Antoine de Saint-Exupéry, 1936
Passat Lió, he girat a l’esquerra cap Espanya i els Pirineus. Sobrevolo núvols molt nets, núvols d’estiu, núvols de caprici, entre els què s’obren grans forats com claraboies. […] Heus ací Figueres. Aquí la gent s’està matant. Ah! Allò que més sorprèn no és pas descobrir incendis, ruïnes o senyals de dissort humana, sinó que no veig res que indiqui tal cosa. […] M’inclino atentament: res no ha empremtat aquest lleu gavell de graveta blanca; l’església, que sé que han cremat, brilla al sol. No distingeixo les seves ferides irreparables. Ja s’ha dissipat la fumera blanca que ha delmat els seus daurats, que ha fos en el blau del cel els seus enteixinats, els llibres d’oracions i els tresors sacerdotals. […] Una ciutat assentada en el cor de camins oberts en ventall, com l’insecte en el centre de la sedosa trampa. Com les altres ciutats, aquesta s’alimenta dels fruits de la plana, que li arriben al llarg dels camins blancs. […] El drama, tanmateix, cal buscar-lo per trobar-lo. Doncs el drama té lloc molt sovint no en el món visible, sinó en la consciència dels homes. A Perpinyà mateix, ciutat feliç, un malalt de càncer, rere la finestra de l’hospital, es rebolca intentant debades escapar del seu dolor com d’un cruel voltor. I la pau de la ciutat no s’altera amb ell. És, sens dubte, el miracle de l’espècie humana, que no hi ha dolor ni passió que no irradiï i no prengui una importància universal. […] Aquí està per fi Girona, i després Barcelona, i davallo lentament des del meu observatori. I no albiro aquí tampoc res més que les avingudes desertes. També aquí les esglésies, que han estat devastades, em semblen intactes. Atalaio en alguna zona una fumera amb prou feines visible. ¿És aquest un dels senyals que buscava? […] Una civilització s’aguanta tota en aquest lleu daurat que s’esvaeix amb una bufada. Tenen molt bona fe els que diuen: ¿on és el terror a Barcelona? A banda de vint edificis cremats, ¿on és aquesta ciutat reduïda a cendra? A banda d’alguns centenars de morts entre un milió dos-cents mil habitants, ¿on són aquestes hecatombes?… ¿on és aquesta frontera sagnant, més enllà de la qual es dispara?” En efecte, he vist les multituds tranquil·les que circulaven per la Rambla, i si algun cop m’he topat amb barricades de milicians armats, n’he tingut prou gairebé sempre amb somriure’ls-hi per poder franquejar-les. La frontera no es troba ni de bon tros a primera vista. La frontera, en la guerra civil, és invisible i passa pel cor de l’home… […]
