Albert Branchadell
El Dilluns de Pasqua del 1916 centenars de “voluntaris” nacionalistes armats es van apoderar de posicions estratègiques a Dublín i des de l’Oficina de Correus van proclamar la República Irlandesa com a “estat independent sobirà”. L’esdeveniment va ser conegut com l’Alçament de Pasqua i enguany se’n celebra a Irlanda el primer centenari amb diverses exposicions i una llarga llista de llibres commemoratius.
Els voluntaris van matar o ferir prop de 1.350 policies o soldats britànics, però la llei del més fort es va imposar i l’Alçament va ser esclafat per l’exèrcit de Sa Majestat, que no va dubtar a destruir amb foc d’artilleria el centre de Dublín. La reacció inicial de l’opinió pública no va ser precisament favorable als alçats. El dia 29 d’abril l’influent Irish Catolic va qualificar l’Alçament de “criminal” i “foll”: “Només els idiotes o llunàtics haurien pogut suposar que el moviment reeixiria”. Per l’ Irish Catolic, l’Alçament havia estat un acte “traïdor” i “deslleial” respecte a Irlanda. Per aquells dies, el bisbe de Ross també va qualificar l’Alçament de “disbauxa de sang sense sentit”.
Un cop sufocat l’Alçament, els britànics van optar per la reacció més dura possible: en pocs dies van executar els set signataris de la proclamació i nou activistes més. Segons explica el prestigiós historiador Tim Pat Coogan a 1916. The mornings after (una mostra de l’extensa bibliografia del Centenari), aquesta represàlia va desencadenar una “recalibració” de l’opinió pública que resumeix en una imatge: els rebels que van marxar cap a presons britàniques esbroncats pels dublinesos van ser rebuts mesos després com a herois. Vet aquí una lliçó que alguns estadistes propers podrien recordar: quan el sentiment independentista ha arrelat en una població, la severitat amb què es reprimeix és proporcional al seu reforçament.
El programa electoral del Sinn Féin no deixava lloc per al dubte amb la seva defensa del dret inalienable de la nació irlandesa a la “independència sobirana”
El que no van aconseguir els rebels armats l’any 1916 ho van posar en marxa els ciutadans a les urnes l’any 1918. Aquell any es van celebrar unes eleccions generals a tot el Regne Unit que a Irlanda podríem dir que van tenir un caràcter plebiscitari. El nou partit independentista anomenat Sinn Féin va aconseguir una victòria històrica: partint de zero, es va endur 73 dels 105 escons en joc -una majoria absolutíssima d’escons que, tot cal dir-ho, només tenia al darrere el 47 per cent dels vots (el 65 per cent al territori de la futura Irlanda independent i el 30 per cent a la futura Irlanda del Nord)-. El programa electoral del Sinn Féin no deixava lloc per al dubte amb la seva defensa del dret inalienable de la nació irlandesa a la “independència sobirana”. D’acord amb això, el primer que van fer els sinnféiners va ser constituir l’Assemblea d’Irlanda (Dáil Éireann) el 21 de gener de 1919 i aprovar una solemne declaració per “ratificar” l’establiment de la República Irlandesa.
En aquesta declaració de 1919 el Dáil demanava que la independència d’Irlanda fos reconeguda i rebés el suport de totes les nacions lliures del món. La veritat és que cap nació lliure del món va reconèixer la independència d’Irlanda. Vet aquí una lliçó que altres independentistes del món podrien anotar: declarar unilateralment la independència -ni que sigui després de guanyar unes eleccions on s’ha promès aquesta declaració- no sempre equival a assolir la independència.
Aquesta vegada l’artilleria britànica no va arrasar el centre de Dublín, però va passar una cosa pitjor: va esclatar una guerra (la Guerra d’Independència Irlandesa, també coneguda com a Guerra Anglo-irlandesa). Aquesta guerra no la van guanyar ni l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) ni les forces de seguretat britàniques. El xoc de trens va acabar amb una treva i una negociació que va culminar en el Tractat Anglo-irlandès del 6 de desembre de 1921. Els mateixos britànics que només cinc anys abans havien passat per les armes els protagonistes de l’Alçament van forjar amb coreligionaris seus la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda, un estatus sui generis que obria la porta a la plena independència del país -desproveït, això sí, dels sis comtats que encara avui formen Irlanda del Nord-. El problema va ser que els nacionalistes més radicals no van acceptar el Tractat i Irlanda es van embrancar en una cruenta guerra civil entre partidaris i adversaris del Tractat. Si descomptem aquest desafortunat episodi, una tercera lliçó s’imposa: si la voluntat d’independència d’un poble és inapel·lable, fins i tot l’Imperi més poderós del planeta es pot asseure a negociar una solució.
Publicat a l’Ara, dimarts, 20 de setembre e 2016
