Vicent Partal
Ahir va ser un dia molt trist per a aquells que, com jo, sempre hem cregut en la idea d’una Europa que podria ser font de riquesa col·lectiva, democràcia i estabilitat política i progrés social. La retirada del Regne Unit és un dels colps més durs que ha rebut mai el projecte europeista. Però, com passa tantes vegades, fins i tot en un cas com aquest hi ha lliçons importants que ens poden servir. En comente deu, que són deu arguments que Catalunya hauria de tenir sempre a mà, com a precedent i per a explicar, a qui necessite explicacions, com es fan les coses.
1. Un referèndum no vinculant té conseqüències polítiques. Cal recordar-ho: el referèndum del Brexit no era vinculant en termes legals, però sí que ho era, òbviament, en termes polítics. Cosa que han acceptat sense posar ni una ombra de dubte el Regne Unit i la Unió Europea, Espanya inclosa. Ningú no en discuteix la validesa.
2. La decisió d’anar-se’n ha estat adoptada amb només un 51,8% dels vots a favor. El Regne Unit té 61 milions d’habitants. El cens electoral és de 46 milions. En el referèndum van participar-hi 33 milions. I el vot a favor d’anar-se’n el van ficar en les urnes 17 milions. Algú podria dir aquella bajanada que els partidaris d’anar-se’n només representen un 27% de la població. Però en els països democràtics el vot és sagrat i no es manipula. I ningú no parla de majories estranyes o esotèriques: el 50% dels vots més un.
3. Només van votar els ciutadans britànics. Malgrat que la decisió ens afecta –i tant, si ens afecta–, Espanya no va protestar ni va exigir que, ja que vivim governats per les mateixes lleis, ho decidíssem entre tots. Vota aquell qui té una iniciativa política a aclarir i els altres respecten el vot.
4. No n’hi ha precedents, però no passa res: el precedent es crea. Hi havia tres casos de territoris que havien deixat de ser part de la Unió Europea: Algèria, Grenlàndia i Saint Barthélemy. Però no hi havia cap precedent de retirada d’un estat membre. Doncs bé, ja n’hi ha un. No n’hi ha precedents fins que algú fa el pas, però ara tothom sabrà què ha de fer si vol eixir de la Unió Europea. Com després de la independència de Catalunya tothom sabrà com pot esdevenir independent en l’Europa del segle XXI.
5. Als països democràtics, els afers polítics es negocien. Poques coses són més doloroses per a la Unió Europea que l’eixida del Regne Unit. Poques coses són més greus i més complexes de gestionar. Però a ningú no se li ha acudit de resoldre aquest conflicte de cap altra manera sinó d’aquesta, la que serveix per a resoldre els conflictes en democràcia. Primer es vota i quan s’ha esbrinat la decisió dels ciutadans es negocia. Tan durament com calga, però es negocia. Amb la voluntat que al final la situació siga la millor possible per a tots, per bé que una de les parts no hauria volgut mai que això passàs. I els tribunals no fan política.
6. El Regne Unit aprovarà una llei de transitorietat com a mecanisme jurídic per a ordenar el pas d’una legalitat a una altra. La seqüència tècnica, doncs, serà la mateixa que proposa el govern català. Primer un referèndum per a saber la decisió de la població. Després la decisió unilateral –en el cas britànic, la de retirar-se. I finalment una llei de transitorietat com a instrument jurídic que fa viable la maniobra. Aquesta llei haurà de reordenar les 20.833 lleis, decrets i directives que regulen la vida quotidiana dels europeus. Exactament igual com passarà ací.
7. Ningú no vaga per l’espai i encara menys de manera automàtica ni ràpida.Aquell espantall que ens volia fer creure que immediatament després de proclamar la independència es desencadenarien reaccions dràstiques és fals, com s’ha demostrat. Els britànics van votar el 23 de juny de 2016. L’article 50 ha estat invocat el 29 de març de 2017. La negociació començarà al mes de juny. La data final per a arribar a un acord serà l’octubre del 2018. I no serà fins el 29 de març de 2019 que el Regne Unit deixarà de ser oficialment part de la Unió Europea. Per què? Perquè la negociació és tan complexa i afecta tants drets adquirits que ningú no s’atreveix a fer passos impetuosos ni a fer mal als ciutadans amb decisions precipitades.
8. Quan la situació ja és inevitable, tothom vol que el resultat de la decisió siga com més favorable millor a la gent. Tothom va mirar de descoratjar els britànics i molts van amenaçar-los i tot per provar d’influir en el vot. Però, una volta presa la decisió, ningú no la discuteix i a partir d’aleshores la negociació es fa de bona fe. Amb la voluntat, tant per part britànica com per part europea, de causar el menor nombre de problemes a la població, especialment en elements tan determinants com la possessió de la ciutadania europea.
9. A Europa totes les idees són acceptables i ningú no posa límits a la imaginació a l’hora de proposar possibles solucions. Atenció a Irlanda. La imaginació política que s’hi posarà en pràctica serà digna dels grans envits que fins avui ha atacat amb èxit la Unió Europea. Com la digestió de la República Democràtica Alemanya per la República Federal. Com l’ascensió d’un Xipre dividit en dos estats, l’un membre i l’altre que no podia no ser-ho. És molt possible que Escòcia, abans no s’acaben les negociacions, vote la seua independència. I si és el cas, jo no tinc cap dubte que romandrà dins la UE. Però és més segur encara que entre el sud i el nord d’Irlanda no reapareixerà la frontera. Com s’ho faran? No ho saben ni ells, però no dubteu gens que serà així.
i 10. El poble és sobirà i la decisió popular no es discuteix. Potser Espanya encara no ho sap, però la Unió Europea sí. I amb la negociació sobre el Brexit ens demostra que aquest és l’element clau que la mou i que la mourà sempre. Europa no volia el Brexit i ha fet tant com ha pogut per evitar-lo. Però no ha fet ni farà res que viole els principis democràtics, i el primer de tots és que les coses es resolen votant.
Preneu-ne nota.
Publicat a Vilaweb el 29 de març de 2017
