Joan del Alcàzar
Han passat nou mesos des de les eleccions de desembre de 2015 i ara, després de la fallida investidura de Rajoy -després de dues votacions amb un marcador de 170 a favor i 180 en contra-, Pedro Sánchez ha anunciat de manera sorprenent que prepara un segon intent amb Units Podem i Ciutadans per a evitar terceres eleccions.
L’anunci durant el segon debat en el Parlament ha reviscolat els sectors més optimistes de l’electorat que no va votar a favor del PP, més de tretze milions de ciutadans. Des de fa mesos, el comú d’aquest enorme contingent de persones ha assistit, perplex i irritat, al setge a què està sent sotmès Sánchez des de totes les instàncies de poder polític, econòmic i mediàtic. Molts d’entre els més propensos a la il·lusió han mantingut la idea que en algun moment el líder socialista trauria algun conill en la copalta que faria de la seua una vertadera opció de govern alternatiu al de Rajoy. Per a tota aquesta bona gent, l’anunci de Pedro Sánchez ha sigut el mamífer eixit del barret.
No tots els electors oposats al PP i a Rajoy, no obstant açò, confien que allò dit per Sánchez siga alguna cosa més que una maniobra retòrica per a reforçar el suport de les bases del seu partit [en contra dels dirigents que volen liquidar-ho] i per a espolsar-se l’acusació que si s’arriba a les terceres eleccions serà per la seua culpa, per la seua obstinació a negar-li una abstenció a Rajoy. Aquest ampli grup es debat després de l’anunci entre la malenconia i la ràbia. Cap en aquesta lògica la pregunta de si, a més, allò que Sánchez persegueix no és més que tornar a eleccions amb l’objectiu de consolidar el seu segon lloc –després del PP- i arrabassar-li més espai a Podem i les seues confluències.
Dues interpretacions, doncs, a la idea expressada per Sánchez d’apel·lar a les forces del canvi.
Posem-nos primer en la visió pessimista, que se sustenta tant en els precedents viscuts en els últims mesos com en la deliberada ambigüitat de les paraules del líder socialista, i en les declaracions posteriors procedents d’altes instàncies del seu propi partit. ¿Serà possible que el Partit Socialista, conduït per Pedro Sánchez, haja decidit iniciar un camí de tornada al còmode bipartidisme, convençut que en tercers comicis el PP mossegarà les reserves electorals de Ciutadans i ells les de Podem i els seus aliats? ¿Serà que els dirigents socialistes prefereixen un govern sine die del PP [amb o sense Rajoy] mentre ells siguen la lleial oposició i l’alternativa de govern, encara que a llarg termini? ¿És aquesta realment la via triada per Sánchez per a aconseguir allò que li exigeix l’establishment, el mateix que desitgen Felipe González, la Vella Guàrdia i els poders fàctics?
Després de mesos torpedinant l’acord del Comitè Federal de negar-li el suport a Rajoy, Felipe González ha canviat lleugerament el discurs i ha declarat que aquell hauria de fer un pas arrere com a forma de desbloquejar la situació. De forma coincident, Albert Rivera va dir en el segon debat que el PP hauria d’oferir un candidat més viable, encara que sense exigir [de moment] el cap del gallec.
En la darrera setmana hi ha hagut molt de soroll mediàtic al voltant de la investidura i el futur govern d’Espanya. Més de 700 intel·lectuals, artistes i dirigents polítics i socials han signat un Manifest en el qual demanen que PSOE, Units Podem i Ciutadans arriben a un acord per a desbancar al Partit Popular. Els signants entenen que “els resultats del 26J són una altra oportunitat per a escometre els canvis que la ciutadania exigeix, i no ha de ser desaprofitada, [Així que] cal portar avant la voluntat clarament expressada en les urnes i aconseguir un acord que permeta un govern progressista”. El seu argument central és potent: 13.6 milions de votants ho van fer a favor del canvi i en contra del PP, que va obtenir aproximadament la meitat d’aquest nombre de vots.
La primera sessió del debat d’investidura va deixar més que clares les coses. Rajoy, com ha escrit Enric Hernández, va exercir des del govern en funcions com a oposició de l’oposició, amb una supèrbia infinita que el va dur, fins i tot, a humiliar el seu soci Albert Rivera, al qual pràcticament va ignorar en el seu discurs inicial. L’expressió d’aquesta petulància insofrible la resumia Carlos Elordi: “Sense reconèixer, a més, cap error. Oblidant-se de la corrupció, o citant-la únicament per a dir que el seu govern ha actuat de manera estupenda en aquest terreny. Tornant a cantar les glòries de la seua política econòmica, col·locant tota la responsabilitat del conflicte català en la insensatesa dels independentistes, nou enemic públic número u de la pau espanyola de la qual el Partit Popular és l’únic garant. I deixant pendent de futurs pactes amb les altres formacions polítiques la llista completa dels problemes que més amenacen l’horitzó espanyol: el futur de les pensions, el model educatiu, l’energètic, i fins i tot la política europea. Sense dir ni una sola paraula del que ell pensa sobre aquests capítols”.
En una intervenció desganada que va obligar les seues senyories a esforçar-se per no dormir-se del tot, Rajoy només va semblar entonar-se mínimament quan va tocar el tema de Catalunya, connectant-ho és clar a la grapejada unitat d’Espanya, la nació més antiga de la galàxia, segons pensa el candidat. I quan va tocar aquest espinós assumpte, allò que va fer Rajoy va ser, senzillament, negar l’existència del problema. L’escriptor Xavier Bru de Sala ho deia en un article: “Rajoy es va mostrar implacable contra el sobiranisme, sense insinuar si més no cap via de diàleg […] El problema català, simplement, no existeix. Potser persisteix, però no existeix. L’única cosa que pot aconseguir és provocar una fractura greu de la societat catalana”.
Més enllà de les referències al debat territorial i, en particular, a la situació a Catalunya, el discurs amb el qual Rajoy va pretendre la investidura va ser un monument a la mentida, la falsificació i una burla completa a la ciutadania. El periodista Ignacio Escolar va escriure un demolidor article en el qual realitzava una anàlisi frase a frase de les falses promeses, mentides i mitges veritats en el discurs del candidat del PP. Concloïa Escolar dient que “Els espanyols han donat 137 escons al PP que són insuficients per a aconseguir la investidura i l’obliguen a pactar fins a aconseguir la majoria, cosa que Rajoy va renunciar si més no a intentar en l’anterior legislatura i encara no ho ha aconseguit en aquesta. I les enquestes també diuen què, abans que unes noves eleccions, l’àmplia majoria dels espanyols prefereix que Mariano Rajoy renuncie i que el PP present un altre candidat. Si pot ser, algú menys mentider, menys trampós i amb una mica més de credibilitat”.
Això escrivia Escolar quan encara no se sabia allò conegut en paral·lel amb el segon debat: el Govern Rajoy ha proposat l’exministre José Manuel Soria [qui va haver d’abandonar la seua cartera quan se li van descobrir comptes en paradisos fiscals] com a representant d’Espanya en el Banc Mundial. Realment, per a esbalaïment de propis i estranys, Rajoy segueix actuant com si tinguera majoria absoluta i com si el problema de la corrupció l’importara un pebrot.
No podem saber què passarà després de la segona derrota del candidat Rajoy. Fins i tot el seu actual soci, Albert Rivera, podria replantejar-se el seu suport a un home del qual va dir públicament que no es fia, i que el recolzava per ser el resultat de triar entre el dolent [Rajoy] i el pitjor [noves eleccions]. Com va escriure Jesús Maraña, “resultava prou patètic escoltar Rivera venent reformes que Rajoy no solament no citava, sinó que apuntava l’obvietat que són impossibles d’aprovar sense el suport d’altres forces polítiques”. Massa gripaus va haver d’engolir-se el jove líder català d’un paquiderm polític que pot fer-li molt de dany si és que, com podria ser, tornem a ser convocats a les urnes.
Per tot el que s’ha dit és pel que ens sembla versemblant la idea que el desconcertant anunci del secretari general socialista és una maniobra poc edificant. Sánchez ha dit no i no a recolzar a Rajoy per acció o per omissió, i això està molt bé i és encomiable la seua resistència davant les tremendes pressions, falsedats i difamacions a les quals està sent sotmès. Però no és suficient. Hauria de transcendir aquest empat catastròfic i no hauria de conformar-se amb tornar a perdre, encara que siga per un poc menys.
Passem ara a la visió optimista. Ja se sap que és molt difícil, quasi impossible, aconseguir un govern amb l’acord de PSOE, Podem i aliats i Ciutadans, però és l’única via que permetria desintoxicar Espanya de tot el conjunt de patologies que el PP ha inoculat durant anys. No es tractaria, doncs, de configurar un govern d’esquerres, sinó de conformar un govern de necessitat, un govern amb un programa bàsic i progressista -pactat i sense espai per a deslleialtats- que els tres partits de fet comparteixen. Caldria intentar-ho. No es va voler fer al gener, i ara la situació és molt pitjor que llavors.
És imprescindible jubilar Rajoy i tot el que ell significa i representa. Impossible oblidar en aquest sentit –valga un botó de mostra- les intervencions en els dos plens de Rafael Hernando com a portaveu del PP: grandiloqüent i falsari, jactanciós, burleta, autoritari i barallós amb el seu to de bergant de barri esdevingut macarró portuari. Inacceptable en un parlament democràtic.
Sánchez, Iglesias i Rivera podrien posar-se d’acord no solament a evitar unes eleccions que ningú hauria de desitjar, sinó a formar eixe govern per pura necessitat. És cert que ni des de Podem [atenció a les confluències, com Compromís, que sí ha sigut clar en la bondat d’aquest pacte a tres per boca de Joan Baldoví], ni des de Ciutadans s’han emès senyals amables, però en la mesura que Iglesias s’ha mostrat partidari d’intentar negociar, Sánchez hauria de treballar per aconseguir un canvi de posició de Ciutadans.
Hauria de quedar clar que no es tracta de conformar un govern d’esquerres, per al qual els comptes no ixen de cap manera. Es pot i s’ha d’aspirar, com hem dit, a un govern regenerador, netejador, amb bona sensibilitat social i obert a les modificacions institucionals que són imprescindibles [algunes que exigiran la col·laboració del PP, convé no oblidar-ho, que continua sent el grup més nombrós del Congrés i la majoria absoluta del Senat].
Hi hauria, a més, un obstacle quasi insalvable: la situació catalana. Ací les posicions del PSOE [refractàries a canvis importants], la de Podem [partidària d’abordar el problema plurinacional] i la de Ciutadans [radicalment nacionalista espanyola] són irreconciliables.
No obstant això, més de tretze milions d’electors han demanat rellevar al Partit Popular del govern d’Espanya. Potser s’hauria de començar per constituir aquesta alternativa amb el compromís que no s’actuarà com ho ha fet Rajoy durant aquests anys: cal cercar un encaix legal a la necessitat de saber què vol, realment, la ciutadania catalana quant a la seua relació amb la resta d’Espanya.
