Gustau Muñoz
El 23 de juliol d’enguany -una data ja de vacances per a molts- es publicava en aquesta mateixa web l’article que reproduïm tot seguit. El títol n’era: “I ara vindrà Trump”. Quin horror, perquè ha resultat premonitori. No tinc cap pretensió endivinatòria, però rellegit resulta que no anava gens desencaminat… Sí, finalment hi ha hagut eleccions, ha guanyat Donald Trump, i una gran incertesa, barrejada d’estupor i temença, s’ha apoderat de l’opinió progressista -o simplement, sensata- d’ací i de tot arreu, tret dels neocons, feixistes amagats, reaccionaris i oportunistes de tota mena, que ja es van manifestant.
L’elecció de Trump planteja molts interrogants. Quina mena de gent són, als EUA? Quins interessos forts hi ha darrere de Trump? Quin efecte d’imitació o feed back pot provocar a Europa? S’ha esgotat ja l’onada civilitzadora posterior a la Segona Guerra Mundial? Pot tornar a haver-hi líders agressius, expansionistes, tot-o-resistes al capdavant d’Estats importants? Quins efectes geopolítics tindrà, amb tants fronts oberts (OTAN, Rússia, la Xina, Orient Mitjà, l’equilibri europeu, etc., etc.), i amb tanta força militar en mans d’un personatge expeditiu i simplificador? Quina proporció del programa electoral complirà, tenint en compte el suport electoral i el control de la Cambra de Representants? Quines conseqüències econòmiques tindrà tot plegat? I ecològiques? De debò crearà llocs de treball als EUA, tancarà el país a la immigració, construirà un mur de 3000 km, farà reversible el lliure comerç i la globalització? I a quin preu? Hi haurà una escalada incontrolable de conflictes, de primer locals, després, en un descuit, general i anorreador?
Es pot sospitar que ens espera un nou panorama no ja inquietant, sinó la següent cosa – com es diu ara. En fi, si el populisme demagògic i xenòfob de dreta comença una escalada d’èxits, majories i victòries i deriva en alguna cosa molt pareguda -formes a banda- al feixisme, caldrà començar a pensar a posar dempeus una gran onada, una gran plataforma, un gran moviment antifeixista. Els drets humans, en tota la seua extensió, no es toquen! Si alguna cosa cal haver après de l’experiència del segle XX és que el coratge cívic i la mobilització de la societat en nom dels valors associats a la dignitat humana, és fonamental, essencial i… cosa de tots.
Però també cal ser conscients que Trump i companyia no naixen del no-res, sinó d’un humus cultural barroer i d’un malestar profund derivat d’una globalització desequilibrada i malgirbada, a benefici en realitat d’una minoria ínfima que acumula riqueses immenses. Ha arribat, per consegüent, el moment de replantejar la dinàmica social i política de les nostres societats, de la humanitat, i sobretot de bastir un gran projecte alternatiu capaç d’arribar a les grans majories populars, més enllà de les pors i el fracàs de la socialdemocràcia integrada, massa integrada, en els circuits del poder.
O això, o un infern com ja n’hem conegut massa al llarg de la història.
G. M.
(“I ara vindrà Trump”, 26-7-2016):
Cada dia un ensurt, així va funcionant la cosa a mesura que ens endinsem en el segle XXI. I “la cosa” és molt seriosa. Segons alguns experts en els pròxims anys, o dècades a tot estirar, es comprovarà la veritat de les alertes quant a esgotament de recursos clau, sobrepoblació i límits del creixement. El canvi climàtic no és més que un símptoma i podria ser una broma al costat d’altres pertorbacions encara més greus.
A Europa, el Brexit és el darrer xoc, del qual estem lluny de copsar-ne totes les derivacions i efectes. Al número en curs de la London Review of Books es veu a la coberta, a tota plana, una figura de dona pensarosa i decaiguda dibuixada a línia (molt bonica, per cert) i un sol titular: “What have we done?” (Què hem fet?). A l’interior, un seguit de col·laboradors miren d’explicar-se què ha passat i què pot passar.
Però recordem-ho: abans del Brexit hem tingut altres colps durs d’assimilar: els atemptats terroristes islamistes a París, Brussel·les i Niça (i en altres llocs), amb un nivell esfereïdor de crueltat indiscriminada i infame, que han sacsejat les societats europees i que demanen un replantejament d’algunes qüestions i enfocaments. L’ascens del populisme de dretes arreu d’Europa, que situa Marine Le Pen i el Front National com a primera força a França, que és (encara?) incipient a Alemanya, però que té gran projecció a Hongria, a Àustria, als països escandinaus, a Holanda. Un populisme de dretes, antieuropeista, xenòfob, autoritari, amb trets molt semblants al feixisme clàssic, sense ser-ne la mateixa cosa. I abans hi hagué la crisi dels refugiats, amb masses de sirians i d’altres procedències trucant a les portes d’Europa, on trobaven filferrades i tanques. I abans, i ara, el drama dels immigrants subsaharians que travessen la Mediterrània menats per màfies i que sovint perden la vida en l’intent d’arribar aquí. I encara abans la crisi i la desfeta de Grècia a mans d’una política implacable i anorreadora (que no eximeix les elits “extractives” gregues de la gran responsabilitat històrica que tenen).
La història s’ha accelerat, darrerament. Amb un rerefons d’enfrontaments bèl·lics i d’esfondrament de països sencers (com ara Líbia) francament inquietant. Fóra massa fàcil parlar de neoliberalisme o d’imperialisme o d’eurocentrisme i coses semblants. La complexitat de la situació mundial és extrema, i no valen les simplificacions.
Hi destaquen escenaris com la transició demogràfica a l’Àfrica en absència d’economies viables i d’Estats amb capacitat de funcionar, en molts casos. I especialment l’Orient Mitjà en flames, amb els efectes disgregadors i explosius, retardats, de la invasió d’Iraq decidida alegrement pel “trio de les Açores” (a la foto hi havia un quart, Durao Barroso, expresident de la Comissió Europea que ara escandalosament ha passat –les portes giratòries!- a directiu de Goldman Sachs).
Entendre-ho tot plegat (en un marc global, on haurien d’entrar Rússia, la Xina, les petromonarquies del Golf, etc.) i definir línies sensates d’actuació, sense defugir la complexitat, per garantir la seguretat dels conciutadans i el benestar possible de la població – si volem parlar seriosament- és una tasca decisiva. Però sovint desatesa. Proliferen les simplificacions suïcides, ideològiques en el pitjor sentit de la paraula. Per això convé llegir autors que replantegen les qüestions i no tanquen els ulls a la complexitat (i que aborden problemes reals), com ara Slavoj Zizek al seu darrer llibre (Against the Double Blackmail, estranyament traduït al castellà en Anagrama com “La nuerva lucha de clases”). La qual cosa no vol dir que hom estiga d’acord sempre o en tot, ni de bon tros, amb Zizek, però s’agraeix el seu esforç, sobretot en un panorama de solipsisme tan típic de l’esquerra (vella i nova, ai las!). [Zizek, com Enzensberger, Steiner, Michael Walzer, Avishai Margalit, Saskia Sassen, o John Gray, és un d’aquells “pensadors estimulants” que val la pena seguir.]
Per si tota l’enumeració anterior fos poc, ara vindrà Donald Trump, que des d’aquí sembla una mena de González Lizondo amb armes nuclears. El Gran Simplificador. El gran promotor de xenofòbia, crispació, irracionalitat, tot adobat amb l’espectacle i l’afalac al ventre, als instints més baixos de l’ésser humà. Trump és un home espectacle, i basa el seu show en ser ell qui diu la més grossa. Lizondo feia el mateix, convertia la seua vulgaritat profunda en virtut i espectacle, i arribà a organitzar una paella gegant ,de rècord Guinness, al llit del Túria. Tingué molt d’èxit. Però l’èxit d’aquesta mena de personatges és el fracàs de les seues societats.
La diferència és que les malifetes de Trump poden tindre efectes globals, mentre que les de Lizondo varen ser locals. Com es diu en castellà: Que Dios nos pille confesados! L’única esperança és que els nord-americans, que són els que podran votar en aquest afer de conseqüències globals, trien bé, o relativament bé, i no s’hagen de preguntar a l’endemà: What have we done?
