Una nota prèvia
Sovint a l’estiu, enmig de la calma sempre aparent, esclaten tempestes d’una intensitat esfereïdora, increïble. El que passa en la meteorologia, curiosament, també passa de vegades en el petit món de les lletres nostrades amb vocació, diguem-ne, intel·lectual. Més enllà de la polèmica directament política, tan reiterativa i estancada a hores d’ara, hi ha debats que afecten la història, la moral, les representacions col·lectives, que arrosseguen una càrrega “política” innegable i de gran significació. Sovint més i tot que les petites picabaralles sense solució a què estem avesats. Vet ací una polèmica que, en principi, no ha passat -i no hauria de passar- desapercebuda, a propòsit del cartellista Carles Fontserè i la memòria històrica de la col·laboració “simpàtica” amb el feixisme i del tractament “alegre” d’una qüestió tenebrosa i terrible. Es va publicar a Núvol, i des d’ací felicitem el digital cultural que edita Bernat Puigtobella per acollir-la. Nosaltres ens en fem ressò i volem donar-li també projecció en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè ens sembla una de les polèmiques de més significació política d’aquest estiu… No cal insistir massa: els textos són prou eloqüents, i el lector se’n fa càrrec de seguida. Fontserè, cartellista mític de l’antifeixisme a Catalunya, fou a la França ocupada pels nazis un col·laboracionista de fet espantós i a més contumaç, ideològicament irresponsable. Un capítol més a afegir a la crònica negra…
I també la recollim ara, aquesta polèmica, perquè no hauria d’acabar ací. La “cara fosca” de la cultura catalana ens ha de preocupar, i traure-la a la llum és un deure moral i també una exigència política que no ens afeblirà, ans al contrari.
La polèmica consta principalment (a més de les intervencions dels lectors) de quatre articles: dos de Henry Ettinghausen (10.8 i 21.8; un post de resposta al primer d’Agustí Colomines, del 20.8, i un article de l’editor de Núvol Bernat Puigtobella el 22.8).
[Nota de la Redacció].
Henry Ettinghausen: CARLES FONTSERÈ, UN TESTIMONI EXCESSIVAMENT INCÒMODE
Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (Proa). Aquests són el títol i el subtítol del segon volum de les memòries de Carles Fontserè, de qui enguany, amb l’Any Fontserè, se celebra el centenari del seu naixement. Henry Ettinghausen en fa una lectura crítica. (Nota de Núvol).
El primer centenar de pàgines de l’obra parlen del brevíssim pas del seu autor per dos camps de concentració francesos i de les seves activitats artístiques a Perpinyà i Canet. Segons afirma Fontserè, aixoplugats per francesos que simpatitzaven amb la República, ell i Antoni Clavé, company seu a França durant l’exili, “podríem dir sense exagerar que estàvem vivint les meilleurs jours de notre vie’” (p. 34). Les tres-centes pàgines restants descriuen amb moltíssim detall la seva estada a París al llarg de la guerra. Com a tal, el llibre testimonia un període i unes circumstàncies que sens dubte cap català més ha relatat amb tanta il·lusió. Fontserè, conegut sobretot com a creador de cartells propagandístics durant la Guerra Civil, explica en aquestes memòries com aconsegueix, ara refugiat a França, guanyar-se la vida, i gaudir-ne, dibuixant còmics, organitzant l’enviament de queviures al mercat negre de París, etc., i finalment fent litografies per a la publicació com a llibres de bibliòfil d’obres de literatura espanyola i catalana.
La història que relata és el testimoni d’un home que, als vint-i-tres anys, es val del seu instint de supervivència, de la seva astúcia i enginy, per construir-se una vida remarcablement completa al llarg dels cinc anys de l’Ocupació alemanya. De fet, descriu punt per punt els seus estratagemes per evitar ser retornat a l’Espanya de Franco o enviat a la Legió Estrangera o a treballs forçats a Alemanya, com també les seves relacions amb d’altres companys d’exili i amb la seva mare i el seu germà, també refugiats. Parla sobretot del dia a dia col·laborant amb Clavé en treballs artístics, i de les nits donant feina als prostíbuls de la capital francesa. Es tracta, doncs, de les aventures d’un survivor dotat d’habilitats artístiques dins de la França controlada pels ocupants alemanys que van fer els possibles perquè la belle vie seguís funcionant, intentant oferir així la impressió superficial d’un París inalterat per la desfeta francesa.
Fins aquí, tot bé; i fins i tot, sens dubte, prou admirable. Però falta fixar-nos en un aspecte crucial del relat que encara no hem mencionat i que l’autor no amaga gens ni mica. Amb l’exèrcit alemany a punt d’entrar a París a començaments de juny del 1940, Fontserè fa un sopar d’acomiadament amb Jaume Miravitlles, que fugiria de la ciutat juntament amb centenars de milers de persones més. Tal com ho explica, durant el sopar, “Jo li dic que em quedo perquè ara arribaven els meus” (p. 200). Aquesta frase, que podria semblar d’una colossal ironia, resulta que no ho és en absolut. En efecte, al cap d’un mes de l’Ocupació, a mitjan juliol, Fontserè i Clavé es converteixen en col·laboradors –“els dos dibuixants titulars de la publicació” (p. 248)– de la revista La Gerbe, un periòdic definit pel mateix memorialista, en el títol del capítol 17, com “el setmanari de la col·laboració”. En realitat, va ser l’única revista en francès creada per l’Ocupació nazi. Tal com afirma Fontserè, “A en Clavé i a mi La Gerbe ens va resoldre la situació econòmica” (p. 252), una asseveració que resulta ser un understatement quan, poc després, veiem que l’autor es vanta de com, “En els restaurants, com a reporters de La Gerbe, ens reservaven la millor taula, ens servien els plats més escollits i ens recomanaven els millors vins” (p. 269).
Fontserè minimitza sistemàticament la naturalesa de La Gerbe, que es caracteritzà per la seva glorificació del nazisme. No menciona el fet que el fundador de la revista, l’aristòcrata bretó Alphonse de Chateaubriant, després d’haver-se reunit el 1938 amb Hitler, havia quedat convençut que el Führer era el nou Messies. Tampoc no exposa que el setmanari rebé subvencions d’Alemanya, que exaltava la beauté morale de la capitulation, que la seva línia editorial preconitzava una Europa arianitzada i netejada de jueus i bolxevics, o que els seus principals contribuents, convidats pel mateix Goebbels, van ser aclamats a Nuremberg. Pel contrari, al peu de la reproducció d’una primera pàgina de la revista, Fontserè assevera que “La Gerbe no pertanyia a cap partit polític. Els seus col·laboradors provenien dels medis intel·lectuals més diversos” (pp. 192/3), i més endavant considera que “Essencialment era un setmanari francès però amb un clar sentit europeu” (p. 246).
Què volia dir l’autobiògraf per “un clar sentit europeu”? Encara que sembli mentida, per a Fontserè, Hitler fou un visionari de la unificació d’Europa. Per què? Doncs perquè “Es va creure que amb l’armistici […] es guanyava els francesos per a la causa de la nova Europa”, i afegeix: “Hitler es va equivocar en creure possible la unificació d’Europa abans de temps” (p. 223). Per més que costi de creure, aquesta visió d’una unió europea nazi és la que abraça Fontserè. Per això, lloa obertament la col·laboració amb el nacionalsocialisme i arriba a declarar que el col·laboracionisme “hauria pogut ser el motor d’una fructífera entesa francogermànica, germen de la unitat europea” (p. 245)! No és menys al·lucinant la seva idea que el nazisme podria haver afavorit la independència de Catalunya: “Alemanya, sorgida d’una confederació d’Estats lliures, podia ser més propensa a reconèixer una Catalunya sobirana dins una Europa dels pobles” (p. 279)!
En tot el llibre Fontserè es nega rotundament a criticar el nazisme, al mateix temps que no para de maleir els aliats. Quan assevera que “el triomf dels aliats el 1945 va comportar la consolidació de la dictadura franquista a Espanya durant trenta anys” (p. 74), sembla que s’oblida del fet que, si no hagués estat per Hitler, Franco no hauria derrotat la República. No condemna els alemanys per haver ocupat França, però vitupera De Gaulle perquè “Amb la seva acció […] introduí una greu divisió dins l’Exèrcit francès” (p. 233). Mentre censura la URSS per haver trencat el pacte germanosoviètic, elogia els alemanys per la seva campanya a l’est –“fou un gran exèrcit europeu [sic] el que Hitler va llançar en aquesta croada contra el comunisme” (pp. 381-2)–, mostrant així implícitament, el famós creador del cartell “APLASTAR AL FASCISMO!” (1937), el seu entusiasme per la División Azul (Per cert, ¿no parlava Franco d’una croada?). Fontserè equipara la declaració de guerra contra Alemanya, de part d’Anglaterra i França, amb la de Franco contra la República, tres anys abans (p. 75). Al mateix temps, Anglaterra és condemnada com a culpable dels problemes patits per la França ocupada: “Malgrat les propostes de pau de Hitler, la continuació de la guerra per part d’Anglaterra agreujà la situació creada a França amb l’armistici” (p. 270). I els bombardejos pels aliats de ciutats franceses i alemanyes son durament reprovats, mentre que no es fa menció dels danys infligits a Anglaterra pels bombarders i coets alemanys. I de Guernica, res de res.
Per a Fontserè, a vegades sembla que no hi ha res a triar entre l’Axis i els aliats. Referint-se al començament de la guerra, la tardor del 1939, ell declara sense cap mena de pudor: “tant se me’n donava que França guanyés o perdés” (p. 113). Per a ell, tan dolents eren els uns com els altres: “vaig fer botifarra als dos caps militars francesos enfrontats: el general De Gaulle i el mariscal Pétain. El meu nom no serà esculpit en el marbre honorífic dels que moriran pour la Patrie” (p. 119). Però això no és tot. De fet, Fontserè deixa ben clar que per a ell, a fi de comptes, els dolents són els aliats, per no haver evitat la guerra, ja que, “segons testificà anys més tard el general Heinrich Müller, cap de la Gestapo, Hitler era sincerament probritànic i volia la pau” (p. 116). Fins i tot a l’hora que acaba d’escriure aquestes memòries, l’any 1998, l’insigne cartellista de la República abandona (si mai l’hagués posseïda) tota noció de moral col·lectiva: “En política i història el Bé i el Mal són conceptes difícils de definir amb claredat perquè adquireixen diferents significats segons el país, les circumstàncies i l’època” (p. 245).
De manera inversemblant, Fontserè relata com “vaig preguntar-me: ‘Qui prefereixo que guanyi la guerra, els alemanys o els nord-americans?’” (p. 426). Però ja hem vist la seva contesta: ell considera que Hitler era un nou Carlemany que només va fallar intentant unificar Europa abans d’hora, mentre “amb la invasió nord-americana Europa deixava d’existir” (p. 427). Efectivament, Fontserè insisteix en parlar dels “invasors angloamericans” i fa mofa de la Resistència francesa i dels espanyols que s’hi van ajuntar, tractant els resistents de terroristes, afirmant, per exemple, que “En aquells anys l’antifeixisme necessitava –igual com ara– sumar màrtirs” (p. 99). Fins i tot arriba a pretendre que, amb l’Alliberació de França, “la repressió dels resistents francesos és comparable a la dels franquistes durant i després de la Guerra Civil” (p. 267). I, perquè quedi meridianament clar, ens explica que “Aquells dies de l’Alliberació de París, que per a tants francesos i, encara que sembli mentida, per a tants catalans són dies de glòria, per a mi foren uns dels més repulsius i odiosos de la meva vida” (p. 439). Així, és capaç de parlar dels “horrors de 1945” (p. 245), de denunciar amargament “la terrible repressió de la immediata postguerra” (p. 231) i de descriure la França de la fi de la guerra com “vergonyosament ofegada per l’anglès de l’ocupant nord-americà” (p. 74). No hi ha cap dubte: el més dolent de la pel·lícula és Estats Units, amb el seu suposat propòsit de conquerir el món. (Això, malgrat haver-hi viscut al llarg de les dècades de 1950 i 1960.) Tant és així que Fontserè protesta perquè als Estats Units s’havia prohibit “tota manifestació de solidaritat amb l’Alemanya nacionalsocialista” (p. 74). Al seu parer, “Els alemanys donaren proves constants d’una correcció i d’una urbanitat insospitades” (p. 225)!
Hi ha massa moments en aquest llibre en què al lector se li haurien de posar els pèls de punta. Com quan l’autor assegura que “Auschwitz, mitificat com a Gòlgota, ha provocat que molts jueus agnòstics o ateus recobrin la seva amagada i postergada religiositat i retornin a la fe ancestral dels seus antecessors” (p. 288): segons sembla, un argument perquè els jueus que sobrevisqueren a l’Holocaust agraïssin l’exterminació de sis milions de llurs parents. O quan es refereix als “anomenats [sic] crims de guerra contra la humanitat” i minimitza el destí dels jueus, tot donant-ne la culpa als Estats Units i a Anglaterra, per “no fer res per acollir-los” (p. 289). O quan vol fer creure que el racisme nazi neix del sionisme i al·lega que “El gran pecat dels racistes és haver congelat un cert ordre d’estudis en una doctrina, quasi en una ortodòxia, en lloc de considerar-los els començos d’una investigació oberta a noves aportacions científiques i culturals” (p. 291). O quan tracta diverses vegades els jueus com a suposats culpables reals de la guerra, o té la cara de reprovar Walter Benjamin per haver-se suïcidat amb precipitació, ja que, “Segons l’historiador Von sur Muhlen, Benjamin va malinterpretar la citació judicial de la policia espanyola, que només volia comprovar la seva documentació” (p. 289). O quan pretén que les matances de jueus a Catalunya a l’Edat Mitjana “foren més folklòriques que sagnants” (p. 293). O quan descriu dues revistes que considera com oferint més “agressivitat” que no pas La Gerbe com uns productes “excessivament provocadors” (p. 320). O quan es queixa que “Després de la guerra molts films de Hollywood han donat una imatge hostil d’alemanys i japonesos” (p. 331). O quan assegura que “La propaganda cinematogràfica nazi no pretenia convèncer sinó impressionar mitjançant el tema i la qualitat tècnica del film” (p. 333)…
A Un exiliat de tercera, el memorialista critica, una vegada i una altra, la manca d’ajut proveït pels exiliats de primera, o sigui, l’elit del govern de la Generalitat, a la massa d’exiliats de tercera, la gran majoria dels quals es van trobar internats durant mesos en camps de concentració infernals, i després, massa sovint, forçats a retornar a Espanya o a ser deportats a Alemanya. Ara bé, costa molt d’acceptar l’autoproclamació de l’autobiògraf com “un exiliat de tercera”. Només veient la fotografia que ell titula “La clàssica foto de París davant la torre Eiffel, just arribat, quan encara no tenia ni papers ni diners” (pp. 96-7), comprovem que arribà a París com si acabés de sortir del Ritz: un jove de casa bona, ben afaitat i pentinat, amb un vestit elegant, un mocador blanc a la butxaca, camisa blanca i encorbatat.
El Fontserè vell i barbut, amb aire de profeta del Vell Testament, que a la fi de la seva llarga vida es manifestava ferament pel retorn dels seus cartells de l’arxiu de Salamanca, era la mateixa persona que escrivia aquestes memòries que tanta vergonya aliena haurien de fer. Mentre fulmina contra les purgues de col·laboracionistes francesos efectuades després de l’Alliberació (per cert, a ell no tan sols no li va passar res, sinó que se li van encarregar cartells sobre la reconstrucció de la França de la postguerra), el terror usat pels alemanys per exterminar els que consideraven com els seus enemics durant l’Ocupació amb prou feines li mereixen un comentari. Una vegada i una altra, els nazis resulten ser els bons; els aliats i els resistents francesos, els dolents.
El que més hauria d’escandalitzar és, sens dubte, el fet que Fontserè hagués escrit i publicat aquestes memòries, no al final de la guerra, quan encara estava ficat dins del món de la col·laboració, sinó més de mig segle més tard, quan feia molt de temps que es trobava ben instal·lat a Catalunya, reconegut amb la Creu de Sant Jordi com el cartellista més cèlebre encara viu de la Catalunya en guerra contra el feixisme, i a punt de deixar-se retratar com el màxim símbol de la justa demanda pel retorn dels Papers de Salamanca. Convertir-se, el 1940, en actiu col·laborador de la revista més important de la col·laboració francesa amb el nazisme és una cosa. Però n’és indubtablement una altra revelar-se, el 1998, en el moment que acaba a Porqueres la redacció d’aquest segon volum de les seves memòries, com un pronazi convençut que no mostra cap mena de remordiment.
Sembla mentida la manca de criteri crític que varen demostrar pràcticament totes les ressenyes d’aquesta autobiografia quan la publicà, el 1999, Proa, editorial del Grup Enciclopèdia Catalana, amb l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat, i quan, l’any següent, obtingué el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig. Sobta també com la publicitat de l’Any Fontserè no fa la més mínima referència al seu paper durant l’Ocupació de França ni als seus sentiments pel que fa al cas. A l’hora de celebrar els centenaris de persones remarcables, convé aprofitar l’oportunitat per intentar mirar-les a la cara, sense por ni adulació. En aquest cas, qui vulgui enfrontar-se honestament amb Un exiliat de tercera trobarà que el llibre és l’autoretrat d’un col·laboracionista totalment impenitent.
(Publicat a Núvol, 10.8.2016)
Henry Ettinghusen: FONTSERÈ, IMPENITENT ENCARA
Henry Ettinghausen va publicar la setmana passada a Núvol un article titulat Carles Fontserè, un testimoni excessivament incòmode, en què feia una lectura de l’autobiografia del cartellista republicà, que en el segon volum de les seves memòries explicava com havia publicat en una revista col·laboracionista francesa durant el seu exili a París. Agustí Colomines ha contestat des del seu blog l’article d’Ettinghausen, que avui respon amb nous arguments al post de Colomines. El debat és obert. (Nota de Núvol).
Les crítiques que comencen amb insults solen ser pobres, i al meu parer aquesta no es cap excepció.
Per al professor Colomines, les memòries de Carles Fontserè constitueixen “la millor autobiografia contemporània que s’hagi escrit mai en català”. Colomines manté que “Fontserè va escriure intentant reflectir com pensava als anys 40 i no pas en el moment d’escriure”, i intenta justificar aquesta asseveració citant, del primer volum de les memòries de Fontserè, la frase: “És un error jutjar fets del passat com són exposats, mal sigui correctament, en els manuals d’història i no com els podien haver viscut els protagonistes en el seu moment”. Però, en el volum que comento, és Fontserè qui va seguir expressant-se en el present com a filonazi impenitent més de mig segle després de la derrota del nazisme. Segons Colomines, el que faig al meu article és “intentar linxar Carles Fontserè”. Doncs no. El que el linxa (si es vol dir-ho així) és ell mateix.
Colomines cita de la ressenya del llibre de Fontserè publicada pel professor Francesc Vilanova, el 2000, la frase: “[Fontserè] calla la verdad fundamental: los soldados alemanes esperaban en las puertas de los campos de exterminio; el trabajo más sucio (por razones muy complejas) lo dejaron en manos de la policía francesa”. Evidentment, aquesta “verdad fundamental” la podia haver descobert Fontserè abans de publicar el llibre, el 1999; però, tal com ho diu Vilanova, l’autobiògraf la “calla”.
Colomines pregunta: “Com pot ser que s’acusi de filonazi algú que és a l’exili per haver combatut, precisament, el feixisme? Per què Fontserè no es va quedar a l’Espanya franquista i no se’n va declarar adepte? El franquistes catalans de Burgos l’haurien rebut amb entusiasme, sobretot perquè l’any 1931 ell era encara filocarlí”. De fet, Fontserè no explica per què va combatre el feixisme a Catalunya i va col·laborar a París amb els ocupants nazis, però, pel que sí explica, la cosa va anar així. Quant a l’opció de quedar-se a Espanya després de la derrota de la República, és evident que, amb el seu currículum de cartellista republicà, mai hauria arribat a Burgos, on (en tot cas) mai hauria pogut convèncer els franquistes catalans que ell havia estat del seu costat. De fet, el detall que menciona Colomines d’haver estat Fontserè, l’any 1931, “encara filocarlí” sembla indicar que el famós cartellista era capaç d’adaptar-se radicalment a les circumstàncies en què es trobava en diferents moments de la seva vida.
Colomines declara que “Fontserè era un antiestalinista acèrrim, com la majoria de llibertaris”. El que pregunto jo és, si tan llibertari era, ¿com podia col·laborar amb els nazis i seguir donant-los la raó de pràcticament tot, mig segle després, perquè els nazis no eren gaire més amics de la llibertat personal o nacional que els estalinistes?
La major part de l’escrit de Colomines es refereix a obres que no són de Fontserè, i, al meu entendre, ell no demostra que tinguin res a veure amb la que jo tractava. Si, tal com sembla que suggereix, per entendre aquestes memòries s’ha de ser capaç de copsar la ironia de l’autor, animo als que s’hi puguin interessar que les llegeixin i les jutgin per ells mateixos.
Per cert, no per haver-se declarat un pronazi impenitent Fontserè deixa de ser un personatge important. Potser fins i tot es mereix que se celebri un Any Fontserè. L’únic que suggereixo és que es prenguin seriosament totes les seves manifestacions públiques, tant en el camp de l’art com en el de les lletres. Crec que el catalanisme hauria de ser prou adult per poder acceptar la idea que no tots els seus herois són necessàriament perfectes. Per què ho haurien de ser?
Parlant de tot, Quevedo va ser un escriptor genial. Però també va ser antisemita i anticatalà.
(Núvol, 21.8.2016)
Agustí Colomines: CARLES FONTSERÈ NO ERA CAP FILONAZI
Els de la revista Núvol, digital de cultura no acostumen a publicar articles d’historiadors i, en canvi, donen credibilitat al que escriu l’hispanista Henry Ettinghausen, un especialista en Quevedo afincat a l’Empordà, que em fa l’efecte que no sap llegir català, o almenys no sap copsar-ne la ironia, encara que hagi presidit l’Anglo-Catalan Society, en interpretar les memòries de Carles Fontserè. Lamentable. L’autor, a més, es pensa que no vam llegir què deia Fontserè sobre l’exili, el col·laboracionisme, la vida quotidiana a París, els camps de concentració, etc., quan es va publicar el segon volum de les seves memòries, l’any 1999. La seva va ser una autobiografia sense concessions, ni amb ell mateix.
A diferència de Sartre, per exemple, o de Vicens Vives, per citar algú més pròxim, Fontserè va reflectir la complexitat del moment històric que li va tocar de viure. Fontserè va escriure intentant reflectir com pensava als anys 40 i no pas en el moment d’escriure: «És un error jutjar fets del passat com són exposats, mal sigui correctament, en els manuals d’història i no com els podien haver viscut els protagonistes en el seu moment» —explicava al primer dels seus tres llibres, Memòries d’un cartellista català (1931-1939). Per no ser historiador, Fontserè hi tocava força.
La memòria del terror és complexa sempre. Llegiu què va escriure Carlos Martínez Gorriarán sobre Varlam Xalàmov: «Parece probable que Shalámov consiguiera esa clase de protección a cambio de divertir a los capos con sus relatos. A diferencia del sistema nazi de lager, el Gulag era mucho más arbitrario y admitía más excepciones a las reglas comunes. Incluso había condenados que eran autorizados a trabajar fuera de los campos, siempre que regresaran voluntariamente para pernoctar». Com interpretaria aquest paràgraf el «descobridor» de traïdors? Varlam Xalàmov va explicar com cap altre escriptor la repressió soviètica a Relats de Kolimà.
I, tanmateix, vegeu què va escriure Soljenitsin sobre ell: «Luego, de pronto, se produjo su penosa renuncia de los Cuentos de Kolymá en Literaturnaya Gaceta, en febrero de 1972: “revistas nauseabundas” (las de la emigración), “soy un ciudadano soviético honesto, que se da cuenta muy bien del significado del xx Congreso del Partido Comunista” y “la problemática planteada en los Cuentos de Kolymá hace tiempo fue rebasada por la vida […]”. En voz alta renuncia a todas las cosas importantes de su vida…
»Esto me golpeó fuertemente. ¿Quién? ¿Shalámov? ¿Entregaba nuestro Gulag? Era inimaginable: ¿reconocer que Kolymá “fue rebasada por la vida”? Y se publicó en la Gaceta, en un recuadro negro, como si Shalámov hubiera muerto. Por mi parte, en esos mismos días, difundí en Samizdat el Archipiélago Gulag.».
I per acabar, una reflexió de Jorge Semprún que em sembla pertinent per esvair el tel del dubte sobre les consideracions de Fontserè sobre els camps de concentració a Europa: «In any case, the most spectacular book on the memory of deportation is the Russian book, Kolyma Tales, by Varlam Shalamov. People often bring up the books written by old deportees of the Nazi camps such as Primo Levi’s wonderful book, but no one ever talks about Shalamov, because his story is not part of our European collective memory. There is still some work to be done on this memory.»
Aquí, Semprún és rotunt sobre la descompensada memòria de la repressió totalitària, que és el que afirmava Fontserè en equiparar els camps nazis, francesos i soviètics. Vegeu, finalment, què diu la ressenya que va fer del llibre de Fontserè el professor Francesc Vilanova de l’any 2000: «Otra cuestión es el punto de vista que utiliza Fontserè ante este problema histórico. No debe extrañarnos que su descripción general de la entrada de los alemanes en París (225-226) haya herido susceptibilidades y haya molestado a mucha gente. Pero debemos recordar que Fontserè habla por sí mismo y por su experiencia, personal e intransferible. Y esto vale igualmente en relación a sus comentarios sobre los soldados alemanes estacionados en la frontera vasco-francesa. Si a todo ello le añadimos las reflexiones acerca del término «colaboración» (244 y ss.) y la opinión, contundente y ambigua: “Però la falta de llibertat va malmenar el que hauria pogut ser el motor d’una fructífera entesa francogermànica, germen de la unitat europea”, no debe sorprendernos que, a más de uno y de dos, las memorias de Fontserè les haya puesto nerviosos. Pero en este punto (un punto extensible al resto del libro), el autor no engaña: se sitúa mucho más cerca de los alemanes que de los franceses. Recordemos, por ejemplo, como termina su explicación acerca de la tristemente famosa redada del Vel d’Hiv (la detención masiva de judíos en París, en julio de 1942, para deportarlos): “Cinquanta-cinc anys més tard el govern francès s’excusà dient que fou “un error irreparable”. Cap soldat alemany no va participar en el crim” (398). Fontserè no escribe ninguna mentira, pero calla la verdad fundamental: los soldados alemanes esperaban en las puertas de los campos de exterminio; el trabajo más sucio (por razones muy complejas) lo dejaron en manos de la policía francesa.».
Com pot ser que s’acusi de filonazi algú que és a l’exili per haver combatut, precisament, el feixisme? Per què Fontserè no es va quedar a l’Espanya franquista i no se’n va declarar adepte? El franquistes catalans de Burgos l’haurien rebut amb entusiasme, sobretot perquè l’any 1931 ell era encara filocarlí. És absurd pretendre fer-nos creure que a Barcelona era antifeixista i a París filonazi. I és encara més absurd, sobretot perquè els que vam tractar-lo sabem que no és cert, que el 1999 Fontserè hagués deixat de ser el que ell creia que era: «Sóc roig republicà, independentista català i humanista llibertari». Potser és aquesta identificació entre l’esquerra antidogmàtica i l’independentisme el que avui dia molesta i hi ha qui vol associar al nazisme.
Henry Ettinghausen no ha descobert res, més enllà d’intentar linxar Carles Fontserè, un home exagerat en les formes, com bé explicava Julià Guillamon en l’obituari de Terry Broch, la seva dona, qui va morir l’abril passat. Fontserè era un antiestalinista acèrrim, com la majoria de llibertaris, i per això no creia en la història d’Europa de postguerra explicada pels historiadors oficials comunistes, ja fossin russos o britànics, ja fossin francesos o catalans. No sé si Fontserè va llegir mai un magnífic llibre de Tony Judt, traduït al castellà el 2007 però publicat en anglès el 1992, amb el qual explica la «invenció» comunista de la memòria resistent: Pasado imperfecto, los intelectuales franceses 1944-1956. Una dismitificació en tota la regla, com també ho són les memòries de Carles Fontserè, les quals són, com m’adverteix sempre el meu amic August Rafanell, la millor autobiografia contemporània que s’hagi escrit mai en català.
(Post del blog d’Agustí Colomines, reproduït a Núvol el 20.8.2016).
