Alexander Camman
Les petites ciutats, les ciutats de província, dominen des de fa segles l’esperit alemany. Llocs com Heidelberg o Tübingen, Weimar i darrerament Bielefeld tenen, en l’aspecte intel·lectual, una ressonància gairebé mítica. El pensament urbà és a Alemanya una raresa, al contrari que a França, Itàlia o els Estats Units. Podríem fer infinites cabòries al voltant dels avantatges i els inconvenients d’aquesta tradició provincial alemanya.
A Siegfried Kracauer, en canvi, li agradava la gran ciutat. De jove de la mà de son pare a Frankfurt, després allà mateix com a periodista, així com xafant l’asfalt de Berlín cap al final de la República de Weimar, posteriorment a l’exili a París i a partir del 1941, després d’una fugida atzarosa amb la seua dona Lili, entusiasmat a l’ombra dels gratacels de Manhattan. “Ja sabeu que som gent de ciutat”, va escriure llavors, enmig del brogit del carrer, un Kracauer alleujat a sa mare i a sa tia, que havien romàs a Frankfurt, on tenien la llar familiar.
Aquesta mirada urbana és una clau de la seua obra, la riquesa i varietat de la qual sempre sorprenen. Kracauer fou brillant en tot de registres intel·lectuals: com el periodista cultural [escriptor de premsa, col·laborador de suplements literaris] alemany més important del segle XX; en assaigs i diversos llibres com a pioner de la teoria del film; com a sociòleg que amb el seu estudi Die Angestellten [Els empleats] causà furor el 1930; com a intèrpret, en termes de crítica de la cultura, del nacional-socialisme i investigador de les tècniques de propaganda; com a novel·lista (Ginster i Georg); i finalment, els darrers anys abans de la seua mort en 1966, com a filòsof de la història. L’observació que va fer el mateix Kracauer el 1947 a propòsit de la difícil situació professional que travessà al principi a Amèrica (“M’assec entre dues cadires”) podria valdre com a xifra de la vida i l’obra d’aquest fascinant intel·lectual. No fa gaire ha reaparegut fins i tot com a figura literària en la novel·la de Christian Kracht Die Toten, on es reflecteixen les visions fílmiques al voltant del 1930.
Ara finalment, i puntualment en coincidència amb el 50è aniversari de la seua mort, té Siegfried Kracauer la biografia que mereixia [Jörg Später: Siegfried Kracauer. Eine Biographie, Suhrkamp Verlag, Berlin 2016, 743 pàgs.]. L’historiador Jörg Später ha aconseguit bastir una narració excel·lent, i tothora elegant, sobre el fenomen Kracauer, recolzant-se en les correspondències publicades, l’important llegat documental dipositat al Literaturarchiv de Marbach -que Später ha treballat de manera sistemàtica-, així com en les obres de Kracauer, que interpreta, i situa en el seu context, sempre amb bon criteri.
Vertaderament, molts aspectes del personatge són singulars. Nascut el 1889 al si d’una família jueva de la petita burgesia a Frankfurt, estudià sense ganes arquitectura, però Kracauer –que patí durant tota la vida de quequeig- no hi romangué, i buscà altres horitzons: a Berlín assistí a les llegendàries conferències de Georg Simmel i féu arribar els seus assaigs filosòfics a Max Scheler: tots dos l’encoratjaren. Era l’època de latència d’algú que destaca tardanament. Sobtadament, i ja amb més de 30 anys, començà a escriure, a la primeria dels salvatges anys vint, a les pàgines literàries [el Feuilleton] del liberal Frankfurter Zeitung, que era llavors el diari alemany de referència. Aviat esdevingué, des de les pàgines d’aquest diari, un influent intèrpret de l’època. Els seus punts d’observació eren també els seus llocs preferits per a escriure: els cafès i les estacions de ferrocarril. Els amics fins i tot li’n diran “Estació”, evocant les estacions a lloc de transbordament d’idees i teories.
Per cert, Später presenta juntament amb Kracauer tres altres pensadors com un quartet d’amics: Theodor W. Adorno, Walter Benjamin i Ernst Bloch. Les relacions de tota la vida i freqüentment dramàtiques entre tots quatre es fan presents, com un motiu recurrent, al llibre, incloent-hi les ruptures i les reconciliacions. De primer hi havia el superdotat “Teddie” [Theodor Adorno], 14 anys més jove, a qui “Friedel” [Kracauer] conegué ja el 1918. Entre els dos hi hagué al principi una gran proximitat, intel·lectualment estimulada, de tipus platònic-homoeròtic. Amb ell i també amb Bloch i Benjamin discutia Kracauer els grans temes de l’època, inspirant-se els uns als altres: el messianisme, el marxisme i el sentit de la modernitat. Kracauer, com a influent redactor al Frankfurter Zeitung, fou per als tres amics, que eren uns outsiders llavors, un important suport que obria portes en la lluita pel poder discursiu. A més, no dubtaven a ressenyar-se els uns als altres. A l’exili, en canvi, fou Kracauer qui hi depenia. Quan era a París, l’antic redactor de plantilla hagué de demanar el favor –diners i l’anhelat visat per viatjar a Amèrica- de l’Institut für Sozialforschung de Horkheimer i Adorno, que s’havia traslladat a Nova York.
“Un drapaire que apareix a la matinada”, així va caracteritzar Benjamin en 1930 el seu amic Kracauer, i a aquest li va fer gràcia; ja no li’n va fer tanta quan més de 30 anys després Adorno el va descriure com “un meravellós realista”. Però ambdues caracteritzacions l’encertaven. Enfront dels edificis teòrics de gran volada dels seus amics, Kracauer centra l’atenció sempre en l’objecte, en la cosa mateixa, en la seua plasticitat, punt de partida per a les seues interpretacions. Al seu conegut assaig Das Ornament der Masse [L’ornament de la massa] afirmava programàticament, el 1927, que la millor manera d’entendre una època era “a partir de l’anàlisi de les seues manifestacions superficials i inaparents”. I així descobria en les cames de les Tiller Girls, noies de revista musical que ballaven amb ritme mecànic, la societat de masses taylorista. Kracauer percebé molt aviat el perill de la República de Weimar: “Sobre aquest país plana una fatalitat i sé del cert que no és només el capitalisme”, escrigué el 1930 a Adorno.
Lili i Siegfried Kracauer, tots dos jueus, reeixiren, al contrari que Walter Benjamin, a fugir el 1940/41 de la França ocupada, i evitaren així de caure en mans dels alemanys, cosa que hauria significat una mort segura. Són corprenedores les cartes que varen intercanviar des de París i Nova York amb la mare i la tia, ja d’edat avançada, que havien romàs a Frankfurt. El projecte d’eixida del país de la mare i la tia va fracassar per poc. El 1945 Kracauer es va assabentar que totes dues havien estat transportades “cap a Polònia”. “Intente no pensar-hi, en interès de la mera supervivència. Molts es troben aquí en la mateixa situació. No cal afegir-hi res més”. Així feia balanç de la seua pena.
Kracauer havia trobat una nova pàtria i, per conseqüent, publicà en endavant en anglès. Prosseguia el seu viu interès per les arts visuals, en estret contacte amb grans historiadors de l’art, i també exiliats, com Erwin Panofsky i Richard Krautheimer. Escriví el seu famós estudi De Caligari a Hitler i a partir d’un cert moment, uns ingressos regulars alliberaren la parella de l’estretor material. No es plantejava el retorn a Alemanya, però a partir de mitjan anys cinquanta sí que varen fer reiterats viatges a Europa i a la República Federal. I al costat dels vells amics Adorno i Bloch ara apareixen també joves intel·lectuals alemanys; Jürgen Habermas el va visitar a Manhattan. Quan Kracauer tenia més de 70 anys va ser convidat pel grup d’investigació “Poètica i Hermenèutica”, on s’aplegaven llavors les joves estrelles acadèmiques de la República Federal en pla interdisciplinar. Una d’aquelles ironies desconcertants de la història és que qui el convidà a participar-hi fou precisament el romanista Hans Robert Jauss. Jauss, cosa que ningú sabia, havia pres part el 1940, com a membre de les Waffen-SS, en l’ofensiva alemanya sobre França, davant la qual els Kracauer hagueren de fugir cap a Marsella.
Qui llegeix avui Kracauer resta literalment bocabadat davant la frescor i la vibració inherent a la seua obra. La modernitat trobà en ell un intèrpret panòptic que, com qui maneja un focus al teatre, il·lumina els detalls i alhora no perd de vista en cap moment el conjunt de l’escena. El 1931 va publicar al Frankfurter Zeitung una sèrie d’articles, Aufruhr der Mittelschichten [La revolta de les classes mitjanes]. Allà varen poder llegir els alemanys: “Són les classes mitjanes desposseïdes les que es revolten”. Estaven “trontollant d’ací cap allà, entre la violència i la raó”, en “una lluita desesperada contra el liberalisme, d’on provenen”. Per això hom trobava pertot arreu “la glorificació de l’Estat, l’Espai,* el Mite”. Per acabar, caldrà confiar que avui molts seran capaços d’observar amb amb tanta precisió les coses com ho feia Siegfried Kracauer.
*Raum, és a dir Espai, de Lebensraum: Espai Vital [T.].
(Article aparegut a Die Zeit, núm. 49, del 24-11-2016. Traducció de Gustau Muñoz)
