Dani Rodrik (Istambul, 1957) és professor d’Economia Política Internacional a la Universitat de Harvard (John F. Kennedy School of Government). És autor d’un llibre que tingué gran influència (però escasses conseqüències), La paradoxa de la globalització: la democràcia i el futur de l’economia mundial. Un llibre molt actual a hores d’ara, i que convindria rellegir. Reproduïm ací l’article que acaba de publicar a Project Syndicate (11 juliol 2016) pel seu interès. Enfoca un dels més greus problemes del món actual, bàsicament a EUA i Europa, en termes clars i sintètics, i alhora suggereix dubtes o discrepàncies. És per tant una bona eina per al debat.
G.M.
Dani Rodrik
Mentre el món tracta d’assimilar el shock del Brexit, els economistes i polítics que havien infravalorat àmpliament la fragilitat política de la forma actual de globalització encara no se n’han assabentat. La revolta popular en marxa pren formes diverses i que se superposen: reafirmació de les identitats locals i nacionals, exigència de més control democràtic i d’un grau major de resa de comptes, rebuig dels partits polítics centristes, i desconfiança envers les elits i els experts.
La reacció era previsible. Alguns economistas, jo mateix entre ells, havien advertit davant les conseqüències d’empènyer la globalització econòmica més enllà de l’abast de les institucions que regulen, estabilitzen i legitimen els mercats. La hiperglobalització del comerç i les finances, abocada a crear mercats mundials integrats i sense fissures, provoca l’esquinçament intern de les societats.
La gran sorpresa és el biaix clarament de dretes que ha pres la reacció política. A Europa són sobretot els nacionalistes i populistes nativistes els qui han agafat impuls, mentre que l’esquerra ha avançat només en uns pocs llocs, com Grècia i Espanya. Als Estats Units el demagog de dretes Donald Trump ha aconseguit desplaçar l’establishment republicà mentre que l’esquerrà Bernie Sanders ha estat incapaç de superar a la centrista Hillary Clinton.
Com ja admet, tot i que a contracor, un cert consens emergent en l’establishment, la globalització accentua les divisions de classe entre els qui tenen habilitats i recursos per a beneficiar-se dels mercats globals i els qui no en tenen. Les divisòries quant a ingressos i en termes de classe, en contrast amb les divisòries basades en la raça, l’etnicitat o la religió, han reforçat tradicionalment l’esquerra política. Així doncs, per què l’esquerra ha estat incapaç de plantejar un desafiament polític significatiu a la globalització?
Una resposta és que la immigració ha eclipsat altres “shocks” lligats a la globalització. El que s’ha percebut com l’amenaça d’una entrada massiva de migrants i refugiats de països pobres amb tradicions culturals molt diferents agreuja les divisòries de tipus identitari, que els polítics d’extrema dreta estan en condicions d’explotar extraordinàriament bé. Per tant, no és cap sorpresa que polítics dretans com Trump o Marine Le Pen adoben el seu missatge de reafirmació nacional amb una forta dosi de simbolisme antimusulmà.
Les democràcies llatino-americanes aporten un contrast cridaner. Aquests països han experimentat la globalització sobretot com un shock relacionat amb el comerç i la inversió estrangera, més que no pas com a shock lligat a la immigració. La globalització hi era sinònim de l’anomenat Consens de Washington, relatiu a l’obertura política i financera. La immigració procedent de l’Orient Mitjà o Àfrica ha estat minsa i ha tingut escassa repercussió política. Així, la reacció populista a l’Amèrica Llatina –al Brasil, a Bolívia, a Equador i a Veneçuela (en aquest cas, de manera més aviat desastrosa- hi va prendre formes d’esquerres.
La història és semblant en les dues principals excepcions al ressorgiment de l’extrema dreta a Europa, que són Grècia i Espanya. A Grècia, la línia de confrontació política clau té a veure amb les polítiques d’austeritat imposades per les institucions europees i el Fons Monetari Internacional. A Espanya, la majoria dels immigrats procedien fins fa ben poc de països, culturalment semblants, d’Amèrica Llatina. En tots dos països l’extrema esquerra mancava del terreny adobat que sí que tenia arreu.
Però l’experiència a l’Amèrica Llatina i al sud d’Europa revela potser una més gran feblesa de l’esquerra: la manca d’un programa clar de reformulació del capitalisme i de la globalització per al segle XXI. De Syriza al Partit dels Treballadors del Brasil, l’esquerra ha estat incapaç de fornir idees econòmicament sòlides i alhora políticament populars, més enllà de les polítiques de tipus pal·liatiu, com ara els subsidis o transferències de renda.
Els economistes i tecnòcrates d’esquerra en tenen una gran part de la culpa. En comptes d’ajudar a elaborar aquesta mena de programa, han abdicat massa de pressa davant el fonamentalisme del mercat, ajustant-se als seus eixos polítics clau. I el que és encara pitjor, varen encapçalar el moviment favorable a la hiperglobalització en conjuntures crucials.
L’entronització del lliure moviment de capitals –especialment del tipus a curt termini- com a norma política per la Unió Europea, l’OCDE i l’FMI, es pot dir que ha estat la decisió política més negativa per a l’economia global de les darreres dècades. Com ha mostrat el professor de la Harvard Business School Rawi Abdelal, la lluita per imposar aquesta orientació fou encapçalada a finals de la dècada de 1980 i començament de la de 1990 no només pels ideòlegs del lliure mercat, sinó per tecnòcrates francesos com Jacques Delors (a la Comissió Europea) i Henri Chavranski (a l’OCDE), que tenien lligams molt estrets amb el Partit Socialista Francès. De manera semblant, al Estats Units jugaren fort en favor de la desregulació financera tecnòcrates lligats al Partit Demòcrata, d’orientació més aviat keynesiana, com ara Lawrence Summers.
Sembla que els tecnòcrates socialistes francesos varen concloure del fallit experiment de Mitterrand amb les polítiques keynesianes a començament de la dècada de 1980 que ja no era possible el control i la gestió econòmica nacional , i que no hi havia alternativa real a la globalització financera. El millor que es podia fer era establir normes a escala europea i global, en comptes de permetre que països poderosos com Alemanya i els EUA n’imposaren les seues.
La bona notícia és que el buit intel·lectual en l’esquerra comença a omplir-se i que ja no hi ha cap raó per acceptar la tirania del “no hi ha alternativa”. Els polítics d’esquerres tenen cada vegada menys raons per a no recórrer a recursos acadèmics “respectables” en matèria d’economia.
Vegem-ne tan sols alguns exemples. La proposta de reforma radical de la banca Anat Admati i Simon Johnson. L’ampli ventall de propostes per a reduir la desigualtat a escala nacional que han formulat Thomas Piketty i Tony Atkinson. Maria Mazzucato i Ha-Joon Chang han escrit pàgines intel·ligents al voltant de l’ús del sector públic per a accelerar una innovació inclusiva. Joseph Stiglitz i José Antonio Ocampo han proposat reformes globals. Brad DeLong, Jefrrey Sachs i Lawrence Summers (sí, el mateix!) han defensat la inversió pública a llarg termini en infraestructures i en economia verda. Hi ha prou elements aquí per a elaborar una resposta programàtica amb cara i ulls des de l’esquerra en matèria econòmica. Una diferència fonamental entre la dreta i l’esquerra és que la dreta prospera aprofundint les divisions en la societat –“nosaltres” contra “ells”- mentre que l’esquerra, si reïx, mira de superar aquestes divisòries mitjançant reformes que les redueixen. D’aquí la paradoxa que onades anteriors de reformes promogudes per l’esquerra –keynesianime, socialdemocràcia, Estat del Benestar- salvaren al capitalisme de si mateix i alhora varen fer-les efectivament supèrflues. Si ara manca una resposta a l’alçada, es deixarà camp lliure als populistes i els grups d’extrema dreta que conduiran el món –com sempre han fet a una divisió més profunda i a conflictes més sovintejats.
