Suso de Toro
Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d’un país. Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.
Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment i, pel que fa al més proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l’hivern. Als mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l’estat del conflicte polític entre la Generalitat i l’Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d’aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.
Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de comunicació madrilenys de “Brunete mediàtica” per referir-se al seu caràcter d’armes polítiques partidàries, i això han sigut i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.
Tancant-se a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent que s’expressi el punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur, no té veritables mitjans de comunicació; els que mostren l’altra cara d’aquesta realitat impostada són minoritaris.
Les institucions de l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder
Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida per la dreta espanyola -el PP-, però a la qual va junyit el Partit Socialista a causa de la seva crisi històrica, d’interessos particulars dels seus dirigents actuals i, també, de la mateixa ideologia espanyolista. A més de l’ocultació de les raons i arguments del Parlament català, aquesta estratègia educa la població espanyola en l’estigmatització d’aquesta ciutadania catalana mobilitzada.
Diàriament escamotegen que milions de persones demanen decidir el seu futur com a nació i ho transformen en un plet d’uns polítics catalans contra l’Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics. De les clavegueres de l’Estat apareix un compte a Suïssa d’un alcalde, i si no ja apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I, el més greu: participar a desacreditar les institucions catalanes. Per a això s’al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s’ha difamat prèviament i als quals se’ls nega reconeixement. Això fa el president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells d’aquesta estratègia, quan parla de “recuperar les institucions catalanes”. Es refereix a substituir els actuals representants escollits per la ciutadania que les governen per altres de submisos a la seva estratègia.
Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada Constitució vigent, i que no se’n deriva. Aquesta ocultació permet reduir l’autogovern català a una mera descentralització de l’administració de l’Estat i, com a conseqüència, fa creure a la ciutadania que és legítim que el govern espanyol, servit per un Tribunal Constitucional modelat ad hoc, pugui suspendre l’autonomia.
Naturalment, com en tot conflicte, es combat dins i fora, i a l’estratègia de descrèdit de la Generalitat hi contribueixen les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d’esquerres que són partidàries de l’ statu quo a Espanya. Les institucions de l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder, ja que l’Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat catalans sí que són explícitament amenaçats en la seva existència cada dia.
La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia a Espanya
No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l’Estat concerneix tota la seva població, per això l’Estat centralista, amb els seus poders, actua per enfrontar l’opinió espanyola contra la catalana, degradant-nos a tots, i per això és realment preocupant i trista la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l’Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l’Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l’estigmatització de la majoria dels catalans sota l’argument infamant que “volen separar-se per viure millor”, com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és que l’autogovern català no doni per pagar la renovació de mobiliari a les famílies d’aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat.
Des del punt de vista democràtic, tant en el pla dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut Catalunya, només pot sotmetre-la per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d’energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur ni quina serà la seva relació amb aquest Estat, dins o fora. Però el que és evident és que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere.
El Regne d’Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.
Publicat a l’Ara, dissabte, 18 de febrer de 2017
