Escot Figueral
«La policia està al servei dels ciutadans», cantava el Quico, el formidable Francesc Pi de la Serra, en un tall dels Fills de Buda, enregistrat a París el 1974 sota el segell Le Chant du Mond. Me’l vaig comprar a Andorra, prohibit per la censura als Països Catalans quan érem encara més colònia d’Espanya. No els vaig poder esquivar en un control per allà dalt les carreteres dels Pirineus, metralleta en mà. Una parella de guàrdies civils me’l van traure de dins la motxilla. El van mirar per davant i per darrere i, experts en religions orientals, me’l van deixar passar. Quina música feia el Quico! Totes i tots s’abrandaven amb els càntics somnolents del Llach i les proeses guturals del Raimon. A mi m’agradava i m’agrada el Quico i el Ramon Muntaner —i l’Ovidi, només faltaria!—, i ara resulta que el Quico es marfon en l’ostracisme i el Muntaner va decidir plegar abans d’hora.
La policia està al servei dels ciutadans,
la servilia està al ciutei dels piutadans,
la ciutadia està al ciutei dels servatans.
Doncs, sí, el Quico cantava això de la policia està al servei dels ciutadans, en reconeixement als serveis prestats a la societat. Els brigadistes de la Político-Social s’esforçaven a mantenir l’ecosistema net de conspiradors; els grisos netejaven les ciutats d’estudiants i obrers indòcils, però la guàrdia civil, això sí que era una policia especial com no n’hi ha. Els gitanos, que no li tenen por a res, només sentir el binomi guàrdia i civil, ja es posaven a tremolar, i ai si un subversiu barbut i cabellut queia en les seues mans. Prou que se’n recordaria tota la vida. Alguns, pobres, ni això: ai Intxaurrondo, d’infausta memòria!
L’estudiantia està al polei dels servi-mans,
la servilia està al servei dels poli-mans,
la polivia està al sertei dels estudiants.
Pels temps aquells que ens creiem la faula del trencament democràtic, poc abans que el pe-ce, el pe-so-e (eufemisme de pe-se-bre) i altres clubs semblants començaren a fer-se petons amb la dreta franquista, en una operació de domesticació controlada com es controla l’esfondrament d’un edifici amb dinamita, vaig tindre un primer incident lingüístic amb la guàrdia civil. Veges tu, tocàvem la guitarra un grup d’amics i amigues en una caseta mig abandonada de l’Horta i tot un jeep ple de benemèrits es presentà creient-se que érem lladres assalta-alqueries.
La nena tova que passava per allí,
la policia fidelment la protegí,
i no sabeu potser vosaltres perquè ho fi?
per un jove que la volia fullir…
Bé, ja sabeu, identificació, documents i visita a la caserna. Em van fer parlar castellà amb dues perfectes bufetades espanyolíssimes. Jo d’heroi no en tinc res. A partir de llavors vaig decidir obrar com l’Scarlett O’Hara, quan en Allò que el vent s’endugué va dir: «Jure que mai més patiré per amor», més o menys, si la memòria no em traeix. Però en lloc de l’amor, que m’ha fet patir més del compte, em vaig dir: «Jure que mai més em pegaran pel valencià», si més no un guàrdia civil. ¿Com m’ho manegue? Ben fàcil, els parle per senyes, em faig el sord-mut, i els dic per a pelar i no m’entenen.
La ciutacia està al porvei dels tinserdans,
la lipocia està al versei dels taciudans,
l’oligarquia… 1-2-3, saltà pagès, que no ha estat res!
Això és el que havia d’haver fet Jaume Monfort, el regidor de Gata. No, home no. Com te’n vas a dir-los en valencià, per molt que sigues regidor de Desenvolupament Urbanístic Sostenible, a uns guàrdia civils que canvien de lloc el cotxe perquè destorba el trànsit! Millor per senyes, xe! Encara com només li han obert una «nota interna», a saber què és això, i es limitaren a refregar-li per la cara que estaven en Espanya i que no tenien cap obligació d’entendre el valencià, i que si la Constitusión i que si naps i que si cols. I tant que estem en Espanya, no cal que ho juren!
Una cegueta que no pot atravessir
Colpeja l’aire amb un bastó blanc i molt fi,
Un policia de seguida arribí
i amb gran tendresa, força i gràcia, l’ajudí…
Cal no descartar que aquests guàrdies civils monolingües, monoconstitucionals i mononacionals siguen persones encantadores, nòvios exemplars, pares abnegats, membres d’ONG filantròpiques i fins membres d’alguna coral, així que es traguen la granota verda, la pistola i el tricorni. Però van amb la lliçó apresa. A banda balística i temes específiques de la professió, ¿què els ensenyen a les acadèmies? That is the question.
La policia continua al servei dels ciutadans. Han passat quaranta-tres anys des que Quico va compondre «Cançó en I», i pareix que som presoners d’un parèntesi, si em permet el senyor Josep Piera de Beniopa prendre-li el títol d’un poemari seu i posar-me una mica malenconiós. A voltes pense que el gran filòsof del segle XX, Julio Iglesias, era un visionari: la vida sigue igual.
