Miquel Puig
Lejos de nosotros la peligrosa novedad de discurrir”
(Carta d’uns professors de la Universitat de Cervera a Ferran VII, 1827)
Tradicionalment, la dreta espanyola havia desconfiat del pensament. La cosa venia de lluny. Ja Felip II, per prevenir l’expansió del protestantisme, va prohibir la importació de llibres i estudiar a l’estranger. La guerra declarada per l’Església catòlica al racionalisme, explícitament condemnat per Pius IX en el Syllabus Errorum, de 1864, va reforçar entre els conservadors espanyols la desconfiança envers la instrucció universal i la ciència. El geògraf Josep Iglesias em va explicar que en la seva joventut havia compartit sopar amb una família carlina; el sopar va acabar amb un rosari, i aquest amb la següent lletania: “[Preguem] perquè Déu ens guardi de saber massa”. El franquisme va haver de fomentar l’expansió dels estudis universitaris perquè en la seva segona etapa va ser industrialista i desenvolupista, però sempre va mirar els intel·lectuals amb antipatia.
En la caiguda del franquisme, la dreta era, ideològicament, un caos. Amb penes i treballs, l’exministre Fraga, que tothom coincidia a qualificar de brillant i que constituïa, com Samaranch, una excepció en el franquisme perquè havia vist món, va aconseguir arreplegar una força política de dretes. Aliança Popular era, en realitat, una amalgama incoherent de personalitats identificades amb idees tan dispars com la democràcia cristiana, el liberalisme o l’autoritarisme. Un artefacte així era incapaç de transmetre cap sensació de direcció, com va quedar ben clar en el debat parlamentari sobre el projecte de Constitució (1978). Els pocs diputats d’AP es van dividir entre els favorables, els contraris i els abstencionistes, cosa que va portar a una escissió (Fernández de la Mora, que havia estat un dels fars intel·lectuals dels “immobilistes”, va declarar que “ España no necesita ninguna Constitución porque es un estado perfectamente constituido”). Més endavant, en el referèndum per la permanència d’Espanya a l’OTAN (1986), AP va ser incapaç de recomanar el vot favorable, i va optar pel vot en blanc o l’abstenció.
Experimento poca simpatia per José María Aznar, però no per això deixo de considerar-lo digne d’estudi
Que aquell artefacte hagi estat capaç de convertir-se en un partit disciplinat que hegemonitza l’espai polític espanyol malgrat els seus increïbles escàndols de corrupció no deixa de ser sorprenent. Com ho ha aconseguit?
En bona part es tracta de l’obra d’un home, José María Aznar, per qui experimento poca simpatia, però que no per això deixo de considerar digne d’estudi.
Un dels elements en què Aznar va fonamentar la solidesa del partit hereu d’AP va ser la coherència ideològica amb unes idees que en part suposen un trencament radical amb la tradició del conservadorisme espanyol. El PP és partidari de poca regulació de l’economia i pocs impostos encara que això generi dèficits, enemic de les noves formes de família i la multiculturalitat, inequívocament atlantista, pro Israel i, per tant, tebi envers Europa. A més, Aznar va ser capaç d’enfrontar-se a l’opinió pública per ser conseqüent amb la seva visió del que ha de ser la posició d’Espanya al món quan, contra el clam popular, va adherir-se a la desastrosa campanya de Bush Jr. a l’Iraq. I no se n’ha penedit. Finalment, el PP ha liderat i imposat la revisió del consens sobre l’Espanya nació de nacions forjat durant la Transició. Ens pot agradar o no, però l’ideari del PP és coherent, modern i sòlid. No sols això, sinó que Aznar s’ha pres seriosament difondre’l, i per això ha convertit la FAES en un think tank actiu i influent.
Més enllà del PP, la dreta espanyola compta ara amb un nou partit, Ciutadans, que no només és tan neocon com el PP, sinó que, com l’original americà, ha estat fundat per socialistes desencantats.
Aquest panorama contrasta amb el del PSOE (i, de retruc, del PSC). El 1974 el PSOE era un partit marxista clandestí. El 1979 era un partit que es declarava “socialista democràtic”. Ningú no sabia amb certesa què significava ser “socialista democràtic”, però la cosa va quedar clara quan, després de guanyar les eleccions de 1982 prometent la sortida de l’OTAN, el 1986 va organitzar i guanyar el referèndum per mantenir-s’hi. D’aleshores ençà el PSOE s’ha instal·lat en el tacticisme i el clientelisme. Podia haver construït una economia social de mercat seguint el model germànic, però va preferir una tercera via cada cop més indistingible del neoliberalisme. Fa molt de temps que només promet en negatiu: o nosaltres o el PP.
Tradicionalment, la dreta espanyola havia desconfiat del pensament, però fa molt de temps que té més pensament la dreta espanyola que l’esquerra espanyola.
Publicat a l’Ara, dissabte, 8 d’octubre de 2016
