Francesc Serés
Aquest mes d’abril fa trenta anys d’una de les discussions més interessants que s’han viscut a Catalunya: la supressió de la corporació metropolitana de Barcelona, un conflicte que explica i resumeix bona part dels debats en què viu immers el país. La discussió que es va produir defineix les inseguretats i els buits que van enfrontar Maragall i Pujol i que arriben fins aquí.
Diu la dita que Pujol tenia Catalunya al cap de la mateixa manera que Maragall tenia Barcelona al seu, però aquesta confrontació i les seves conseqüències històriques pot ser que indiquin que cadascú tenia la imatge que s’havia forjat del seu espai, i que cap dels dos es va atrevir a pensar sencera una pàtria tan petita. Som al 1987, majories absolutes socialistes amb un Maragall que no és el que serà vint anys després, amb LOAPA i unes inèrcies històriques que, si avui encara són vigents, llavors eren fortíssimes. La defensa del feu, sigui l’àrea metropolitana, sigui la Catalunya interior, són un símptoma de feblesa davant d’un poder molt més fort, el de l’Estat.
Si alguna divisió li anava bé a tots i cadascun dels governs estatals era la que descrivia Barcelona i Catalunya com dues entitats alienes l’una de l’altra. Així, ni Barcelona se sentiria capital ni Catalunya se sentiria país. Els intel·lectuals de l’òrbita del PSC, tan acariciats al llom des de Madrid, folkloritzaven Catalunya fins a ridiculitzar-la. Deixaven constància que ells no parlaven d’una manera estranya i buscaven el reconeixement a través del cosmopolitisme. Tant el van buscar que, a poc a poc, es van convertir en això, en un gran Fòrum de les Cultures. Va ser només un any després que Maragall fos president i s’adonés, per fi, de què anava el poder de debò quan parlem de les relacions entre nacions, entre hegemonies. Quan ja no es tractava només d’empènyer l’àrea metropolitana, sinó el país sencer.
Maragall va entendre tant els errors anteriors i les limitacions a les quals havia de fer front que va impulsar la reforma d’un Estatut que després CiU es va encarregar de retallar. La petitesa dels petits és així. Fins i tot Zapatero sabia jugar millor les seves cartes que els polítics catalans. I si Zapatero, que no era cap llumenera, va dividir i va vèncer, imagineu-vos la quantitat de divisions que poden produir tots els organismes que, entre moltes altres, tenen aquesta tasca encomanada.
La petitesa té els seus hereus. Qui no vol heretar una mica de misèria? Si els projectes maragallista i pujolista van tenir tant d’èxit, per què no repetir la jugada? Si van durar més els partits que els beneficis que van portar als ciutadans, per què no tornar a ballar-la i treure les rendes que siguin pertinents? Per què no tornar a atrinxerar-se darrere de l’àrea metropolitana? Ja ens inventarem un nou moviment amb la Iniciativa de sempre i tornarem a aixecar les barreres que calgui.
Passarà també el que passa sempre, que l’àrea metropolitana és valenta amb els petits i covarda amb els poderosos. Passarà que li diran des de Madrid com s’ha gestionar el port o si té avió a Tòquio és per fer d’escala de Barajas. Passarà que la castraran políticament a canvi de donar-li el mirall deformat del país que hauria de representar. Barcelona mirarà amb aires de superioritat tot allò que sigui a trenta quilòmetres, però com a bona serventa seguirà demanant permís a Madrid amb la petitesa dels petits. Això sí, ho farà de manera ecològica i amb algun o altre festival solidari pel mig. Ciutats invisibles? Hi ha ciutats amb vocació d’invisibilitat. És la nova política, tan hereva de la vella, que creu que només pot sobreviure si s’adapta a la quadrícula que li van traçar en el seu moment.
De barreres n’hi ha a tot arreu. Si el corredor mediterrani no suposés també una empenta al corredor cultural i polític que uneix Catalunya amb el País Valencià, faria anys que tindríem Barcelona i València a un parell d’hores. El mur que han construït perquè no es construeixi el corredor és el mateix que van utilitzar perquè no es veiés TV3, el mateix que defineix com a diferents les llengües de Benicarló i Amposta.
El que sempre sorprèn d’avui és que tot està ben lligat a l’abans d’ahir. I que bé que s’han acostumat alguns nous moviments polítics als lligams i als trenta anys de pau. Sense glòria, això sí.
(Publicat a El País, ed. Barcelona, 20 d’abril 2017)
