Gustau Muñoz
Les grans divisions històriques al si de l’esquerra han tingut sempre com a pretext una qüestió menor. Sovint de tàctica immediata o bé d’organització. Fou el cas, per exemple, de la ruptura entre bolxevics i menxevics, a principis del segle XX, fins aleshores membres tots del mateix Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. Els va separar un punt dels estatuts… Amb el temps, allò fou l’origen del cisma comunista, que va marcar tot el segle que s’estrenava llavors.
En el cas del PSOE a l’alçada d’octubre de 2016 es tractava de si calia fer ara un congrés extraordinari o no, però en el fons el que hi havia en joc era si s’ha de donar via lliure a un govern de Rajoy amb l’abstenció parlamentària per a resoldre el buit de govern que s’allarga massa i evitar unes terceres eleccions. L’aposta recent del secretari general per explorar un govern d’esquerres alternatiu havia encès moltes alarmes. Al final, com s’ha vist, ha estat directament defenestrat. Amb procediments extraordinaris. L’ordre ha tornat a Ferraz, podríem dir. Al preu d’un enorme desordre, que es va veure i escoltar en directe, com un espectacle més, dissabte, primer dia d’octubre.
Ara tot seran comentaris més o menys mal intencionats sobre lluites pel poder, personalismes, el gran patrimoni històric que representa el partit socialista, amb molta llagrimeta falsa i rebombori argumental. Fum de canya. La dreta no se’n sap avenir, de tan contenta com està. Quin regal dels déus.
Més enllà d’altres aspectes, el PSOE ha optat, o l’han fet optar amb la intervenció directa dels poders fàctics interns i externs, i mitjançant un procediment del tot extraordinari, per tallar en sec una aventura que els semblava molt perillosa, tant si eixia endavant com si no. Tots els poders d’Europa i d’Espanya s’havien conjurat contra aital insensatesa: un govern amb Podem i acordat amb Compromís i els sobiranistes o independentistes, amb un conjunt de forces polítiques a les quals caldria fer concessions importants en matèria social, econòmica, de repartiment dels recursos públics i d’organització de l’Estat La mera hipòtesi d’una temptativa com aquesta desafiava el Poder amb majúscules. També desafiava els dirigents socialistes de l’Espanya subvencionada, com s’ha vist. I la vella guàrdia socialista de dretes instal·lada en els encontorns, o al bell mig, del poder institucional, econòmic o mediàtic, cosa que els dóna “un gran sentit d’Estat”.
I les autoritats competents van actuar. Amb contundència. No fou difícil convèncer una majoria precària del Comitè Federal. Costà una mica trobar el desllorigador. Quasi tot el dia. Però al final s’aconseguí el que es volia: la dimissió de Pedro Sánchez, que ja és història.
Història, sí, però també motiu de discòrdia, recança, mala consciència, malestar. No eixirà debades aquesta operació. A dins el càlcul és que les operacions quirúrgiques (el sí a l’Otan, l’abandonament del marxisme, la dimissió condicionada de Felipe González), per molt que sacsegen el partit un temps al final es suturen amb la proximitat o l’accés al poder.
Ara això ja no està tan clar. Perquè la confiança dels votants amb un partit que empra aquests procediments tan extraordinaris i que es desdiu, i sobretot si acaba donant llum verda, com sembla, a un govern tan corrupte, ineficient i injust i antipàtic com el de Rajoy, es reduirà molt. Sobretot perquè ara hi ha altres opcions sòlides i viables, malgrat els seus problemes de tota mena. No són cap broma els cinc milions de vots de Podem, el múscul de les marees, la puixança del partit d’Ada Colau i la presència de la CUP, o l’empenta i capacitat hegemònica de Compromís al País Valencià. Josep Borrell, l’únic dissident de la vella guàrdia, ho advertia.
Fet i fet, el que s’ha vist ha estat un tràmit necessari per a garantir la governabilitat en mans del PP, probablement (màxim interès del Poder). També un toc d’atenció: a Espanya no tremola el pols quan cal emprar procediments extraordinaris… I finalment, potser, un pas més en una davallada històrica en sintonia amb la davallada general de la socialdemocràcia a Europa, que uns dirigents cecs i mediocres no han sabut capgirar. O almenys moderar. I això no sé, en el fons, si és un motiu per alegrar-se’n. En general, no. Moltes crítiques poden fer-se a la socialdemocràcia dels darrers temps, però ni se li pot negar el paper històric ni el seu lloc en la construcció conjunta d’una societat més digna i més justa, més humana.
