Pau Belda
‘Em sent tant espanyol com Espanya em deixa sentir-me valencià’
Vicente González Lizondo
En “Els condemnats de la terra”, l’algerià per convicció Franz Fanon escrigué alguna cosa així com que el colonialisme empentava al poble dominat a interrogar-se permanentment sobre el “qui sóc jo”. Encara que avui pocs sostinguen el caràcter colonial del País Valencià, esta interrogació ha sigut històricament amarga per als valencians -“ni carn ni peix” que diria en Fuster-. Alguns interpretaven açò en termes del famós “meninfotisme”, segons el qual hi hauria una absència preocupant de plantejaments col·lectius. La interpretació de Marqués ens pareix molt més útil: el que realment hi havia era un excés de respostes disponibles, algunes d’elles amb manifesta mala fe (creadores de confusió: l’anomenada “mala consciència”). Per a il·lustrar esta hipòtesi és suficient notar la malaltissa abundància de candidats a denominar la totalitat: des de Levante a Països Catalans, passant per Regne, Regió, Comunitat i País. Possiblement este dissens nominal era altra de les particularitats del laberint valencià; al cap i a la fi, la Galícia de Fraga i la de Beiras porten el mateix nom.
Al llarg de dècades, el PP ha sigut l’únic capaç d’oferir cert tancament a la qüestió. Un tipus de sutura que, com a construcció hegemònica, reposava en el reclam del tot per una part. Els “valencians de postal” del PP s’erigien com els autèntics, els propis, els lleials i per tant, els únics. Els altres, com a traïdors, renegats i venuts (al catalanisme). Enemic exterior (el catalanisme) connectat a una exclusió interior (catalanistes); maniobra antiga que no per això va perdre la seua capacitat de noquejar eixes esquerres tan plenes de racionalitats i veritats com buides d’alternatives. Ser valencià era ser un triomfador. Eren Zaplana i Rus. La Comunitat Valenciana era la pàtria de “l’enriquiu-vos”, les dones guapes i els Ferraris quasi-oficials. Ser valencians era més que res ser espanyols, però no uns qualsevol: els millors. Aquest tipus de narcisisme, hereu de l’antic “Levante Feliz”, era capaç de generar una autopercepció eufòrica. Així ho pronunciava fa cosa d’un any Felip VI “el regeneracionista”, quan afirmava que els valencians eren “un ejemplo y un estímulo para el conjunto de España en su camino de progreso y de futuro”.
En part era cert. Al llarg de la turbo-expansió, la Comunitat registrava un atur inferior i un creixement superior a l’espanyol. Poc importava que per primera vegada en segle i mig la balança comercial mostrara números rojos, que la productivitat relativa no parara de caure, que la innovació mesurada estiguera en nivells de Polònia, la desigualtat fóra si fa o no fa la d’Estònia i que la renta per càpita relativa batera any rere any rècords negatius. Almenys açò era suficientment cert per a embalar de versemblança el discurs de “els valencians som els millors” del PP.
Desconeixem si alguna vegada van llegir a Laclau i la seua hipòtesi de que l’objectivitat política es forja en els discursos. El que sembla segur és que, en tot cas, es van oblidar la segona part: allò discursiu ha de fugir d’allò utòpic, en el sentit d’evitar ignorar els “límits estructurals” establerts per altres lògiques -entre elles l’economia. Així, esta identificació del PPCV com l’encarnació de la Comunitat es va estavellar contra la crisi, segurament en un moviment de dues parts. Primer, com a negativitat: València va passar de paradigma d’èxit a nom de corrupció i balafiament. De l’auge a la depressió en només un segon: l’aeroport sense avions i els vestits de Camps. Ser valencià (que era, recorden, ser un “pepero”) havia passat de ser un triomfador a ser una vergonya. Ja s’encarregava Wyoming de recordar-nos-ho cada nit (tant s’hi valia que els aeroports sense avions foren una cosa existent més enllà de Castelló: Lleida, Múrcia, Albacete, Burgos, etc.). Açò va derivar en un tipus d’altercentrisme pel qual els valencians vam passar a percebre’ns com el pitjors (encara sense estar clar qui seria l’Altre que actuaria com a referent d’allò positiu), que s’afegia a un terra ja mullat: la incòmoda autopercepció que tenien els valencians no-peperos. Al 2011 el PPCV de Camps revalidà la seua majoria amb més d’un 50% dels vots. No hi havia res a fer.
A aquestes alçades del partit, l’elit sociata ja havia tirat la tovalla i feia temps que havia optat per fugir de tot allò valencià. Per a ells açò continuava sent un formidable embolic mental que els obligava a parlar de coses -noms, colors- amb les que segur perdrien les eleccions. Que li ho pregunten a Alarte i el seu fallit canvi de nom, fet a mode de pregària en pro d’aconseguir algun tipus de certificat d’autenticitat -“valenciania”- del PP. La solució va ser un discurs a la manxega: a-identitari. El que no entenien era que, en el món de la política, la gallina dels ous d’or és la identitat. I que si alguna cosa havíem après del PP era que no es podia conquerir el País Valencià sense aparèixer com els valencians genuïns. Ah, açò poc tenia a vore amb les antigues demandes de la vella Batalla de València, que era l’única idea que els venia al cap.
La segona de les parts d’este moviment de despossessió hegemònica del PP és l’afirmació. Ara ja no només som molts -al llarg del cicle de protestes, la Ciutat de València es va convertir en la urbs amb més mobilitzacions d’Europa-, sinó que som majoria. Amb el tomb electoral ha emergit la possibilitat d’alterar la imatge que vèiem al mirar-nos a l’espill. El primer experiment exitós ha sigut el “Govern a la valenciana”, que ha monopolitzat l’últim gran debat d’esta curta legislatura. Per primera vegada, allò valencià ha irromput com a denominació d’un referent positiu (de bon govern, en qualsevol cas).
“A la valenciana” condensa bé una de les narratives possibles: allò valencià no es definiria tant en termes del “som perquè vam ser” com del “som perquè serem”. La idea de substituir una identitat entesa com a punt d’arribada (el present com a història) ha tingut la dificultat de no saber integrar l’heterogeneïtat d’este país. Tot i existir un conte que va des de Jaume I fins al moviment cultural de la Transició passant pels Maulets, este només es va instal·lar amb èxit en una part del país massa reduïda com per a barallar-se per la representativitat del tot. L’altra ruta és entendre el present; sobretot com a punt de partida i que la projecció temporal siga cap endavant (i no des de darrere): som valencians els que cada dia matinem per a fer funcionar este país front als que abans ens robaven els diners mentre cridaven que ells eren els autèntics valencians. Som valencians perquè aspirem a una societat en que tots tinguen dret a tot; democràcia, drets socials i autogovern ací són tres formes de dir el mateix: valencians. L’heterogeneïtat (dos llengües, dos noms, múltiples pertinences, etc.) és un punt de partida no traumàtic; no suposa cap fracàs històric sinó que possibilita una articulació flexible d’allò divers, projectat cap a un futur comú. I si de cas, el més semblant als Maulets serien els estudiants de la Primavera Valenciana.
Així doncs, “A la valenciana” suggereix una consigna tan poderosa com mediterrània per a descriure’ns (“música a la valenciana”) i projectar-nos cap al futur (“sanitat a la valenciana: zero llistes d’espera.”). Proposa una forma de mirar-nos a l’espill que no requereix d’observar tant el retrovisor (els que van vindre abans) ni de mirar tant als costats (front a qui ens reafirmem, Espanya – Catalunya). Però en canvi, que no és localista sinó exportadora cap a allò estatal (ja no d’ofrenes, sinó d’elements positius). “A la valenciana” serveix potser per a afirmar-nos sense ocupar-se de negar massa; una mena d’heretgia identitària allunyada de normativismes que sempre ens han servit de ben poc. Tal volta tot es redueix a aquella intuïció de Miguel Hernández: “valencianos de alegría”. Arrere han quedat les discussions sobre quants catalans i quants aragonesos van vindre a poblar esta geografia. Ara anem amb tots.
* Traducció de Manel Porcar Ayora a partir de l’original aparegut el dijous 26 de maig al digital Valencia Plaza: http://valenciaplaza.com/a-la-valenciana
