regne de València deriven la senyera de l’Oriol, l’excepcional campanar de Santa Justa, la catedral, exemple pregon del gòtic català, l’estol de famílies nobiliàries, vingudes del Pirineu i, en algun cas, relacionades amb Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanch. Per descomptat, no podríem explicar de cap altra manera l’obsessiva presència, de vegades amb variants ben curioses, als monuments i la iconografia local de l’emblema de les quatre barres, allò que proporcionalment és possible que faça d’Oriola la ciutat més quadribarrada del País Valencià i de l’antiga Corona d’Aragó.
La trajectòria posterior ha fet d’Oriola, tot plegat, una reserva fonamental de la cultura i la història valenciana, fins a fer-ne una de les seues peces principals, evidentment absolutament decisiva a les comarques meridionals. Poques poblacions compten amb tants factors per a transformar-se en un lloc de la memòria cultural i cívica dels valencians. No crec que siga exagerat dir això d’un conjunt urbà que, sense voler ser exhaustius, conserva la Seu on treballà Pere Comte, l’arquitecte de la Llotja de la Seda; on va nàixer i treballà el més estret col·laborador de Joan Lluís Vives; on es pot veure una bona col·lecció dels més influents pintors valencians, des de Sant Leocadi a Joan de Joanes, Albert, Jacint Espinosa, Vicent López o Joaquim Agrasot; on hi ha una de les més grans mostres de taulells decorats del segle XVIII; l’escenari on transcorren la vida i bona part de les obres de Gabriel Miró i Miguel Hernández; una ciutat amb un patrimoni documental i bibliogràfic de primer ordre, en valencià, des del segle XIV i també sobre la música, com és lògic, tractant-se de la pàtria natal d’un dels compositors de la Festa d’Elx. I si volem estudiar la trajectòria social i política dels valencians, difícilment podríem fer-ho sense tindre en compte les lluites a la frontera medieval, com la dels dos Peres, les Germanies i la Guerra de Successió, que tingueren moments culminants justament a l’escenari oriolà, a l’igual que les expedicions de les tropes de Cabrera durant la I Guerra Carlina. Sobretot, no podríem oblidar la segona superfície de regadiu més extensa del País Valencià, amb les seues estructures socials i la seua contribució econòmica, capdavantera en algun cas, com ho era la introducció del taronger quan l’estudià, en unes pàgines memorables, el gran il·lustrat i botànic valencià, mossèn Cavanilles, a les darreries del segle XVIII.
¿Es tracta només d’un inventari impressionant, però absolutament inert? Potser no sempre o no a tots els efectes. Si parem esment en allò relatiu a la llengua, a hores d’ara no ens pot estranyar que a la primera meitat del segle XVI s’informara que la gran majoria dels oriolans no entenien el castellà, justament a una època en la qual abunden els testimonis diferenciadors per motius lingüístics, com ara els que contribuïren a la creació del bisbat. A Oriola sempre s’ha guardat la llengua catalana, escrigué taxatiu –i no era pas el primer a fer-ho– el borrianenc Martí de Viciana, dècades més tard. I encara el 1624 un indignat mossèn Miquel Pons féu un dur retret a un oponent seu que s’havia adreçat en castellà a un municipi tan quadribarrat: l’ús del que Pons anomenava “llengua estrangera” demostraria que l’autor de l’escrit no era algú del poble i, a més, faltava a la reverència deguda a la ciutat.
Algunes dècades després, és cert, és probable que la composició demogràfica s’anara alterant clarament i que els successors d’onades d’immigració anteriors no foren ja assimilats lingüísticament des de la segona meitat del segle XVII.
Els avanços del castellà eren obvis, sens dubte. No era pas un fet totalment específic d’ací. Si ho mirem en un sentit comparatiu, el que crida l’atenció, més aviat, és el fet que en aquest periode llarg de desplaçament lingüístic el valencià no estigué absent en absolut de la consciència dels oriolans. Encara podem contemplar a la porta de la muralla el rètol en valencià que feia de presentació de la capital valenciana del sud, naturalment al davall d’un ostentós escut de quatre barres. L’erudició oriolana donà lloc a obres en valencià com les d’Antoni Almúnia i Lluís d’Ocanya, precisament quan a Elx escrivia en castellà la seua crònica Cristòfol Sanç i a Alacant ho feia també mossèn Bendicho. Fou un destacat fill d’Oriola, el seu bisbe Joan Garcia d’Artès, qui aprofità que havia de dir a València el Sermó de la Conquesta, el 9 d’octubre de 1638, per a introduir-hi una mena d’estudi filològic i, qui ho havia de dir, especialment fonètic sobre la llengua. La població oriolana continuà rebent tota mena de notícies i instruccions en crides que la ciutat feia públiques en valencià. I els colons que eixien d’Oriola per a poblar les noves poblacions de Molins o Bigastre negociaren i aprovaren pactes redactats exclusivament en valencià. També alguna volta la ciutat organitzà un concurs literari on l’apartat festiu i de tema local quedava reservat per al valencià. Temps després de l’abolició dels furs, ja al segle XVIII, el municipi i els canonges de la Seu consideraren l’exigència del valencià per a determinats càrrecs.
Era un oriolà el rector nouvingut a la parròquia catalana de Cardona, a mitjan segle XVIII, qui en poques setmanes es posà en condicions de predicar allà en català. Continuà fent-ho els cinc anys següents. I no només això, sinó que llegà la transcripció dels seus sermons catalans a Oriola, convençut que els estudiosos locals del futur podrien traure’n profit. I segurament en tenia motius si ho relacionem amb la història simultània d’una confraria ben peculiar, fundada el 1769. La peculiaritat comença amb la tria del nom del sant, Sant Vicent Ferrer (“patrono de este reino”), que no era l’inicialment previst. I la peculiaritat continua amb la clàusula que especificava el sermó en valencià com a una de les principals obligacions litúrgiques. Disposem, a més, d’algunes cançons en valencià que foren impreses, fins i tot, per aquesta confraria que, com ha estudiat Antonio Galiano, destacava a més pel seu caràcter popular i festiu. Tot plegat, això fa més versemblant la figura del tio Pàmies, l’oriolà que s’expressava en valencià ja entrat el segle XIX, o aconsellaria estudiar l’obra d’un oriolà que protagonitzà alguns dels primers passos de la Renaixença a mitjan segle XIX, el periodista i polític progressista Rafael Blasco. Com veiem, doncs, el silenci que convé trencar no ha segut a Oriola ni tan antic ni tan llarg com s’ha pogut creure.
Més recentment, ara i adés podem espigolar alguns fets en una línia semblant. En acabar la dictadura franquista, l’Ajuntament d’UCD dedicà un espai a la Conquesta, dominat pel tema de les quatre barres, la figura de Jaume I i, a més, la recuperació dels versos en valencià de mossèn Febrer sobre aquest episodi local. No feia massa encara, s’havia encetat a la Casa oriolana de la Ciutat el procés que donaria lloc a l’actual autonomía valenciana. I darrerament foren governs municipals de majoria absoluta del PP els que decoraren l’accés a la sala representativa de l’Ajuntament amb una ostentosa quadribarrada mural. La mateixa ensenya, per cert, que rep al barri de Sant Isidre els visitants que contemplen els murals dedicats a Miguel Hernàndez que decoren les cases d’aquest barri, ben conegut darrerament per això. Tal vegada, el poeta oriolà dels pobles d’Espanya, premiat només una volta i tot just pel seu cant a València, n’estaria satisfet.
No podem valorar tot això dins d’esquemes convencionals i binaris, del tot o del no res. S’ha d’inserir en un context on tot això s’ha de reinterpretar i relativitzar. Naturalment, tampoc podem oblidar el repertori habitual a tota zona perifèrica, que en la vida quotidiana i en les dificultats de tot tipus tira mà del victimisme i juga la carta del distanciament o, fins i tot, especula amb el canvi de lleialtats. Seria estèril oblidar també les dificultats pràctiques que suposa ara i ací familiaritzar-se amb una llengua minoritària o haver de dominar-la per a una avaluació posterior.
Per això crec que tot aquest patrimoni, ampli, múltiple i divers, no s’ha d’entendre com un aval per a actituds simplement de caire identitari. Les identitats són lògicament canviants i depenen legítimament d’opcions personals.
El nostre repte, tal com jo l’entenc, és el d’una societat democràtica que, com marca l’Espanya constitucional, dóna un suport als quatre idiomes espanyols per al seu desenvolupament públic i en tots els terrenys de la vida social. Aquest món de referències i aquest patrimoni al qual he fet esment, a parer meu, hauria de funcionar en un doble sentit. D’una banda, per a que el seu redescobriment ajude a estimular i fer concret l’aprenentatge dins la nostra societat local. D’altra banda, per a que el conjunt dels valencians i especialment els de les comarques meridionals facen seua també aquesta ciutat i la consideren un referent actiu.
Res d’això és fàcil si es tracta de posar en pràctica i, probablement, no està lliure de males interpretacions. L’allunyament, les prevencions i el caràcter discontinu d’aquestes iniciatives en són un entrebanc significatiu, més encara en una societat tradicionalment no gaire interessada per valors culturals que són, en aquest cas, l’actiu fonamental que tenim al nostre abast.
Per això crec que el valor principal d’aquesta Jornada és que s’insereix en una successió modesta, però significativa. Seria important que continuara, que tinguera ressò i ens tornàrem a vore amb més experiències positives i més energies. Crec que la cosa s’ho val. Moltes gràcies, molt d’ànim i, això espere, tant de bo, fins a ben aviat.
Parlament en la I Jornada del valencià al Baix Segura, organitzada per la plataforma “El sud trenca el silenci” i el Tempir, i celebrada a Oriola el 20 de maig de 2017.
