Jordi Graupera
El catalanisme ha mort quan l’esperit democràtic de les noves generacions ha fet palès que per les mateixes raons que prometia fer-nos lliures ens ha acabat fent esclaus. A mesura que l’autonomisme es va corcant, es va veient més clar que el catalanisme ha estat una manera d’acomodar i integrar Catalunya en el context repressiu espanyol, evitant el conflicte i silenciant l’audàcia. El que era virtut i supervivència ara és límit i decadència.
Des del debats de la Constitució de Cadis fa 200 anys, el cos central de la política catalana ha estat partidari de treure partit de la integració, per sobre dels intents de bastir un discurs que assenyalés la dominació en tots els àmbits. És cert que amb la història del catalanisme passa que costa molt de saber quina part és voluntat i quina és càlcul, perquè pots pensar que l’opció òptima és la sobirania i alhora que l’única viable és renunciar-hi. Però no sabem si aquest era el cas o si la integració era desitjada de tot cor. En aquell context, violent i precari, totes dues opcions eren raonables.
Però perquè aquest discurs tingués alguna possibilitat d’èxit endins calia posar en circulació un seguit de límits psicològics que fessin impossible l’alternativa arriscada, que és la desintegració d’Espanya. La política catalana es va convertir així en una forma d’autorepressió. Com que la presència d’un límit permet la creació d’una disciplina, el catalanisme va emprar els límits autoimposats per bastir un espai, una bombolla d’oxigen dins la qual poder respirar i cultivar ficcions polítiques i un aparent gust per la llibertat. En èpoques de dictadura, la disciplina ens ha salvat. Però cada cert temps, coincidint amb les crisis de l’Estat, la bombolla peta i apareix un discurs que mira d’esberlar els límits. Aleshores es produeix una batalla no només entre la pulsió de Catalunya i la voluntat d’Espanya, sinó també a dins de Catalunya, i es posen en circulació tots els elements repressors autòctons. El preu és marginar o folkloritzar el talent, fer-lo excèntric.
Tot això és especialment veritat en la Catalunya postfranquista. La democràcia de concentració sorgida del 78 ha estat un règim propici per al control social a partir del xantatge: qualsevol idea que surti del consens sobre l’oblit de la Transició posa en perill la pau. La por justifica l’oblit. Per sobre d’aquest sistema de dominació, s’hi va edificar una mitologia de l’equilibri de poders, com si tot plegat fos un càlcul delicadíssim que calgués protegir. A Catalunya, la presència de milions de persones vingudes del sud d’Espanya va enfortir aquest relat d’equilibris delicats. Encara avui s’explota aquesta por, superada fa temps en la vida real.
El càlcul es va convertir en l’horitzó moral del catalanisme de tombant del segle XXI, com a resum de la història de dos segles. Amb excepcions ràpidament menystingudes, el gruix del pensament polític va restar indiferent a les preguntes sobre el cost últim de cada renúncia i de cada benestar, i va apostar per teixir relacions de dependència de tal manera que mai ningú no pogués retreure res a ningú. Així el nostre pensament -el meu inclòs- es va anar corrompent, a la recerca de l’aprovació de la xarxa de relacions, abans que de la conquesta d’idees noves i controvertides, que és el que fan les societats sanes sense por a l’error. Intel·lectualment, l’única alternativa a mastegar clixés ha estat l’escatologia, el detall absurd, o la marginació.
Aquests vicis són ara els de l’independentisme institucional. El folklorisme naïf ve de l’autorepressió, que penalitza la confrontació d’idees i incentiva el símbol i el bufó. La necessitat de la unitat d’acció s’ha convertit en un xantatge emocional. Mentrestant, els debats de fons sobre el conflicte amb l’Estat es revesteixen d’eufemismes destinats a poder navegar totes les xarxes de dependència, tots els suposats equilibris de força. És la vella estratègia de supervivència.
Però de la mateixa manera que l’autonomisme s’ha demostrat obsolet, la moral del catalanisme ha resultat letal per bastir un discurs polític eficaç, que permeti fiscalitzar quan donem voltes sobre nosaltres mateixos. La cultura del catalanisme responia a les necessitats d’una Espanya antidemocràtica, i per aquest motiu, a mesura que els gustos democràtics han anat esberlant-ho tot, ha anat morint. El catalanisme és incapaç de donar respostes a les generacions crescudes en democràcia, encara que el seu esperit zombi brilli en els ulls de molts de nosaltres quan anem a manifestacions. Ara que la repressió té més costos que beneficis, superar el dol vol dir reeducar-nos el gust per la veritat; dir les coses tal com les pensem, encara que estiguem equivocats.
Publicat a l’Ara, diumenge, 25 de setembre de 2016
