Laia Mas
Fa anys que les valencianes i els valencians convivim amb una presó racista als nostres carrers, amb una porta blava que s’obri i es tanca només per deixar pas a la vergonya i la xenofòbia. Malgrat totes les protestes que s’han portat a terme en els últims anys, amb una concentració mensual a la porta del CIE des de 2010, ha sigut una plaga de xinxes la que ha aconseguit que es complisquen, ni que siga temporalment, les exigències de la societat civil: el tancament del CIE. Aquesta nova situació ha enfortit les protestes d’una ciutadania que no vol tornar a veure oberta la porta amb la mateixa finalitat que ho estava abans.
Potser s’entén que a aquestes altures no cal explicar a ningú què és un CIE. No obstant, ens sorprendríem de saber quanta gent conviu amb aquesta presó sense conéixer la seua existència ni molt menys el seu funcionament. El CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) és un centre privatiu de llibertat on es tanca temporalment a persones migrants que només han comés la falta administrativa de no tindre papers i que són sotmesos a expedients d’expulsió al seu territori. A més, són espais on existeix una continua i sistemàtica vulneració dels drets humans i les llibertats fonamentals. València és una de les ciutats de l’Estat espanyol que compta amb un d’aquests centres. Per a un major coneixement, es recomana la visualització del documental La Puerta Azul, presentat ara fa un any per Diodo Media, i que dóna veu tant als migrants que han passat pel CIE com a la societat civil que ha treballat per tancar-lo i els polítics que, en la majoria dels casos, han preferit romandre callats davant aquesta situació.
Amb tot, ahir, últim dimarts de mes, es va celebrar la concentració convocada per la Plataforma CIEs NO, un conjunt de persones i entitats que treballen amb molta força per aconseguir un objectiu inqüestionable: el tancament d’un centre de vulneració dels drets de les persones. La concentració va prendre ahir si cap més importància, amb una afluència de gent major a l’habitual i l’actuació en acústic d’Aspencat, qui amb la seua lletra i les seues cançons va fer palesa la injustícia que es concentra dins les tanques d’aquest centre de Sapadors. El grup també va posar sobre la taula la qüestió de gènere, un tema del quan no se’n parla molt però que és també molt preocupant. Què significa ser dona dins d’un CIE? Les dones veuen els seus drets violats per partida doble: per la seua condició de migrants i per la de dones. Els CIE són un espais especialment masclistes, més encara que la nostra societat, i això es tradueix en violacions, vexacions i tot tipus de situacions insuportables.
I si en parlem de la salut? Quina és l’atenció mèdica que reben les persones empresonades allí sense haver comés cap delicte? Els interns anomenen el metge “Doctor Ibuprofeno”, és a dir, el nom del medicament amb el qual se’ls intenten solucionar tots els mals, sense disposar en la majoria dels casos d’una atenció psicològica, tan necessària. Un bon exemple l’exposa el periodista Toni Martínez al seu llibre CIE, el Guantánamo español, quan parla de Samba, una interna que va morir perquè tenia VIH, no podia comunicar-ho i no li van fer cap prova que ho detectara.
Malgrat tot, la plaga de xinxes pot obrir, curiosament, una nova etapa pel que fa a aquest centre. Serà ara l’hora del triomf de la societat civil, una vegada més? Del cas de Samba ja s’ha fet un teatre, les concentracions i crítiques proliferen, alguns mitjans de comunicació comencen a parlar-ne d’un tema que ha estat silenciat a consciència –l’accés dels mitjans de comunicació al CIE és pràcticament inexistent. Per aprofitar la conjuntura, aquest cap de setmana hi haurà una tancada a la parròquia de Mont-Olivet, en la qual es visualitzarà el documental La Puerta Azul així com es farà una assemblea oberta de col·lectius i entitats socials Tanquem el CIE! Ahir a la concentració, una dona cridava que al barri és necessària una altra escola: potser és el moment perquè els veïns i veïnes s’apoderen i decidisquen com podrien aprofitar aquest espai, que no volem vore mai més obert de la mateixa manera que ho estava fins ara.
Durant el tancament també es retrà homenatge a les víctimes del Tarajal, 15 migrants que van morir a la costa de Ceuta fa tres anys quan nadaven per intentar arribar-hi des de la costa marroquí i 16 guàrdies civils van utilitzar contra ells gasos lacrimògens i pilotes de goma, crim del qual han quedat impunes. Sí, jo també m’ho pregunte: en quin món vivim? Front aquesta ona de deshumanitat que volen imposar-nos des de dalt, com s’apuntava ahir al manifest que es va llegir a la porta del CIE, nosaltres hem d’explicar-los que “on ells parlen de murs, nosaltres parlarem de ponts” i que amb la solidaritat i la cooperació mútua aconseguirem que no només deixen de vulnerar-se drets humans durant unes setmanes dins aquestes parets, sinó que ho facen per sempre. I si reinventem el CIE?
