Jordi Muñoz
Arran de la publicació del manifest del Grup Koiné, hi ha hagut força debat politicoideològic, i també lingüístic, sobre els pressupostos factuals i normatius en què es basa el text. L’ús d’un terme ofensiu per referir-se als catalans nascuts en altres bandes de l’Estat ha monopolitzat el debat. Era previsible.
D’altra banda, tot i que el manifest no era explícit, la interpretació més estesa, i suggerida pel text, és que al capdavall es reivindicava un retorn a alguna versió de la posició de l’independentisme tradicional d’”el català, l’única llengua oficial”, de manera semblant al que han proposat alguns grups que aquests dies elaboren propostes de Constitució. La majoria de l’independentisme actual ha marcat distàncies, de manera més o menys explícita, amb aquest corrent de pensament perquè intueix que això no fa cap bé ni a la cohesió social ni a la construcció d’una majoria social per la independència.
Però què en sabem, més enllà d’intuïcions, sobre els efectes que pot tenir el discurs ‘unilingüista’ en el suport a la independència? El 2013, el Centre d’Estudis d’Opinió va realitzar una enquesta experimental en què es podia avaluar l’impacte de diversos escenaris en el suport a la independència. El mètode és el que es coneix com a experiments d’enquesta: es plantegen diversos escenaris (tractaments) a diversos grups d’enquestats, escollits aleatòriament, i llavors se’ls fan a tots les mateixes preguntes. Com que és només l’atzar el que determina qui rep cada escenari, tots els grups tenen composicions equivalents, i qualsevol diferència entre ells cal atribuir-la a l’efecte del ‘tractament’ que han rebut.
En un dels experiments d’aquella enquesta es demanava, als enquestats, la seva intenció de vot en un referèndum sobre la independència, però abans se’ls plantejaven, aleatòriament, diversos escenaris. En un d’aquests escenaris es deia: “Els experts i responsables polítics coincideixen a assenyalar que, en cas d’assolir la independència, el castellà seria una llengua oficial i plenament reconeguda a Catalunya”, i en l’altre, per contra, es plantejava la hipòtesi que “Els experts i responsables polítics coincideixen a assenyalar que, en cas d’assolir la independència, el castellà es trobaria en situació d’amenaça a Catalunya, ja que deixaria de ser llengua oficial”. Quines diferències observem entre els dos grups? Com afecta l’un escenari o l’altre al suport a la independència?
Abans que res, cal dir que cal interpretar els resultats amb cautela. Primer, perquè ja en fa tres anys. Segon, perquè, com que es tractava d’una enquesta experimental, es va realitzar a través d’Internet i, per tant, la mostra és d’usuaris d’Internet, de manera que no és plenament representativa. Això fa que no ens hàgim de fixar en els percentatges absoluts, sinó en les diferències observades entre grups. A més, com que la mostra és reduïda (100 enquestats per grup, més 200 per al grup de control), no és suficient per trobar diferències estadísticament significatives als nivells convencionals.
En tot cas, però, és una informació millor que les intuïcions o especulacions d’uns i altres. I la tendència és clara: en el grup que va rebre l’escenari en què el castellà deixaria de ser oficial el suport a la independència era gairebé set punts inferior al del grup en què es presentava l’oficialitat del castellà com a garantida. El vot en contra, per la seva banda, creixia fins a 8,5 punts en el grup que rebia l’escenari en què el castellà deixaria de ser oficial respecte al grup que avaluava la situació en què l’estatus d’oficialitat del català estaria garantit. Això vol dir que entre l’un escenari i l’altre la distància entre el sí i el no a la independència es redueix fins a 15 punts.
Així doncs, a falta de dades de més qualitat, de moment sembla que la intuïció de bona part de l’independentisme és correcta: el festeig amb la idea que el català hauria de ser l’única llengua oficial en una hipotètica República Catalana és políticament molt perillós per a l’independentisme i el pot allunyar definitivament de la possibilitat de construir una majoria social al voltant de la idea de la independència.
Òbviament, aquest no és l’únic cost potencial d’aquest plantejament. No és difícil pensar, per exemple, que un tensionament del debat lingüístic podria contribuir a trencar el consens social sobre les polítiques de normalització del català a l’escola i a l’Administració. Però, en tot cas, el que sabem ara com ara és que representa una amenaça seriosa per a la capacitat de l’independentisme d’articular una majoria social.
Publicat a Crític (7 de juny de 2016)
