Josep Ramoneda
1 . Gravetat. El primer judici pel 9-N ha quedat vist per a sentència, i marca l’inici d’una nova etapa que acosta cada cop més a la confrontació. Però com ja va passar després de la consulta, quan un esdeveniment trenca la rutina d’això que encara se’n diu procés però que porta camí de ser un estat natural del país, genera un cert vertigen. El 9-N no va ser un episodi qualsevol. Que més de dos milions de persones vagin a votar en un referèndum sense valor legal i prohibit pel govern espanyol és una demostració de força bastant excepcional. I tanmateix l’endemà es va estendre la idea que els números no sortien i va germinar certa frustració. Ara el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau està portant a una situació semblant. S’imposa una certa gravetat. Com si la imminent escalada de la tensió -les imatges sanguinolentes de Mariano Rajoy al congrés del seu partit sobre el jardiner que poda i el cirurgià que amputa no preludien res de bo- hagués introduït dubtes sobre el veritable poder de cada part. “Al final del camí -va dir Artur Mas a TV3- caldrà veure la força de cadascú”.
No sé on situa l’expresident aquest “final del camí”. Si es refereix al moment de convocar el referèndum o al de la seva prohibició. Però en tot cas és una advertència: a l’hora de la veritat no es pot passar de puntetes sobre la realitat, perquè és fangosa i atrapa. Un procés d’independència per la via ràpida només és possible si es dona alguna d’aquestes tres condicions o una combinació de totes tres: disposar d’aparells institucionals coercitius suficients per imposar-lo; tenir el suport efectiu d’una o diverses potències internacionals, o mobilitzar una insurrecció popular efectiva capaç de bloquejar el funcionament del país i de les institucions. Cadascú té criteri per avaluar, sense fantasies, si aquestes condicions es donen en el cas català. No hi ha més garantia de fracàs que actuar sense consciència dels límits.
Existeix el risc que el procés es converteixi en una segona pell del país i que, per tant, es faci costum i deixi d’avançar
Una cosa diferent és si s’assumeix un procés llarg. En aquest cas hi ha una altra arma que a mi em sembla que, ara com ara, és l’única que està a l’abast: el vot dels ciutadans. Però cal encara un llarg període d’acumulació de capital electoral, ampliant el camp de les aliances i fent palès el descrèdit d’unes institucions espanyoles que només semblen entendre el llenguatge de la rendició o del xoc. El sobiranisme ha guanyat una batalla: al govern espanyol hi havia la convicció que era qüestió de temps que es dissolgués tot sol. Han passat cinc anys des de l’arribada de Rajoy i el sobiranisme segueix aquí. És cert que existeix el risc que el procés es converteixi en una segona pell del país i que, per tant, es faci costum i deixi d’avançar. ¿I si fos aquesta la realitat de les relacions de forces? Alguns han retret a l’expresident Artur Mas el seu doble paper: un al carrer i un altre davant del tribunal. Per què es nega la desobediència en comptes de fer-ne virtut i bandera política? Doncs, probablement, perquè una cadena d’errors estratègics ha fet reflexionar Mas sobre el “poder de cadascú”. I no és temps d’herois de taula de braser, sinó de fer política del possible.
2 . Incomoditat. M’ha sorprès l’obsessió del fiscal Ulled, però també la del president del tribunal, el jutge Barrientos, per justificar que no era un judici polític i que no anava contra el sobiranisme. Tasca titànica. Tots dos saben perfectament que, sigui quina sigui la sentència, les lectures que se’n faran seran polítiques. I no per culpa d’ells, sinó de l’origen del procediment: l’ordre del govern espanyol al fiscal general de presentar una querella per una consulta que no havia fet res per impedir. Torres-Dulce va complir i va dimitir. Com va dir a TV3 el corresponsal de The New York Times Raphael Minder, “malament rai quan la justícia se sent jutjada i ha de defensar-se”. És el que passa quan un govern, el del PP en aquest cas, es nega a afrontar un problema polític i el delega als tribunals. Els jutges han d’assumir una responsabilitat que no els correspon. I la viuen amb incomoditat. I és també amb aquestes contradiccions que ha de jugar un procés sobiranista de llarga durada.
