Joan del Alcàzar
Afirma Javier Fernández, responsable de la gestora socialista, que si bé l’edifici –entenguem-ho com a metàfora del partit- està danyat, el PSOE conserva el solar [una altra metàfora] d’allò que va ser. Alhora, Pablo Iglesias, líder de Podem, afirma que estan decidits a passar del Si es pot [que ha estat el lema oficial de la seua organització des de la fundació] al Lluitar, crear, poder popular -el que entenc com una altra metàfora que evita dir tornem als vells bons temps de les certeses.
Així veig l’esquerra hispana d’àmbit estatal. Si la del socialista és una metàfora tan dramàticament macabra com precisa, la del professor Iglesias resulta impròpia d’un polític de la seua formació. Anem per parts.
Fernández -qui li ha promogut i els que el sustenten- haurien de considerar la possibilitat de reflexionar públicament o privada sobre com ha ocorregut que del seu partit no haja quedat més que un solar, ple d’enderrocs per cert; un solar que -seguim amb les metàfores- caldria netejar a consciència abans d’intentar construir-hi res de nou. No sembla que aquesta siga la intenció de l’asturià i els seus col·legues. Ans al contrari: sembla que es tracta de fer una obra menor, arreglar una mica la cuina i els banys. Res de reconstruir un edifici sòlid, res d’arquitectes; amb un mestre d’obres [o mestra] i uns quants paletes amb ofici serà suficient.
Doncs no, no ho serà. Benjamín Prado descrivia amb duresa la situació en què es troben els socialistes hispans: “Viure per veure, qui anava a imaginar un PSOE que fa de portador al seu rival de sempre per por dels d’ara, que usa la seua pròpia bandera com baieta per fregar el terra del carrer Gènova, li dóna la seua rentadora a l’adversari per ajudar a rentar els draps bruts i s’oblida de les retallades, l’atac a l’Estat del benestar, la destrucció de la Sanitat i l’Educació públiques… “. Certament, per al votant mitjà del partit socialista serà molt difícil pair el suport tot i que passiu a un nou govern del PP. En un registre semblant, la dirigent andalusa de Podem, Teresa Rodríguez va etzibar amb duresa -en ple debat al parlament regional- a Susana Díaz: “El partit dels ERO va a investir el partit de la Gürtel” (…) [Vostè] haurà d’explicar als socialistes de cor que tenen als seus avis enterrats a les cunetes, per què el PSOE aposta per un govern del PP que està en contra de la Memòria Històrica”.
Pablo Iglesias, per la seua banda, sembla reinventar un cop més la pólvora de la mobilització popular alhora que abomina del parlamentarisme, causa de la segura domesticació de l’esquerra vertadera seduïda per la serp pecaminosa de la Casta, emboscada a les catifes i els despatxos ben moblats. Amb el revival del “crear poder popular” ens recorda el Xile de l’anomenada Via xilena al socialisme, comandada per Salvador Allende, i sembla que el professor de Ciència política no sol no coneix ben bé el procés xilè, sinó que ha comprès malament com ha canviat el món des de la mort d’Allende ençà.
Res sembla importar-li el que fa poc digués a propòsit que Podem havia de passar de guerrilla a exèrcit regular [més metàfores], ni que recentment haja malparlat de posicionaments que avui defensa. Tractant-se d’un politòleg, sobta que Iglesias semble desconèixer les conclusions que el Partit Comunista Italià i el seu líder Enrico Berlinguer van treure en 1974 i següents de l’experiència xilena. A més, sembla ignorar que va ser el mateix líder italià qui va parlar -per primera vegada des de l’esquerra transformadora- de prendre un rumb polític nou que passava per “estendre el teixit unitari” que donés suport a la lluita “pel sanejament i la renovació democràtica de tota la societat i de l’Estat a la gran majoria del poble”, i que aquesta proposta se sustentàs en “un bloc de forces polítiques capaces de realitzar-ho”. Per a Berlinguer: “Només aquesta línia, i cap altra, pot aïllar i derrotar els grups conservadors i reaccionaris, pot donar solidesa i força invencible a la democràcia, pot fer avançar [en] la transformació de la societat [fins] a construir una societat i un Estat socialistes que garantesquen el ple exercici i desenvolupament de totes les llibertats”. En qualsevol cas aquestes consideracions es van fer fa més de quaranta anys, i ha plogut molt.
És ignorància o desconcert allò que afecta al líder de Podem? Poc o res ens pot sorprendre ja de les anades i vingudes d’Iglesias, que sembla afligit d’una desorientació creixent. Porta un temps desqualificant i menyspreant al seu company Íñigo Errejón i als que com ell mantenen posicions discrepants amb les seues en el partit. Ha denigrat el seu lloctinent tant en declaracions i entrevistes com a través de les noves xarxes de comunicació. Iglesias, el dirigent polític que suscita més rebuig, només superat per Rajoy, ha aconseguit amb les seues topades als anomenats errejonistes exasperar bona part dels militants i dels votants de Podem. No és la primera vegada que actua així. Temps enrere va fer el mateix amb Esquerra Unida, i poc després va passar sense solució de continuïtat a abraçar-se amb Alberto Garzón i enaltir les bondats d’Units Podem.
La recuperació de la consigna xilena dels anys setanta [Lluitar, crear, poder popular] invalida la que semblava ser la nova estratègia de Podem, i és que fa només tres mesos, el 5 de juliol, amb la coïssor de la pèrdua d’un milió de vots, va declarar: “Nosaltres vam aprendre a Madrid i València que les coses es canvien des de les institucions, aquesta idiotesa que dèiem quan érem d’extrema esquerra que les coses es canvien al carrer i no en les institucions és mentida”. Rectificar és de savis, com sabem, però aquesta muntanya russa de canvis tàctics i estratègics és difícil de digerir per la militància i per l’electorat.
L’esquerra hispana d’àmbit estatal, malauradament, sembla abstreta i es mou entre les metàfores de les seues misèries orgàniques, els plets de família de sempre i el retorn a velles certeses més que obsoletes. Sembla que està absolutament d’esquena al que ha passat durant els últims quaranta anys, igual que al que passa ara amb la renovació de Rajoy i el PP en el govern.
Joan Romero i Antonio Ariño acaben de publicar un llibre que a la contraportada diu: “Un fantasma recorre el món, i no és el comunisme ni tampoc la rebel·lió de les masses. Es tracta, més aviat, de la secessió de les elits i, dins d’elles, molt especialment la dels rics. Aquest fenomen es basa en el fet més fonamental que s’ha produït en les últimes dècades: l’increment i la concentració de la riquesa en mans d’una minoria a nivell planetari, tant en les fases d’expansió com de recessió “. En pàgines interiors, Romero i Ariño afirmen que en el moment que vivim “la batalla de les idees és la mare de totes les batalles”, i que aquesta és la més important que ha d’emprendre i guanyar la esquerra a Europa. Ells citen a El Roto, qui en una vinyeta deia així: “l’important no és el que passa, sinó qui defineix els esdeveniments”. Per als autors de La secessió dels rics, l’esquerra ha de deixar-se d’improvisacions, d’inèrcies i de seguidismes, com s’ha d’allunyar d’una imitació tova del neoliberalisme igual que dels radicalismes portàtils, així com de la versió post-democràtica d’un populisme de nou tipus. Tots dos analistes, catedràtics de la Universitat de València en Geografia Humana i en Sociologia, respectivament, entenen que l’esquerra ha d’actuar: “Formulant les preguntes adequades per a aquest nou temps. Establint un discurs i una agenda clars i per a l’escala adequada, des de l’europea a la local. Imaginant un altre futur, sense per això deixar que siga la dreta la que mentrestant governe el present “.
És alguna cosa semblant a això el que està fent l’esquerra hispana? ¿Batalla d’idees, imaginant un altre futur que aquell al qual ens condueix la dreta neoliberal en el seu afany per accentuar les desigualtats en les nostres societats? Doncs no, lamentablement no. Si repassem el que s’ha dit i el que s’ha fet per Fernández [PSOE] i Iglesias [Podem] en els darrers dies serà difícil tindre ni tan sols un mínim motiu per a l’optimisme.
