L’Horta i l’Albufera

 Josep Sorribes

De forma prèvia a parlar de les ciutats escollides, Néstor i jo acordarem fer-ne abans uns comentaris (de vegades breus, de vegades no tant) sobre el context, siga aquest comarcal o supracomarcal. Complint, doncs, l’acord, em pertoca “emmarcar” els comentaris que segueixen sobre algunes (que no totes, evidentment) ciutats de l’Horta.

És cert que en una panoràmica de llarga durada, els avantatges de localització de l’Horta de València expliquen tant els primers poblaments com el procés d’urbanització continu que s’accelerà el segle XIX però, sobretot, de 1960 ençà. Tanmateix, també és cert que aquest procés d’antropització ha generat, com a output no desitjat, un deteriorament progressiu del ric entorn natural que, en el cas de l’Horta, pot circumscriure’s als terrenys d’horta regats per les aigües del Túria i, a l’Albufera i la Devesa de El Saler. L’impacte és més general com ho demostra la pèrdua de qualitat de la Serra Calderona o la Serra Perenxisa. Tanmateix em limitaré a aquests dos móns que s’han considerat més aviat elements “limitadors” en lloc d’“enriquidors”, arribant a posar en perill la pròpia supervivència d’ambdós. La bibliografia és tan abundant que seria pretensiós i contraproduent tractar de fer un survey en el context d’aquest treball que pretén ser més aviat un llibre de viatges, un gènere que exigeix  renunciar  a qualsevol temptació enciclopèdica.

Calia treballar sobre segur i, sortosament, tenia i tinc a l’abast treballs de tota garantia, perquè els autors són gent sabuda en el millor i més ample significat del terme. Vicenç M. Rosselló i Enric Guinot s’han guanyat a pols aquest adjectiu per a deler i profit de professionals i aficionats a l’ample camp semàntic del territori. Per a parlar de l’Horta amb fonament els lectors i jo tenim la fortuna de disposar d’un breu article d’Enric Guinot “L’horta de València, la fi d’un patrimoni històric” publicat a la Revista l’Espill al núm. 20 en la tardor de 2005. A més, el mateix autor te un fum d’ interessants treball sobre l’ Horta i els regadius(http://www.uv.es/valmed/guinot.html

Com a complement l’editorial Afers publicà el 2004 un monogràfic (L’Horta. El Paisatge de la Memòria núm. 47) on fan la seua aportació autors del  prestigi de Josep Vicent Boira, el ja desaparegut Manel Ardit, Josep Lluís Barona, Encarna Garcia Monerris, Carles Sanchis Ibor o el propi Rosselló. Per últim, el 2014 va veure l’aparició d’un llibre (Veus per l’Horta) publicat per la Universitat de València i que és un interessant recull de 40 aportacions breus escrites des de diferents perspectives disciplinars. Així mateix, el treball ja referenciat d’Adrià Besó (Els horts de tarongers. Arquitectura i paisatge. op. cit.) té informacions valuoses sobre les hortes del País i la dinàmica de l’extensió del taronger en els secans reconvertits a regadiu, però també com a conreu substitutiu de les promocions hortícoles. Amb aquestes ferramentes no és agosarat transmetre al lector una breu síntesi del tema amb l’esperança d’estar, si més no, a l’altura dels treballs referenciats.

L’HORTA

Parlem, per tant, en primer lloc, de l’Horta.

Començaré, precisament fent referencia d’un text interessant inclòs en el treball de Besó i que estableix el marc de referència:

“El paisatge de les hortes se situa en el planes costaneres que s’estenen junt a la desembocadura dels rius tot aprofitant el seu cabal que es distribuït mitjançant una xarxa de sèquies d’origen antic o medieval (López Gómez, 1964). Així, dins l’àrea del Golf de València poden trobar de nord a sud les següents hortes. L’horta del Millars, que rega a la Plana de Castelló. La Vall de Segó, regadiu d’origen medieval que canalitza les aigües de la font de quart per a regar els cinc pobles de les Valls i Almenara. El cabal del riu Palància alimenta l’horta de Sagunt. L’horta de València rega mitjançant huit sèquies tota la plana al·luvial formada junt a la desembocadura del Túria. Jaume I va fundar la Sèquia Reial del Xúquer, el cabal de la qual rega un bon nombre de municipis de la Ribera des d’Antella fins a Albal, tot ajuntant-se amb l’Horta de València. Posteriorment es feren successives ampliacions, com ara la Sèquia d’Escalona (1604) que rega els termes de Càrcer i Castelló de la Ribera, [la Real Sèquia] de Carcaixent (1654) i la prolongació del caixer de la Sèquia Reial des d’Algemesí fins a Albal en 1801. I finalment l’Horta de Gandia aprofita el cabal del riu Serpis canalitzat a través de la Sèquia d’Alcoi, que rega tota la plana litoral situada entre Gandia i Oliva.” (p.256)

Tot i que l’autor se n’ha oblidat de l’horta d’Oriola regada pel Segura, el text transcrit té l’avantatge de proporcionar una panoràmica general dels indrets d’horta del País. Si parlem, ara sí, de l’Horta de València, cal apressar-se a dir que –com explica Enric Guinot–, estem davant d’un terme polisèmic perquè quan s’utilitza el terme de l’Horta unes vegades es fa referència a la comarca administrativa, dins la qual hi ha una notable diversitat de subespais, i altres vegades a l’horta històrica, àmbits que no coincideixen perquè dins la comarca hi ha prou extensions –com ara El Pla de Quart o l’arc Paiporta-Picanya-Picassent– on la taronja és el conreu dominant. Per tal cal tindre cura per no fer sinònim el terme “horta” amb el terme “regadiu”, i això es clar, és d’aplicació general. A sovint es parla d’horta incloent el tarongeral.

Amb aquesta matisació de caire metodològic podem, ara sí, parlar de l’Horta de València que, com diu Guinot, “és l’espai hidràulic més complex i significatiu de tot el país valencià”. Una horta històrica que prové com està suficientment demostrat del període de dominació àrab. Una recent tesi doctoral de Ferran Esquilache (Els espais agraris i l’estructura social d’una gran horta fluvial andalusina. La construcció i evolució de l’Horta de València entre els segles VIII i XIII) (Levante-El Mercantil Valenciano, 28/02/2016), ha deixat el tema, com es sol dir, “a rams de beneir”. Com diu el medievalista Vicent Baydal, autor de l’esmentat reportatge i que el titula “L’Horta de València, de temps dels moros’”, Ferran Esquilache Martí “ha posat fi a un llarg debat sobre els orígens de la fèrtil horta que envolta la ciutat de València. Mitjançant la prospecció arqueològica i l’estudi dels documents medievals ha pogut demostrar que l’Horta és un paisatge construït pels musulmans berbers i àrabs a partir del segle VIII. Quan Jaume I arribà en 1238 a València, l’Horta que l’envoltava ja existia encara que era molt diferent a l’actual. Creada pels mateixos andalusins, va ser l’Horta la que va donar un impuls a Balansiya amb la seua riquesa agrícola i mercantil.”

No cal dir, –per obvi i conegut– que en el context d’aquest paper l’Horta, com diu Guinot, “no és una referència folklòrica o romàntica ni guarda relació amb l’admiració per formes de vida utòpiques atribuïdes a un passat més bé imaginat que no real”. És difícil deixar de banda que la forta crisi que pateix aquest espai de més de mil anys d’història no diu massa a favor de la sensibilitat patrimonial de la nostra societat i les seues classes dirigents o dominants, més enllà de qualsevol romanticisme. L’Horta amb les seues dotze comunitats de regants i huit sistemes hidràulics organitzats (les set sèquies regides pel Tribunal de les Aigües més la Reial Sèquia de Montcada) és sens dubte un espai que demana accions proactives de conservació a la vista del seu gran interès. Quan es parla de patrimoni hidràulic en relació a l’horta cal entendre aquest terme en el seu ample sentit perquè, com de nou diu Guinot, hi ha un patrimoni territorial, un patrimoni material i arquitectònic, un patrimoni jurídic i un patrimoni documental. Al cap i a la fi uns espais d’elevat valor antropològic i cultural que no poden menystenir ni mirar a l’altre costat mentre el procés de degradació –estudiat amb exhaustivitat– continua. Les dades i evidències sobre aquest procés de degradació són aclaparadores i no podem fer esment, per raons d’espai, del munt d’articles e informes que hi són damunt la taula. Tanmateix alguna dada pot ajudar a comprendre la dimensió del procés de dràstica reducció dels espais d’horta. Així, Carles Sanchis Ibor (Sanchis Ibor, C., 2004. Les terres de l’Horta de València. Crònica de la recent reducció superficial del regadiu històric. en “L’Horta. El paisatge de la memòria”. Afers núm. 47, p. 111-128) ens parla que a mitjans del segle XIX el regadiu derivat del riu Túria a l’Horta de València assolí la seua extensió màxima estimada en 7.350 hectàrees. A hores d’ara, les hectàrees calculades llavors per Maurice Aymard s’han reduït a menys de la meitat (unes 3.390 hectàrees aproximadament).

Taula 1. Superfície cultivada a l’Horta

Font: Sanchis Ibor, C., 2004, Les terres de l’Horta de València. Crònica de la recent reducció superficial del regadiu històric. en L’Horta. El paisatge de la memòria. Afers núm. 47, p. 121

En aquest mateix número monogràfic l’extens i excel·lent article de Josep Vicent Boira (Vicent Boira Maiques, J., 2004, El decurs i el discurs de l’extinció de l’horta. Camp i ciutat a València (1865-1996) en L’Horta. El paisatge de la memòria. Afers núm. 47, p. 93-110) dona notícia detallada dels esdeveniments que expliquen la regressió de l’horta i és d’obligada lectura. Boira cita en el seua article un text de 1946 escrit per G. Valentín-Gamazo y Garcia-Noblejas (un dels arquitectes i autors principals del Pla General de 1946):

“es decir, haría falta robar a la huerta que rodea Valencia que es la de mayor rendimiento, 3000 hectáreas para invertirlas en el desarrollo o ensanche de la capital. Este hecho (…) nos preocupó extraordinariamente (…) y pensamos que de seguir así se produciría el fenómeno de que la ciudad se devoraría a sí misma al destruir la riqueza que es causa de su vida y su bienestar.” (p.99)

Com ha arribat l’Horta a aquest estat de degradació que permet que fins i tot alguns parlen de perill de desaparició? Com ja he dit abans, hi ha una pila de papers e informes que o descriuen la situació actual, o parlen de les causes o, els menys, “proposen” solucions. Com que resulta impossible per a l’autor i carregós per al lector, em limitaré a reproduir un text que vaig escriure per al treball esmentat “Veus per l’Horta”. El paper pretén ser explicatiu i en certa mesura propositiu. Diu així:

L’Horta Metropolitana: una qüestió de preferències

Que la qüestió de l’Horta s’ha d’abordar des d’una perspectiva metropolitana és una evidència, perquè no és aquest un tema municipal. De fet, s’estén per un nucli reduït, però plural, de la històrica comarca de l’Horta i, tot i que l’àrea metropolitana ja fa temps que arriba prou més lluny, no és gratuït subratllar que aquest és un tema supramunicipal.

No insistiré gens ni mica en fets que s’han tractar extensament en un passat no massa llunyà. Són tot evidències força conegudes. L’àrea de conreus de l’Horta s’ha reduït a una velocitat esfereïdora, a causa, bàsicament, de dos variables que es reforcen: la substitució de l’horta pels tarongers i la pressió urbanitzadora que han convertit moltes fanecades d’horta en solars urbans i, posteriorment, en noves edificacions si la crisi no l’ha agafada a destemps. Hi ha, és clar, altres factors agreujants també força coneguts: l’elevada edat dels que encara romanen vivint (o malvivint) de l’horta, la petita dimensió de les explotacions, les dificultats per a la introducció de tecnologia, el baix nivell de formació, l’absència quasi absoluta de gent jove amb altres plantejaments empresarials… Enfront de la dura i real previsió del gris futur de l’Horta l’únic que hem fet és exercir de planyívols, celebrar l’enèsim “Salvem” i alguns actes de protesta. Ningú vol que desaparega l’Horta per motius ben diferents: nostàlgia i malenconia; la bona premsa de tot allò “verd” i, el ressò dels horts urbans, (el quedar bé).

S’estigué a punt d’aprovar el flamant Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PATH) impulsat per Arantxa Muñoz, però no es va consumar l’intent. Llàstima! perquè contenia una anàlisi prou rigorosa i un seguit de propostes que mereixien atenció i reflexió. Desprès vingué la crisi i, malgrat que sempre es diu que els temps de crisi són els millors per a pensar i establir estratègies, la desaparició de la pressió urbanitzadora no ha tingut com resultat l’aparició d’una proposta viable, creïble i convertible en eix d’acció social i política. I és que el tema és tot menys senzill. Viure de l’horta ha estat en el passat un ofici molt arriscat i a sovint es passava literalment fam: uns anys els conreus no prosperaven per les inclemències dels temps o per les malalties de les collites, d’altres no valien per excés d’oferta (la famosa teoria de la tela d’aranya dels preus agrícoles): els preus rebuts estaven sempre per sota dels preus pagats d’adobs, jornals, maquinària, impostos… Algú s’estranya del fet que pràcticament cap agricultor de l’horta volia que els seus fills es dedicaren a tan esclau i poc profitós ofici? O que a la primera oportunitat de vendre els terrenys com a solars la resposta fóra positiva i immediata tenint en compte que el preu rebut podria equivaldre a les rendes agrícoles de diverses generacions?

Hi ha moltes raons objectives i sensates per les quals hauríem de mantindré els conreus de l’horta. Unes, de caire antropològic, de cultura heretada, de valorització de tot un conjunt d’habilitats i coneixements. Unes altres de caire urbanístic perquè encara avui els espais d’horta tenen una funció d’espais intersticials entre els municipis que –tot s’ha de dir– caldria connectar, amb intel·ligència, amb els parcs metropolitans establint una infraestructura verda que incrementara la nostra qualitat de vida. D’altres, de caire paisatgístic, tot i que les versions menys elaborades cauen amb freqüència en la tradició, la nostàlgia, la melangia, si no en mites atàvics.

Tanmateix, assegurar la persistència de l’horta sembla exigir una acció política molt decidida i a la fi de la retòrica. Quant estem disposats a pagar perquè l’horta no desaparega? Perquè sembla prou evident que això sols serà possible si els conreus són rendibles (selecció de varietats, denominació d’origen, productes ecològics…) i que, a més, caldria injectar saba nova en forma de gent jove amb més preparació i propensa a la cooperació. Pot un determinat tipus de turisme ajudar a obtindre rendes raonables? Si els camps i les alqueries han de perviure serà perquè hem estat capaços de garantir nivells de renda raonables, i això es pot fer, en part, amb una planificació realista i, en part, –per què no? – subvencionant una activitat de gran valor cultural i antropològic. Ja sé que qualsevol iniciativa de recaptar impostos finalistes no és molt popular en temps de crisi, però sols una combinació de gent jove, rendibilitat, rendes turístiques i subvencions sembla capaç d’aturar una desaparició cantada.

Al remat, hi ha una qüestió de preferències. Si ens estimem l’horta, ho haurem de demostrar amb imaginació, treball i determinació. I els ciutadans hauríem de ser conscients del que ens hi juguem. Tal vegada un referèndum ajudara, i tal vegada també ha arribat l’hora que els alcaldes dels municipis on encara queda horta s’ho preguen seriosament. De la Generalitat, haurem d’esperar –coneixent el percal– que el no-govern esdevinga govern.

Per tal de finalitzar aquest apartat d’anàlisi de la problemàtica de l’Horta em ve de gust oferir al lector un darrer text escrit recentment per Carme Melo (referència), un text evidentment radical i que, en la meua opinió, té com a major defecte la idealització de l’Horta quan, com passa sempre, qualsevol temps passat fou pitjor. I sols cal llegir l’article de Josep Lluís Varona, en el monogràfic ja esmentat d’Afers, per a poder comprovar la veracitat d’aquest extrem. De tota manera, l’article reconeix que el PATH era un bon punt de partida i tots (almenys jo) ens alegrem de la pròxima presentació per part de la Conselleria del nou PATH. A veure si aquesta vegada el vaixell arriba  a port i encara es pot fer una política que com a mínim paralitze la degradació i, a ser possible, supose un canvi de tendència. L’Horta s’ho mereix.

Per tal que el lector puga contrastar les seues idees, heus ací una reproducció parcial de l’article de Carme Melo:

L’Horta de València, ¿nuevos escenarios políticos y viejos instrumentos de protección?

La ciudad de Valencia presenta una característica que la hace única y singular. Está rodeada por la huerta, espacio agrícola periurbano que durante siglos ha abastecido de alimentos a la ciudad y a sus alrededores, paisaje cultural generador de vida y de identidad que ha coevolucionado con sus habitantes, que la han respetado y la han mantenido en un intercambio mutuo y enriquecedor. Con el paso del tiempo, este equilibrio se fue rompiendo, especialmente a partir del último tercio del siglo XX. Mientras que la ciudad se expandía y ocupaba espacio de huerta, la sociedad se replegaba hacia estilos y modos de vida cada vez más urbanos y ajenos a su entorno. Como resultado de este proceso, que algunos se obstinaban con confundir con progreso, la huerta y su universo de agricultura, cultura, patrimonio y relaciones sociales fueron entrando en un estado progresivo de decadencia e, incluso, de menosprecio. Fueron los años de la liberalización y la privatización del suelo (con la consiguiente fragmentación y segregación del territorio), del boom inmobiliario, la especulación urbanística, la expansión residencial desorganizada, el trazado obsesivo de infraestructuras y el inicio de las políticas de orientación neoliberal. La huerta se comodificó y pasó a ser una tarta para ser repartida y devorada. (…)

Las políticas, los planes y las normas responden a los valores de quien los ha elaborado. En un contexto como el descrito más arriba, difícilmente podían (ni querían) adoptarse medidas que, desde lo público, buscaran parar y revertir la destrucción de la huerta y garantizar unas condiciones de vida y trabajo digno para campesinos y campesinas, más allá de declaraciones de intenciones fundamentadas en un discurso rancio y folclórico sobre su conservación. (…)

La presión social no fue en vano y algunos años después, en 2008, la Administración presentó el mencionado Plan de acción territorial de protección de la huerta de Valencia (en adelante PATH). Este es el primer plan sectorial de la huerta nacido con vocación supramunicipal, de integración y coordinación entre los diferentes entes locales y autonómicos con capacidad de afectar al territorio. Fue elaborado por técnicos calificados y contaba con mecanismos para dar cabida a la participación de la ciudadanía y los colectivos implicados. Pese a ello, presentaba numerosas deficiencias que fueron objeto de alegaciones en su momento por parte de Per l’Horta, así como de otros colectivos y particulares. En cualquier caso, tras las últimas modificaciones introducidas en 2010, el plan no se aprobó y se perdió así la ocasión de hacer lo que habría podido ser un primer paso hacia nuevos modos de gestionar el territorio que garantizaran la supervivencia de la huerta. (…)

Las elecciones autonómicas y municipales de mayo de 2015 pueden suponer un punto de inflexión. (…)

En este sentido, la Conselleria de Vivienda, Obras Públicas y Vertebración del Territorio ha manifestado desde septiembre de 2015 la intención de retomar el PATH y se espera que en las próximas semanas se presente el documento, respondiendo así a las demandas de diversos colectivos ciudadanos. (…)

Ahora es el turno de la política territorial y del PATH.

Com bé he tractat de donar veu (dins de les possibilitats) a diferents anàlisis i perspectives de futur crec que el lector es pot fer una idea prou aproximada tant de la situació actual com dels reptes futurs. Reptes que no són precisament menors perquè cal maldar de valent i durant més d’una generació per a veure els fruits no sols és un problema financer (la política sense finançament és quasi impossible) sinó que també cal aturar la voracitat immobiliària i guanyar una difícil batalla cultural que faça que la població interioritze la regeneració de l’horta com un objectiu social i polític prioritari. La resposta a la clàssica pregunta que s’utilitza en les tècniques de valoració contingent de “quan estaria vostè disposat a pagar per X” donaria tal vegada una aproximació interessant al grau de compromís col·lectiu existent.

Canviant de registre, al igual que en la Ribera, disposem de les dades d’evolució del sol artificialitzat o segellat. No repetiré les matisacions fetes sobre el caràcter aproximat d’aquestes dades malgrat la qual cosa són una ferramenta útil.

Taula 1. Sol artificialitzat a l’Horta

L’observació del quadre i la seua comparació amb les dades ja oferides de la Ribera posen de relleu que, tot i que el creixement del sòl artificialitzat en l’Horta ha crescut a taxes inferiors al de la Ribera, el punt de partida era molt més alt (12.906 hectàrees), la qual cosa fa que l’increment registrat del 50% siga més important del que sembla. 6.500 hectàrees més de sol artificialitzat en un territori ja per se fortament urbanitzat i encara amb greus problemes dotacionals i de qualitat de vida no són una bona notícia. Un passeig per la comarca –que és el que hem fet per a un grup de municipis prèviament seleccionats– és suficientment aclaridor i torna a posar damunt la taula la urgent necessitat d’una política metropolitana amb prioritats precises i mitjans financers suficients. Sigau realistes, demaneu l’impossible.

L’ALBUFERA

Hi ha un dit habitual en castellà que es molt comú i alhora especialment rellevant per al tema que ens ocupa. Diu allò de “a aprender a Salamanca”. En el nostre cas, la traducció és evident. El que vullga saber amb fonament l’origen, el passat i el present d’aquest singular espai que és l’Albufera de València ho té realment fàcil: llegir el magnífic llibre del mestre Rosselló. Un “petit” llibre (sols té 188 pàgines) difícilment superables on es tracten totes les perspectives hagudes i per haver. El meu problema, és clar, no és “com treure-li suc a una soca seca” sinó, més aviat, com “resumir” en un espai raonable tanta sapiència. Demane, per tant, per avançat la generositat de judici del lector. Com també es sol dir en altres latituds, anem per feina.

Abans de donar una mínima referència de l’excel·lent treball de Rosselló hi ha dos o tres qüestions introductòries que em sembla útil comentar. La primera té a veure amb l’evident bellesa del paratge. Quan parlarem de Sueca i de la muntanyeta dels Sants de la Pedra, Abdón i Senent, ja vaig tindre l’oportunitat de descriure la extraordinària bellesa del immens arrosar que es domina des d’aquesta i del diferent i encisador cromatisme que llueix en cada estació. Si això és cert per l’arrosar de Sueca, el lluent de l’Albufera i el seu entorn no té res que envejar. Per cert que quan parlem del “lluent” de l’Albufera com equivalent al llac no fem més que recordar una creença, pense que dels àrabs, que opinàvem que el reflex del sol en les aigües de l’Albufera era el responsable d’aquests cels blaus tant inspiradors de Sorolla. L’Albufera per tant és un paratge que malgrat els greus problemes de contaminació, dels que també parlaré, conserva una extraordinària bellesa que ja s’ha fet fins i tot una mica tòpica per l’ús i l’abús de la imatge icònica de la caiguda del sol al capvespre. Si aquesta experiència quasi religiosa, com la cançó, li afegim un passeig en barca, la cosa promet. Malauradament com un diu un bon amic meu, el Palmar és l’ovella negra per la intrínseca lletjor del paisatge urbà i les no sempre encertades paelles. Malgrat tot l’Albufera té un atractiu irresistible per a propis i estranys, i visitar com férem el port de Catarroja o el port de Silla són dues experiències altament aconsellables.

Una segona vessant és la constatació de que a l’Horta existeixen tres cultures productives clarament diferenciades, entenent per cultura productiva eixe conjunt indestriable d’habilitats, tradicions, creences i costums. Aquestes tres cultures productives de les que parle són evidentment la de l’horta, la de la taronja i la de l’arròs, aquesta darrera estretament vinculada a l’Albufera i amplament coneguda per la difusió de la gran novel·la de Blasco Ibáñez, “Cañas y barro”, una novel·la realista que per oposició a la coentor de la Renaixença diu ben a les clares les dificultats de la vida quotidiana en aquest entorn, al temps que elabora un retrat antropològic de gran vàlua.

Una tercera qüestió té a veure amb els continus i interminables litigis que en base als drets d’ús i explotació de l’Albufera (l’arròs però també la pesca, la cacera, les canyes i altres aprofitaments forestals) tenen lloc al llarg de la història coneguda. Conflictes entre municipis; conflictes entre el poble menut i les càrregues imposades pel senyor feudal; conflictes jurisdiccionals de tota mena, etc. Probablement si posàrem en el Gran Hermano Google els termes de recerca “conflictes Albufera” ens faltarien vides per a donar abast.

Amb aquestes petites notes introductòries podem intentar treure-li suc al magnífic llibre de Rosselló. D’aquest em centraré sobretot al capítol quatre en el que parla de totes les vessants del procés d’antropització, deixant de costat l’anàlisi de l’ecosistema (vegetació, peixos i crustacis, avifauna, entomofauna i malacofauna).

L’ecosistema de l’Albufera, format per la marjal amb les seues 14.000 hectàrees d’arrossars, la Devesa i l’Albufera i el lluent, “tan ric com perseguit, és víctima d’un desenvolupament urbà i industrial tant intens, com mal planificat”. La restinga, barrera longitudinal que separa el llac de la mar, està composada per quatre elements en permanent interacció: la platja, el cordó dunar, el sistema dunar interior i les mallades o xicotets saladars. La conca conjunta del Xúquer i del Túria ha proporcionat i proporciona materials d’al·luvió per a la creació d’un paisatge específic i singular.

El Parc Natural de l’Albufera aprovat definitivament en 1993 té una extensió total de 21.120 hectàrees de les quals 2.837 ha. pertanyen a la llacuna i 14.500 ha. a l’arròs (www2chj.gob.es/albufera/01). La pràctica del conreu de l’arròs ha configurat un paisatge rural d’elevat poder paisatgístic i gran singularitat cultural i social. Com diu Rosselló, l’Albufera té fins a 76 conductes que s’obrin al seu perímetre, entre sèquies, sequioles, barrancs, escorredors i carreres (excloent les de llevant i les de la marjal de migjorn). Al llac proliferen les mates, “alteró, relativament sotaiguat, que amb caràcter definitiu –a escala humana– ha estat colonitzat per la vegetació hidròfila; en termes mariners, diríem que és un baix que evoluciona a illa.” (p.38) El plànol oferit per Rosselló (p.39) ens permet identificar, seguint el sentit de les agulles del rellotge, les mates del Brossar, Mata Pelada, Mata del Fang, Mata Redona, El Fangaret, Mata de les Rates, Mata de Torre en Torre,  Mata de la Barra, Mata de l’Antina, Mata de San Roc, Mata del Colomer, Mateta del Senyor i Mata del Rei. Mentre que la Manseguerota o Mata de Baix roman al bell mig del llac.

Si més no alguns esdeveniments històrics poden ajudar a comprendre millor aquest singular espai. Podem partir de la referència inicial de l’Albufera com a part del Real Patrimoni. En paraules de Jaume I en 1238 s’estableix que “se retench l’Albufera de València, Devesa d’aquella…”. L’anomenat privilegi de Morella de 1250 estableix la llibertat de pesca i caça d’ocells i exigeix només per al peix la contribució d’un quint d’espècie que durarà fins a 1857. Quan parlem de Catarroja veurem amb més detalls la singular fiscalitat de l’Albufera i el seu entorn. Els problemes financers de la corona expliquen que en els segles XIV i XV tinguen lloc diversos pactes de retrovenda: el 1353 a Ramon de Vilanova per 126.000 sous; a Gilabert de Centelles el 1354 per 120.000 sous. L’any 1356 Berenguer de Codinac, en pagament del seu deute, rep les salines de l’Albufera per 50.000 sous. Encara hi haurien més moviments fins a que les Corts aconseguiren el 1416 que Alfons IV decidirà no alienar mai més l’estany i la Devesa, promesa que duraria fins a 1708. Fou en aquest any quan Felip IV (V d’Espanya) decideix cedir l’Albufera en qualitat de senyoria a Cristòbal Moscoso, compte de Las Torres. Desprès de la segona fitació (nuevo y formal apeo y deslinde) de 1761 realitzada pel comissionat Francisco Carrasco, Felip IV decideix recuperar el senyoriu de la Devesa i l’Albufera. Com explica el mestre Rosselló:

“A l’Arxiu del Regne de València es conserven els expedients dels arrendaments de 1761 a 1834, que han estat estudiats seriosament per C. Garcia Monerris (1985). Els que afecten el conreu de l’arròs són els més importants i es refereixen al cànon o partició de fruits a la vintena, percebuda arreu, menys al terme de Silla, el delme major, terç-delme i primícies. L’any 1762 el 55% de les terres conreades eren novals, és a dir, posades en valor després de 1749, proporció que anava augmentant amb els aterraments successius. L’allau de demandes es traduïa en una gran abundància de cartes d’establiment que foren concedies com a conseqüència del trasbals jurídic de 1761.” (p.106)

Altres fites interessants són el curt període en el que l’Albufera i la Devesa estigué sota el comandament de Godoy en temps de Carles IV, el nomenament de Suchet el 1812 com a duc de l’Albufera i el retorn a la Corona el 1841. De la Corona passaria posteriorment (1867) a l’Estat i caldrà esperar a 1927 per a que la Devesa i l’Albufera passara a ser domini de l’Ajuntament de València per cessió (o venda?) d’Alfons XII.

La successió d’esdeveniments que ens interessa ens duen a mitjans de la dècada dels cinquanta del segle passat quan sent alcalde de València Baltasar Rull es produí la cessió a l’Estat de terrenys per a la construcció del Parador Nacional de Turisme. Començava d’aquesta forma el període més recent i convuls de l’historia de la Devesa i l’Albufera, període que connecta amb la transició democràtica i els nous temps. Però d’això en parlarem amb un cert detall més endavant. Ara, desprès d’aquesta petita síntesi històrica, ens pertoca tornar a unes de les vessants del procés d’antropització de la Devesa i l’Albufera, sempre de la mà del mestre Rosselló.

Parlem en primer lloc del procés d’aterrament del llac i la seua substitució per arrossars, que ha estat el principal responsable de la disminució de la superfície del llac com ja hem dit adés. Tot i que hi ha notícies anteriors la preocupació dessecadora durant el segle XV està documentada (Rosselló, op. cit. p. 120). Hi ha una permanent dinàmica prohibició del arrossar/aterraments que donà sempre com a resultat el triomf dels aterraments, així com el 1700 la ciutat de València reclama el dret de prohibir el conreu a tota la seua contribució general i destruir-ne les plantacions si era el cas. Tanmateix 10 anys desprès queda constància de l’increment de la extensió dels arrossars en Albal, Catarroja, Alfafar, Sedaví, i fins i tot Russafa (Rosselló, op. cit. p. 120). Aquesta dinàmica continuà al llarg de tot el segle XVIII i no s’aturaria fins a ben entrat el segle XX. Entre 1860 i 1861 es produí l’acotament dels terrenys arrossers i com, en base als treballs previs, sabem que l’àrea oficial de l’Albufera el 1863 havia davallat a 8.190 hectàrees (front a les 2.837 ha actuals). L’opinió generalitzada sobre els efectes nocius de l’arrossar sobre la salut de les que parlarem tot just desprès estan d’alguna forma en la base dels nombrosos projectes de dessecament de l’Albufera (projectes de J. J. Figuera i J. Pinilla de 1864, projectes de Joaquim Llorenç i Fernández de Córdoba de 1888…). Projectes que no arribaren a port sense que això afectara a l’increment dels aterraments entre 1867 i 1927. La mala fama de l’Albufera (i els rendiments de l’arrossar) justificava els aterraments i fan comprensible el títol d’una editorial d’El Mercantil Valenciano de 23 d’agost de 1911: “La Devesa i l’Albufera. Colonicemos este latifundio.” (Rosselló, op. cit. p. 122). A mesura que avançaven els aterraments disminuïa lògicament la superfície del llac. L’article abans esmentat ens parla de successius mesuraments de l’estany: 5.091 ha en 1898, 3.391 ha en 1903 i 2.176 ha en 1904. Aquesta darrera dada resulta poc creïble per ser inferior a l’actual perquè l’acta d’amollonament del 16 d’agost de 1926 dona la xifra “definitiva” de 3.114,26 ha.

Com diu Rosselló, “arròs i marjal –per no dir Albufera– són tan inseparables que s’ha esdevingut una variació semàntica que ja férem notar: marjal ha acabat volent dir arrossar” (Rosselló, op. cit., p. 123). Al segle XVIII l’arròs s’havia escampat per tot arreu i l’empenta de l’arrossar continuava sent molt forta a mitjans del segle XIX. Expansió que no es va veure limitada pels continus conflictes (tal vegada aquests inclús afavorien l’expansió) ni tampoc per la batalla “mediàtica” dels principals detractors de l’arròs: els higienistes.

Tradicionalment l’arròs ha estat vinculat amb el risc o la realitat del paludisme. Almenys des de el segle XIV es restringeix el conreu de l’arròs prop de les ciutats, com feu Pere el Cerimoniós el 1342. Així mateix el 1562 i 1572 “la ciutat de València tracta d’acotar la marjal que amenaça el seu terme per la part litoral del nord i del sud, però les reiteracions de 1577, 1588 i 1598 diuen prou que la ineficàcia n’és el denominador comú” (Rosselló, op. cit., p. 125). Tot i que ve de lluny fou al segle XVIII quan s’accentuà la preocupació pel paludisme. Aquesta preocupació té prou a veure amb la prevalença de la teoria miasmàtica que barrejava la calor, la pudor i l’aire corromput com a responsables de la malaltia mentre que les plagues de mosquits sols eren considerades una molèstia complementària. “El Plasmòdium no seria conegut fins molt més tard, com a causa de contagi, sobretot el P. Faciparum portat pel mosquit Anopheles antroparvus, habitual dels aiguamolls. Sovint aquest plaga se superposava amb les infeccions intestinals degudes a l’aigua contaminada, de modalitats tífiques.” (Rosselló, op. cit. p. 125).

Si fa no fa les terçanes esdevingueren endèmiques al segle XVIII i proliferaren els informes epidemiològics que tractaven de demostrar la estreta relació entre el conreu de l’arròs i la malaltia (el metge Andreu Piquer o el mateix –més conegut i difós– Antoni J. Cavanilles que dedica moltes fulles de les seues Observacions a sermonejar, no sense raó, sobre els perills del conreu, proposant la seua extinció). No tots els informes eren contraris. Un tal Vicent i Franco, advocat de Castelló de la Ribera, representava els interessos del grup dels propietaris dels arrossars i fou l’autor de la primera contestació a les tesis de Cavanilles. “Si Cavanilles fa triomfar en el terreny erudit i científic, el grup de pressió dels arrossers i dels senyors, vencé de fet en el camp real; el seu lema era que valia més malaltia sense fam, que fam tota sola… L’expansió va continuar.” (Rosselló, op. cit. p. 128).

A més de l’arròs, la pesca i la cacera (sobretot la primera) són activitats econòmiques en l’ecosistema més enllà de l’aprofitament de les canyes, els juncs, la bova i el senill, i l’herba per a pasturar. Pel que fa a la pesca, avui sols roman una comunitat que té un cert pes (la del Palmar), però temps enrere era l’aprofitament tradicional més important de l’Albufera. Abundaven l’anguila maresa, el llobarro, les llisses, la tenca i el barb. La crisi de l’activitat pesquera es fa palesa sobretot a partir de 1960 quan el deteriorament ambiental i la contaminació industrial i urbana coincidiren amb canvis de les pautes de comportament familiar. “Les pautes de comportament familiar canviaren. Si l’endogàmia és allò més habitual fins a 1970, en 1976 la proporció de matrimonis exògams ja duplicava els altres. La dona ja no és responsable de teixir o reparar les xarxes sota unes rígides normes, ara és independent en el seu treball. A l’àmbit religiós també arribaren les mudances: el Ninyet, que era l’advocació de Jesús protector de la pesca, de la fertilitat de les aigües –n’assegurava el moviment– ha cedit el patronatge al Crist de la Salut quan ja fa temps que les terçanes foren oblidades i que en tot cas devia ser el protector dels marjalers. Algun nostàlgic encara pot dit ‘abans no teníem res, però érem més feliços’” (Rosselló, op. cit. p. 140-141).

Més enllà de la importància històrica del Comú de Pescadors, institució que a la ciutat de València ja hi és al segle XIII i que tenien com a funció la regulació d’activitat i els plets sobre el tribut del quint (vigent des del segle XIII fins a 1857), cal dir que la majoria de les comunitats modernes provenen del tractat de Branchat (1784-1786).

Pel que fa als arts i sistemes de pesca és de general coneixement (Rosselló, op. cit. p.147-156) que l’ormeig o aparells de pesca més utilitzats, a banda de la canya, són el palangre, el mornell –en diferents modalitats–, el monet, el tir (pla, parat o de trasmall) i, per suposat, les barques tradicionals o els més petits barquets o albuferencs, també conegudes, ‘catarrogines’. Un altre extrem ben curiós del que ens informa Rosselló és el de l’existència d’una comptabilitat singular que regia, per exemple, en el Palmar i que estava relacionada amb l’alt grau d’analfabetisme imperant. Aquest sistema de comptabilitat incloïa un signe gràfic d’identificació personal que, en el cas del Palmar, era utilitzat per 222 pescadors.

Comptabilitat dels pescadors:

De menys importància que la pesca, la caça, també té una considerable incidència en l’ecosistema i a més gaudeix no sols d’una història d’arrendaments iniciada pels Borbons, sinó també d’una notable popularitat. Tothom coneix les famoses tirades que han acabat en la vida de milers d’ànecs, fotges, sarcets, o qualsevol ocell estant o migrador. També de les rates d’aigua caçades vivien al finals del segle XIX molta gent pobra de la Ribera Baixa, i “encara durant els anys immediatament posteriors a la guerra d’Espanya, la carn de rata era considerada excel·lent i eren comprades escorxades al mercat de Sueca. Les granotes, de les quals es feia un gran consum al tombant del segle, desprès de caçar-les de nit a l’encesa amb les mans, als anys 1950 ja s’havien oblidat, excepte a la Valldigna.” (Rosselló, op. cit. p. 154).

Arrendaments i subhastes dels sitis i replaces de caça s’alternen o sobreposen entre els segles XIX i XX. “els anys 1950 la demanada es feia mitjançant subhasta a Silla o València davant l’arrendatari (…) sovint hi havia conflictes entre pescadors i caçadors els dies de tirada (…). De qualsevol manera l’aprofitament més beneficiós per al propietari –l’Ajuntament – en aquesta època era la renda de la cacera (…). El sistema d’arrendament municipal de la caça, pel que fa a València es mantingué fins al 1975 (…). A tota la marjal i, fet a excepció dels vedats, l’activitat solia ser incontrolada i abusiva.” (Rosselló, op. cit. p. 164-165).

A més de nomenar les ja desaparegudes salines (Rosselló, op. cit. p.166-170), podem finalitzar aquest apartat descriptiu parlant-ne dels diferents tipus de contaminació que, sobretot des de 1960, han afectat greument al llac fins a posar en perill la seua supervivència com a ecosistema viu. Les fonts de contaminació són sobradament conegudes: la contaminació agrícola (adobs fertilitzants i plaguicides utilitzats en l’arròs), la contaminació d’origen urbà (els residus domèstics sense depurar), la contaminació industrial (l’abocament de residus industrials, molts d’ells molt tòxics i que arriben a l’Albufera per les innumerables sèquies) i la contaminació derivada de la utilització de perdigons de plom en la ja esmentada cacera, pràctica ja prohibida però que ha generat la existència d’un vertader llit de plom al llac de l’Albufera. Més enllà de qüestions organolèptiques i paisatgístiques, aquestes variades contaminacions afecten de forma contundent als peixos i a les aus, posant en perill tot l’ecosistema.

Però posats a demanar responsabilitats de la degradació de l’ecosistema cal no oblidar la que pertany als agents públics. I no sols per la contaminació evitable (normativa, col·lectors i depuradores) sinó també pel ja esmentat procés de privatització d’aquest espai privilegiat que s’inicia com ja hem dit en 1955 amb la cessió de terrenys per a la construcció del Parador Nacional de Turisme. S’inicia d’aquesta manera una dèria turístico/dessarollista impulsada per l’alcalde Rincón de Arellano en connivència amb les directrius del Ministeri d’Informació i Turisme dirigit llavors per Manuel Fraga. L’afer de la urbanització de la Devesa (Rosselló, op. cit. p.174-177) ha estat tema de nombroses publicacions ( Sorribes , J. 2015. Construcción y destrucción de la Ciudad. Valencia 1940- 2014 P.U.V. 218- 234 ) i el lector té fàcil accés a aquestes. Tan sols paga la pena recordar que la paralització d’aquesta quimera de l’or irracional i destructiva fou objecte entre 1972 i 1979 d’un moviment popular d’ample ressò que sota el lema ‘El Saler per al Poble’ aconseguí almenys aturar el procés. Com a testimoni d’aquella massacre romanen les edificacions que arribaren a construir-se i el record dels milions d’euros que al llarg de vint anys hagueren de pagar tots els valencians per a recuperar el domini útil de les parcel·les que ja tenien llicència d’obres. ‘El Saler per al Poble’ coincidí en el temps en altre procés de mobilització popular (‘El Llit del Túria és nostre i el volem verd’) que, aquesta vegada sí, impedí que el llit vell del Túria fora dedicat a infraestructures viàries i ferroviàries tal i com preveia el Pla General de 1966. Amb la restauració de la democràcia local el 1979, tant el Saler com el llit del Túria, foren objecte de plans especials i actuacions públiques que consolidaren de forma irreversible el destí públic d’ambdós espais.