Joan del Alcàzar
Els Estats Units van convertir-se en la gran potència continental americana a les acaballes del segle XIX, en completar la seua expansió fins al Pacífic, amb la creació de nous estats i en arrabassar a Mèxic bona part del seu territori. Després de la Primera Guerra Mundial, van esdevenir una gran potència mundial, i en finalitzar la Segona en la superpotència que compartia el control del món amb l’altra superpotència resultant del conflicte bèl·lic planetari: la Unió Soviètica.
Amb la desaparició de la URSS, amb el seu ensorrament i l’esmicolament posterior en les repúbliques ja ex soviètiques, els EUA van quedar en una posició de lideratge indiscutible, sols matisat per la creixent potència xinesa i el reviscolament del nacionalisme rus.
És per això què, tot i les diferències, les administracions demòcrates i republicanes que han governat Washington han mantingut una política exterior homogènia en la qual a penes han variat els èmfasis o determinades prioritats. Tot i què amb tan poc marge de maniobra les diferències han pogut arribar a ser notables. Un parell d’exemples: la política de James Carter envers la vulneració dels drets humans a l’Amèrica Llatina, tan diferent de la de Nixon, o la de Clinton respecte del conflicte a Palestina, tan diferent de la de Bush.
Tot amb tot, això no obsta per a acceptar l’existència de les pàgines més negres de l’intervencionisme estatunidenc a propòsit de les seues activitats contra insurgents arreu el planeta [o pro insurgents, com a la Nicaragua sandinista en els anys vuitanta del segle passat], les intervencions armades com a Vietnam, l’eficàcia perversa de la Doctrina de Seguretat Nacional en Amèrica Llatina, l’ensinistrament dels talibans afgans per a enfrontar-los als soviètics o la pròpia invasió d’Irak, més recentment.
Doncs bé, actualment no sóc capaç d’entendre cap on va la política exterior nord-americana. No és una novetat que determinats problemes internacionals siguen tractats des de Washington com a problemes exclusivament interns, és el cas de les relacions amb la Cuba castrista, convertides des de fa molt en un problema intern del determinant estat de La Florida.
La presidència de Donald Trump, tanmateix, sembla decidida a trencar tots els motlles existents, modificar tots els protocols i actuar en l’escenari internacional pensant exclusivament en la rendibilitat en política domèstica. La humiliació permanent envers Mèxic, el veí pobre del sud, n’és un símptoma de l’aïllacionisme incomprensible de Trump, que sembla creure que pot tancar-se darrere d’un mur físic per a que el seu país siga una mena de planeta que gira en solitari en òrbita solar. Un planeta que sols interactua amb els altres països en funció exclusiva dels seus interessos en política interna, i tots els altres han d’acceptar-ho com a cosa natural.
Trump parla i, com es diu col·loquialment, puja el pa. Es comunica, segons sembla, via Twitter amb els seus conciutadans i, també, amb els teòrics aliats del país que presideix. Després de les ofenses infantiloides cap a França o Suècia, per aquesta estrafolària via, Trump ha ofès dos dels amics més importants dels EUA: Alemanya i Gran Bretanya. La visita de frau Merkel ha servit per a ofendre-la de paraula i d’obra, i de pas la majoria dels ciutadans alemanys, tret –presumiblement- dels feixistoides d’Alternativa per Alemanya. L’acusació als serveis d’intel·ligència britànics d’haver-lo espiat durant la campanya en benefici de Barak Obama ha posat en serioses dificultats la senyor May, i el recorregut de la clavada de pota presidencial encara no està tancat. Tot sembla tenir una única lectura en clau interna. A Trump sols l’importa el seu electorat; única i exclusivament.
On van els Estats Units amb Donald Trump en matèria de política exterior? Costa treball de creure que està passant el que està passant.
