Suso de Toro
A un costat i l’altre se sent o es llegeix gent que expressa desconcert pel resultat electoral, i al voltant nostre flota un gas d’irrealitat. Hi havia unes expectatives creades, estàvem ficats en una esfera de realitat i de sobte la realitat és la contrària. Com voleu que no ens sentim una mica borratxos o col·locats? Fins i tot Rajoy va semblar sorprès; per no parlar de Pablo Iglesias, que va confessar: “Teníem unes expectatives diferents. Aquestes xifres han sorprès a tothom, no només a nosaltres”.
Però no crec que hagin sorprès a tothom. Les lleis que regeixen l’Univers, el que és viu i el que és inert, inclouen l’aleatorietat, però en la política tot és més predictible del que volen que creguem i del que alguns, a mig camí entre la ingenuïtat i la irresponsabilitat, creuen. La política és la lluita pel poder, es regeix per relacions de poder, així que ara com sempre han guanyat els més forts i els més forts volien aquest resultat. L’ideal? L’ideal hauria sigut una nova majoria absoluta del PP, però és un resultat d’excel·lent; ja veurem quins pactes caldrà fer, però el nou govern continuarà la política anterior amb molt pocs matisos.
N’hi haurà que buscaran l’explicació del resultat una mica en el Brexit i fins i tot en l’entusiasme patriòtic de la roja, que igual motivava Rajoy que Sánchez o Errejón, però tot és més simple: la gent explica el que vol als enquestadors i vota el que li sembla. Les enquestes electorals indiquen que els espanyols solen mentir: si un espanyol li diu que està molt preocupat per la corrupció, desconfiïn de seguida. Les votacions indiquen que són espanyolistes, i tant és que es declarin de dretes com d’esquerres.
Tot això no esborra el mèrit dels que tenen poder per conduir aquestes tendències en un sentit o en un altre, i és del que s’han ocupat els que tenen el veritable poder, els amos d’aquest casino anomenat Espanya on ens juguem tots els quartos, els que s’ocupen que la gent es mantingui excitada i no s’aturi el joc.
Els amos del casino, els poders econòmics, s’hi han implicat molt més des de fa uns anys, després de l’esclat de la crisi. Van instal·lar un relat: Zapatero era el culpable de la crisi i que governés Rajoy era la conseqüència inevitable; que el PSOE el sostingués o hi col·laborés era aconsellable, en endavant, per responsabilitat. Després de l’esclat de descontentament ciutadà de l’anomenat 15-M, un grup de polítics van assajar l’operació Podem, que va capitalitzar i va canalitzar aquest descontentament: ¿com calia posicionar-se davant una cosa nova però que apuntava energia i possibilitats? Va haver-hi posicions diferents dins dels poders econòmics i mediàtics. Les capçaleres madrilenyes van actuar amb hostilitat manifesta o atacant el nou partit intel·lectualment o, si no, ignorant-lo, com va fer El País més subtilment. Aquesta rancúnia i ceguesa típicament cortesanes responia a l’entramat d’interessos i al pensament d’empreses ràncies de l’establishment. L’actitud més intel·ligent i dinàmica va sortir des d’un grup empresarial directament connectat al PP però establert a Barcelona, el Grupo Planeta.
La rapidesa per percebre la situació i una nova època política van fer que avui el grup mediàtic que més influeix en la societat sigui el dels canals de televisió privada, Antena 3 i La Sexta, que han desplaçat el grup Prisa, en plena decadència, ancorat en l’autocomplaença i impregnat d’una barreja d’elitisme impostat i casticisme. Va ser aquest grup fonamentalment el que va permetre a Podem arribar a tot el públic de l’Estat i instituir-se com una peça decisiva en el joc del sistema polític espanyol. Sense Podem en joc el resultat electoral seria un altre; no sabem quin, però un altre.
I el que és evident és que els dirigents de Podem, creient que assaltaven el cel pels seus propis mitjans, han estat utilitzats en un joc que no percebien per sobre d’ells. Així s’explica l’estupefacció i el desconcert d’algú que dos dies abans de la votació, quan li pregunten si s’imagina un estiu sense Rajoy, contesta que imagina un govern progressista i que li costa imaginar-se els seus gossos a la Moncloa, i es troba amb aquest resultat electoral. Un resultat que era allà esperant-lo i en certa mesura previst pels amos del joc. Un joc cruel amb les peces que gestiona però implacable gestionant les pors de la ciutadania.
En tot cas, el resultat és que un PSOE incapaç de regenerar-se i atacat i qüestionat en la seva mateixa existència per Podem és on és i que Podem avui penetra fortament en les dues nacions històriques que demostren capacitat d’existir per elles mateixes, Euskadi i Catalunya. El patriotisme espanyolista de Podem que reivindiquen Iglesias i Errejón és avui veritablement la frontissa que uneix aquests dos països al sistema polític espanyol, és un fenomen polític impensable fa un parell d’anys. Realment, hi ha gent molt imaginativa per aconseguir una cosa així.
En el cas català, la posició política d’En Comú Podem al voltant del referèndum, del sobiranisme, de la nació catalana, de reformar Espanya, del corredor mediterrani o per l’interior, al voltant de qualsevol cosa, és hilarant. Ningú pot prendre’s seriosament que prometin aquí una cosa i allà una altra, això i el contrari al mateix temps o qualsevol altra cosa. No obstant això, bona part dels votants els han donat el seu suport. ¿El resultat de confiar que Iglesias defensi un referèndum, amb línia vermella o sense, en un govern que no va arribar a existir en una Espanya que havien de reformar? Doncs això.
L’interessant és constatar que si tantes persones decideixen comprar arguments increïbles és perquè les mou una pulsió important: inseguretat, por. La societat catalana ha tornat a demostrar el seu caràcter nacional: té un mapa polític propi, tot i que a Madrid fingeixin ignorar-lo, però encara dubta a fer un pas que tem. Catalunya i Espanya acabaran havent de seure a negociar, però hi ha bona part de la societat catalana que no sap encara en quina banda de la taula vol estar asseguda.
Publicat a l’Ara, dimarts, 28 de juny de 2016
