‘Pàtria’, la gran novel·la fallida

patria-aramburu

Patrícia Gabancho

Patria, de Fernando Aramburu, ha estat la novel·la més venuda en castellà per Sant Jordi i, des d’aleshores, em sembla que ha collit encara un altre premi. En tot cas, acumula edicions, lectors i elogis. Tot comentant això amb un amic, del tot favorable al llibre, li deia que em semblava una novel·la tramposa. I ell em va replicar: si no us agrada, per què no ho argumenteu? Doncs fem-ho.

Patria (Tusquets) vol ser una descripció punyent, allargada en el temps, de l’efecte de la violència sobre la societat basca. De l’efecte moral de la violència. I sobretot pretén ensenyar les dues parts del conflicte, a través d’un grup de personatges organitzats en dos nuclis familiars, l’un abertzale, l’altre diguem-ne víctima. El pilar de cada nucli és la mare, la dona. Dues dones, doncs, separades per l’opció política –tot i que va més enllà–, que havien estat amigues de petites. Una metàfora, que és fàcil endevinar que s’ha traduït en la realitat més d’una vegada.

Però es tracta d’una novel·la i, per tant, els personatges han de tenir vida i carn i avatars. Són dues famílies complexes, amb experiències humanes –vocació, amor, relacions complexes–, entre les quals es cola, com no podia ser altrament, l’estigma de la separació, en la forma de conflicte d’identitats, de llengua, de respostes. Tot sembla contaminat. És el que pretén l’autor. Està ben descrit l’ambient de vigilància i suspicàcia, de pressió sobre una part de la societat a la qual es fa sentir intrusa, de perill constant, d’ofensa: segurament era això, el típic territori “enemic”. La novel·la, que té una estructura densa, construïda a partir d’escenes, salta d’una cosa a l’altra, va endavant i va enrere, desplega una certa filigrana literària (no del tot agradable, però això va a gust del lector). Ara bé, si tot això és lícit i és acceptable, anem per la trampa.

Que consisteix a degradar moralment el món abertzale. La família que té un membre d’ETA és primitiva i mesquina, amarga; no té convicció sinó mimetisme amb l’ambient tancat d’una població propera a Sant Sebastià. No hi ha raons sinó fanatisme. Hi ha un tracte aspre entre parents i amics, hi ha abús d’autoritat, hi ha manca d’amor. La família “víctima” –el fill etarra mata o participa en l’assassinat del marit de la dona protagonista–, per contra, és molt més humana i consistent: la podem entendre, podem fer-nos una idea de què sent, què busca, què necessita. S’hi pot empatitzar. La mare de l’etarra és una dona sense horitzó ni lluita, que va com un autòmat de la “mani” pels presos a la visita de la presó llunyana, al gruny del marit i la crueltat envers la filla incapacitada. És un monstre sense sensibilitat. Pitjor encara: aquest és un món sense solidaritat, que és una paraula clau i vertebradora de l’univers abertzale.

I el món abertzale és un món de fanatisme sense ideologia ni raons. És cert que l’autor concedeix un espai a les tortures de les sòrdides casernes llegendàries, però el món de la presó és un món sense nord i, sobretot, sense raons. Afortunadament, l’univers etarra ha evolucionat, allunyant-se de la violència i mirant de construir vies democràtiques, però difícilment un militant, sigui quina sigui la seva trajectòria interior, renegui del passat. El pot aparcar, qüestionar, rebatre internament, però sempre queda el pòsit de “és el que s’havia de fer”, un cert heroisme, un compromís. No estic justificant la violència, això queda lluny de la meva intenció: estic dient que un autor que es planteja l’ambició d’Aramburu té l’obligació d’entendre allò que descriu. L’estúpida frivolitat que l’autor atribueix als etarres que, en un moment, de sobte, diuen puf! s’ha acabat, he llençat la meva vida, no és coherent. I si no sap transmetre la veritat d’aquesta terrible experiència, és que no ha entès res. I això és particularment greu en una novel·la dual, que vol posar de costat els dos mons enfrontats. Doncs resulta que un dels dos és fals.

I això passa també amb el context. Estem a anys lluny de les subtils descripcions d’un Bernardo Atxaga, que et permet entendre la qualitat d’una resposta (armada) que, potser sí que era inútil –la lluita armada sempre acaba sent-ho–, però tenia un arrelament en la consciència basca, com a mínim en l’origen. Per entendre’ns, quan llegeixes la novel·la no tens cap dubte que l’autor ha pres partit per un costat d’aquesta societat escindida i que els “seus” són les víctimes. Noble opció, i legítima, però que llasta la novel·la en la seva capacitat d’entendre la societat basca i, per tant, d’establir els ponts que hauran de reconstruir una convivència que encara trigarà. Sense el necessari equilibri entre els dos mons, que no hi és per enlloc, el gest final de buscar i demanar el perdó és banal i sobrer. No es tracta de perdó, sinó d’entendre el que ha passat, allò que és herència i allò que és sentència. I, per cert, la política no hi treu el nas per enlloc, i la política ha jugat un paper fonamental en el conflicte basc. Hi falten, així, elements.

Aquesta és una novel·la “constitucionalista” que no se situa en l’òrbita de cap partit concret –però sí d’un bloc concret– i que defensa la superioritat moral de les víctimes, cosa que l’autor ha reblat en alguna entrevista. Per tant, no és una indagació, sinó un judici de part, que pot resultar atractiu o opressiu, segons es miri, però que no va al fons de la veritat. Que ven allò que no és. Que tinc la sospita que l’autor no ha volgut que fos.

(Publicat a Núvol, 3 de maig 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER