Gustau Muñoz
L’any 1999 es va publicar a València, a l’editorial Tàndem, el llibre d’Axel Honneth Desintegració. Fragments per a un diagnòstic sociològic de l’època. Enguany, divuit anys després, ha aparegut del mateix autor, també a València, un llibre igualment significatiu: La idea del socialisme. Assaig d’una actualització, publicat per la Institució Alfons el Magnànim. La relectura (o la lectura, en el seu cas) del primer i la lectura del segon són summament il·lustratives i mereixen algunes reflexions.
Si el primer plantejava les perplexitats només incipients del que ja s’apreciava com un canvi d’època, perquè -publicat originalment el 1995- encara debatia temes com la postmodernitat o la individualització en un context analític ple de cauteles però més aviat “estàtic”, el segon aborda directament la reformulació de la idea de socialisme, en una època disruptiva, com una necessitat peremptòria per a passar de la indignació irritada a imaginar “un estat social més enllà del capitalisme”.
Axel Honneth (nascut a Essen, República Federal Alemanya, el 1949) és un dels grans intel·lectuals europeus de referència. Pertany de ple a la tradició de la Teoria Crítica, a l’Escola de Frankfurt, ja en tercera generació. Va fer estudis de filosofia, sociologia i germanística a Bochum i Berlín i començà el seu llarg camí acadèmic com assistent a l’Institut de Sociologia de la Universitat Lliure de Berlín. Posteriorment fou ajudant de Jürgen Habermas a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt i més endavant catedràtic de filosofia social en aquesta mateixa universitat. A hores d’ara és director de l’Institut de Recerca Social, la matriu institucional de l’Escola de Frankfurt, i ja emèrit de la universitat alemanya, ha passat a ser catedràtic d’Humanitats a la Columbia University de Nova York.
Entremig ha anat publicant obres substancials i se’l considera el teòric més destacat del “reconeixement”, un concepte d’arrel hegeliana que ha donat molt de joc com a eina per analitzar i situar alguns dels conflictes socials clau del nostre temps. De fet, va compilar amb Nancy Fraser un volum amb el títol Reconeixement o Redistribució? que reprenia el debat, molt viu, a propòsit de la contradicció –o la complementarietat- d’ambdós enfocaments: el reconeixement moral de l’altre o la lluita social per la redistribució econòmica. Honneth havia publicat abans una de les seues grans obres, titulada La lluita pel reconeixement: gramàtica moral dels conflictes socials. I abans encara Crítica del poder, la primera obra important, i més recentment Patologies de la raó i Patologies de la llibertat. En fi, una obra extensa que actualitza els plantejaments de l’Escola de Frankfurt, que mira d’anar més enllà de l’acció comunicativa de Habermas i que aporta un pensament obert, d’arrel filosòfica i intenció crítica amb l’anàlisi social com a centre d’atenció. Darrerament ha publicat Reificació, una obra cabdal sobre i a partir d’un concepte clau del marxisme occidental.
És una afortunada avinentesa poder escoltar Axel Honneth a València en un acte organitzat per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació. Una iniciativa que cal saludar i que recorda –permeteu-me que ho diga– aquella ocasió, fa ja anys, en què la IVEI (Institució Valenciana d’Estudis i Investigació) organitzà una conferència de Jürgen Habermas en un saló d’actes de la Facultat d’Econòmiques ple de gom a gom. La història es reivindica.
El llibre publicat per la IAM exigeix una lectura atenta. Tornar a pensar el socialisme és d’una urgència absoluta. Sense idees rectores fortes, sense orientació crítica, sense arrelament en la història i en la teoria, anem a cegues. No basta la indignació, ni la protesta, convé tornar a construir una alternativa de conjunt. La socialdemocràcia, per desgràcia, ha renunciat a la crítica del present, sense adonar-se que no hi ha socialisme sense crítica del capitalisme, i que si no s’ofereix més que el maquillatge superficial d’un estat de coses desastrós, si s’accepten tots els imperatius del poder establert, els vells fantasmes ho tenen fàcil per a fer-se amb les restes del naufragi. Les noves forces socials i polítiques, que han renovat amb empenta el panorama al nostre país, haurien d’aprendre aquesta lliçó. Una bona dosi de pensament crític i de teoria frankfurtiana són més necessaris que mai.
La història de l’Escola de Frankfurt és ja prolongada i apassionant. Per descomptat, també contradictòria i complexa. Hi han pertangut alguns dels grans noms de la cultura occidental, dels més interessants (Max Horkheimer, Theodor W. Adorno, Herbert Marcuse, Walter Benjamin, Friedrich Pollock, Leo Löwenthal, Siegfried Kracauer, Erich Fromm, Hendryk Grossman, Franz Neumann, Jürgen Habermas, Axel Honneth, Seyla Benhabib, Helmut Dubiel, Wolfgang Streeck…). Ha tingut un paper clau en el procés de “civilització” intel·lectual d’Alemanya i d’Europa després de la guerra mundial. La seua influència entre nosaltres ha estat desigual. Però sempre ha exercit un magnetisme innegable, per raons que seria llarg d’explicar. També aquesta qüestió és apassionant. Com un tast per a pensar tantes coses com suggereix el llibre i la trajectòria d’Axel Honneth, dijous 30 tenim una cita inexcusable amb ell. Gràcies, de nou, al Magnànim.
(Publicat a eldiario.es/cv, 28 de març 2017)
