Josep Ramoneda
1 . INCENDI. “Fets, no paraules”, l’eslògan que va presidir el mandat de Montilla com a president de la Generalitat, ha resultat premonitori. La socialdemocràcia ha perdut el control del llenguatge. I, en política, qui marca el sentit de les paraules guanya. Parapetar-se en l’establishment bipartidista esperant que els altres es cremin és un “nou sacrifici fet per a res”, en paraules de Michel Feher. S’ha dit quasi tot sobre l’esperpèntic espectacle socialista de la setmana passada. Fa una certa vergonya veure una persona com Felipe González, que tant poder va arribar a tenir a Espanya, fent de corneta per donar la sortida a l’operació assalt al secretari general. Però si quedava algun dubte sobre la crisi del règim del 78, ara ja s’ha dissipat. Va ser el PSOE a partir del 1982 qui va dissenyar l’arquitectura institucional que ara està gripada: un règim tancat, reticent a les reformes, amb una Constitució intocable, amb hegemonia absoluta de l’executiu sobre els altres poders i articulat al voltant de dos partits molt jeràrquics i rígids, que s’han cregut que tenien un dret patrimonial sobre l’Estat. Incapaços d’anticipar els canvis de la societat, ara intenten resistir parapetats en el vot de més de seixanta anys. I el PP hi surt guanyant.
Fa una certa vergonya veure Felipe González, que tant poder va arribar a tenir a Espanya, fent de corneta per donar la sortida a l’operació assalt al secretari general
“Una abstenció no és el mateix que un suport”, diu Javier Fernández, president de la gestora socialista, preparant el terreny per completar l’operació conspirativa: fer Rajoy president. Però, abrasat per un incendi, en paraules del mateix Fernández, el PSOE arriba a l’hora suprema d’un pacte carregat de malenconia bipartidista en les pitjors condicions. Quina força té per plantejar exigències al PP? Cap. Només té dues opcions: regalar la investidura o anar a eleccions. Rajoy no ha de fer res més que el que li surt millor: esperar. I fer firmar la claudicació. Un pacte, amb concessions mútues, només tindria sentit si hi hagués hagut negociació prèvia entre Rajoy i els conspiradors, com a preu per haver liquidat Sánchez. I tindríem dret a saber-ho.
2 . FUGUES. L’esperpèntica crisi del PSOE té conseqüències a Catalunya. La més òbvia, l’orgànica: el PSC s’havia alineat amb el secretari general i, per tant, queda en el bàndol dels perdedors. Les guerres fratricides generen grans odis i els conspiradors mai perdonen. Aviat hi haurà un congrés amb dos candidats, i caldrà fixar la línia política. De moment tant Parlon com Iceta s’han reafirmat en el no a Rajoy, amb indignada resposta de la primera accionista del PSOE, Susana Díaz. ¿Aguantaran el pols? ¿S’obre una oportunitat per començar una relació diferent entre PSOE i PSC?
¿S’obre una oportunitat per començar una relació diferent entre PSOE i PSC?
El tabú dels partits sobiranistes ha escombrat Sánchez. L’ex secretari general va voler canviar el partit però no va ser capaç de desafiar les línies vermelles de l’establishment: no a Podem, no als independentistes. Així no ha pogut construir una majoria alternativa, però se l’han menjat igualment. Si el PSOE vol evitar unes eleccions que segurament li serien catastròfiques, el PP pot posar entre les condicions un front sense fissures contra els plans de l’independentisme per al 2017. La Fiscalia, que emana del poder executiu, ja ha donat el to, amb les peticions d’inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau.
Hi ha la temptació de creure que l’independentisme ha provocat la crisi del règim del 78. Més aviat diria que el salt que ha fet des del 2003 és fruit d’aquesta crisi, que a Catalunya es va anticipar quan, al final del pujolisme, es va fer el pas del bipartidisme al multipartidisme. És obvi que les fissures les han aprofitat Podem i associats i l’independentisme. Però el més significatiu és que el règim desgavellat ha sigut capaç d’integrar els antisistema -i la prova és la caiguda fulminant de la mobilització social- i no ha sabut integrar el sobiranisme, malgrat la llarga trajectòria de complicitats amb el nacionalisme conservador. La raó patriòtica fa més por que la raó de classe. Per què? Perquè Catalunya és el 15% de la població, el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, i sense ella Espanya pot fer fallida i arrossegar l’euro. I perquè la pàtria és la terra, i això no es toca.
Publicat a l’Ara, dimecres, 5 d’octubre de 2016.
